Lluís Paloma, "Patinet"

2012-01-18T07:02:00.000-08:00

-Roma, 12-15 de gener de 2012.

Viatge de tota la familia. Tota l'estona caminant, fins i tot mentre dormíem. Es veu que jo ronco en tres registres, roncant, xiulant i fent no sé què amb la respiració. Habilitats que té el nen. Vam visitar quasi tots els llocs típics, més la galeria dels pàmfils Doria, on hi havia molts quadres cobrint les parets. En vaig poder distingir alguns... i vaig acabar comprant tot de postals de quadres, entre ells "Magdalena penitent", de Mattia Preti (certament impactant), i "Dèdal i Ícar", d'Andrea Sacchi (un quadre molt divertit perquè sembla que Dèdal li estigui olorant l'aixella a Ícar). També, en un altre moment, he comprat dos llibres: "Il gattopardo", de Lampedusa, i "Il fascismo e les due guerre mondiali (1914-1945)" de Nicola Tranfaglia. A l'estiu toca lectura. En fi, vaig arribar a casa trinxat... i amb ganes de tenir una estona per mi. L'endemà ja estava més normal, sobretot per una bona notícia: els documents que necessitava consultar a Tarragona ja estan digitalitzats i disponibles a la web de l'AHAT. Més còmode per a mi.

-FirstClap.

Ja he pogut accedir a la meva pàgina. El que hi ha és un duplicat quasi exacte del que hi ha a SoundCloud, incloent tot el "Feina 2.0". Se suposa que hi he de poder fer moltes coses. Ara, a esperar al 23 de gener.

-Himnes.

Durant els primers dies de l'any vaig poder gravar veus per als moviments 1, 2 i 14, i vaig donar per bona la pista vocal de 15. Tot molt simètric. Pot ser que hagi de regravar la base d'un moviment, perquè la lletra hi va molt més fotuda amb calçador del que pensava. Però estic decidit a que aquest 2012 hi hagi disc de Lluís Paloma, i "Himnes" és una bona candidata. La setmana que vé tornaré a gravar veus.

-1964.

A Roma només vaig poder esbossar una part de la lletra de la cançó titular. Em corre pressa, per a poder-la presentar al concert de l'Ateneu. També vull acabar-ne un parell de concretes de "Santuari". No sé si tindré prou temps. I no em vull tensar.

2011-12-29T16:31:00.000-08:00

Resum de l'any, III. Desembre

-Darrers dies

El concert clàssic del dia 16 va sortir molt bé... excepte la meva veu, completament fora de combat. Vaig obtenir moltes paraules sobre valentia, etc., però no va ser el que havia de ser. De fet, el concert de la Massa del dia 17 a l'atri de l'ajuntament me'l vaig passar fent playback, tot i que potser hauré convençut algú per a que s'afegeixi a la coral. I diumenge vaig haver de deixar d'actuar al micròfon obert de La Gramola, Manresa, pel mateix motiu, tot i que sí que almenys vaig anar a veure les actuacions, entre elles la de Tired Hippo. I després, a medicar-me per un tub. De fet, no vaig participar al concert de Nadal dels Estudi XX per afonia (també aquest vaig anar a veure'l: no el meu favorit, sense ser un desastre).

-Himnes

Ha evolucionat molt ràpid, tretze dels moviments han vist les seves bases gravades aquest desembre, en algun moment fent quatre bases en un sol dia. Això sí, regravaré les dues parts vocals que tenia, ho puc fer millor. També tinc una selecció final de textos, en anglès. Això vol dir:

1. How Sweet The Name Of Jesus Sounds (John Newton)
2. Enthroned On High, Almighty Lord (Thomas Haweis, Aaron Williams)
3. Sometimes A Light Surprises (William Cowper)
4. Blessèd Savior, Thee I Love (George Duffield, Jr.)
5. Lord God The Holy Ghost (James Montgomery)
6. Immortal Love, Forever Full (John G. Whittier)
7. One Sweetly Solemn Thought (Phoebe Cary)
8. Take Me, O My Father, Take Me (Ray Palmer)
9. Holy Ghost, Dispel Our Sadness (Paul Gerhardt, John Christian Jacobi)
10. Spirit Of God, Descend Upon My Heart (George Croly)
11. Come, O Creator Spirit Blest (Rhabanus Maurus, Edward Caswall)
12. Our Blest Redeemer, Ere He Breathed (Harriet Auber)
13. Hail, Thou Once Despised Jesus! (John Bakewell)
14. In the Hour Of Trial (James Montgomery)
15. Nearer, My God, To Thee (Sarah F. Adams)

Encara no tinc una notícia final sobre si ho podré fer en concert a on penso. Però almenys podrà existir en CD, en versió de tres sintetitzadors (Yamaha mm6) i veu, cantada per mi, de 44 minuts de durada. També tinc un disseny final de portada, molt bàsic però adequat, sobre fons groc. Ara només falta acabar de recuperar la veu i gravar veus. Ho tinc a tocar.

-FirstClap

Em van enviar un correu i, després de consultar-ho amb els amics i que em diguessin que endavant, acabo de pujar-hi unes quantes cançons, les més significatives de mi fins al moment. Ara a veure si aquesta és la bona, vull poder arribar al gran públic i crec que ho faig prou bé com per a publicar. O per a actuar (bé) des d'internet. En fi, obren el 23 de gener (creuem els dits).

-Pedals

Danelectro Cool Cat Vibe: una mena d'Univibe econòmic amb bon so, tot i el detall de pujar el volum quan s'activa l'efecte. Boss CS-3: compressor, correcte. Boss PS-6 Harmonist: un pedal harmonitzador/pitch shifter/detuner/whammy molt potent, tot i que requereix de tocar molt bé la guitarra per a sonar net, i recomano assajar el solo amb el pedal activat perquè és fàcil arribar als límits del pedal si un toca notes fora d'escala. I un Daphon 1511A, un pedal de volum estéreo.

-Llibres

Tres sobre artistes: Miró, Dalí i Gaudí. Estrany llegir en castellà sobre artistes catalans, però per demés són bons llibres. També "Macià contra Companys", estic intrigat sobre com serà. I un llibre que no m'esperava: la bio de l'Steve Jobs, que certament pot ser interessant de llegir, encara que jo sigui fonamentalment "pecero".

-Etc.

L'artteràpia no continua. No en puc dir els motius, però hagués preferit poder continuar. En fi, es canvia el tipus de classe i jo hi assistiré, aprofitant per a recollir els dibuixos d'aquests mesos. També, porto un any i mig sense buscar parella, i la situació no és del tot comfortable, malgrat ser millor que quan buscava nòvia. Suposo que és perquè cert assumpte encara cou una mica. De totes maneres he acceptat que no és viable tornar a la recerca amb el tipus de vida que porto. Especialment amb el son invertit i sense diners per a llogar casa.
Un bon propòsit per a 2012 és comprar una guitarra.

2011-12-16T16:00:00.000-08:00

Resum de l'any, II. Part vital.

Primer, un aclariment sobre la part I. Amb "un any per oblidar" jo m'estava referint exclusivament a la meva obra, al fet d'haver treballat molt però sense poder concloure i donar al món cap obra. Però no em referia als amics, als de sempre i als nous del Macondo, que m'han donat suport i als que vull agrair el seu esforç. Aquesta és la part de 2011 que no oblidaré. També: els cinc mesos de parada del 64 no han estat de parada general. Agost: vacances, ja em tocava. Setembre i principi d'octubre: Himnes, inconclusa, pot ser que arribi a interessar algú (m'ho ha dit un ocellet). Novembre: treball en el "1980". Desembre: durant una setmana regravo sis bases i això és suficient per a canviar la fesomia del disc. I aquí estic. Possibles crítiques: 1) fer la portada del "1980" sense cap cançó acabada (aquí puc dir que tenia bones fotos i era una feina que ja podia fer, sense preocupar-me del subsegüent to de les lletres, i en tot cas homenatjant el treball de portada de l'"Automatic For The People" de REM); 2) anunciar el 31 de juliol que abandonava el 64 resulta, en retrospectiva, molt melodramàtic. Cert. Admeto la crítica. Però em sentia fatal. No només pel concert del caos, sinó pel munt de feina que encara tenia compromesa del curs anterior. Clar, em sentia a punt de petar. Manera d'aturar-ho: reduir feina. Li va tocar a un 64 que en aquell moment estava fora de control. Podia haver seguit així. Per sort ara ho tinc millor, i 2012 fa millor pinta, a nivell personal, que els anys anteriors. Després d'una pausa per a cantar afònic en un concert clàssic, un concert de coral, i un micròfon obert, el dilluns començaré a treballar per a acabar almenys un dels projectes en marxa.
També admeto que faig servir aquest blog com a mena de diari-quadern d'apunts-vàlvula de sortida. Escriure-hi em serveix per a tenir la ment ordenada. Miraré d'expressar-me més bé a partir d'ara.
Primer any sencer amb en Mas a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Estic espantat amb les retallades, especialment perquè amb la pensió i la sanitat ja m'ho veig a venir. Aquest tio està boig. I a sobre torna el PP, amb menys idees que mai. Bé que saben que Mr. ZP els ho ha deixat fàcil amb la seva incompetència, parlem clar i català. Però hi ha cap alternativa viable a tota aquesta merda?
Mentre, no puc fer tant com voldria en tema independentista, però almenys "estic apuntat" a l'Assemblea Nacional Catalana que es constituirà el proper mes de març, i miro de fer almenys un mínim dins de Terrassa per la Independència. Suposo que a partir d'aquest Nadal podré tornar a implicar-m'hi.
I, en un pla menys polític, m'he fet soci de l'Ateneu Terrassenc, on a més actuaré a solo el proper 9 de febrer a 2/4 de 8 del vespre.
El passat dia 9 vam anar a la Fundació Miró a veure Mirós. Sobretot Blaus i Constel·lacions. Hi havia quadres molt guays, però admeto que en alguns moments la cosa em resultava tirant a críptica. Tot i que se suposa que la cosa va de l'inconscient i, si em refio del que diu la meva profe d'artteràpia, a mi també em va l'inconscient. Que per cert, cap a la primavera vaig començar amb l'artteràpia. No em pensava que en sortiria el que n'ha sortit, sempre he estat molt tècnic i racional però de sobte sortien cares quan jo dibuixava muntanyes, o escenes dramàtiques quan jo dibuixava formes rectilínies. Admeto estar intrigat.
Anem per la part tecnològica. El PSR-E233 s'ha convertit quasi directament en el meu teclat d'assaig i de directe, tot i que darrerament als assaigs toco la guitarra elèctrica. Segurament els toqui 50/50 en eventuals concerts. L'equipament es completa amb la tauleta de mescles que vaig comprar a l'estiu, molt flexible, i amb uns pedals que m'estan arribant aquests dies.
I amb un ordinador nou, muntat dins del xassís del vell. Processador I5 de doble nucli i 64 bit, 8Gb de RAM, tarja de video d'1 Gb i un parell de targes de so professionals. I Windows 7, que per una vegada em funciona molt bé, tot i tenir una compatibilitat limitada amb alguns programes antics que faig servir. Però entre arreglar coses de l'antic i que em muntessin el nou vaig estar en crisi tecnològica durant la primavera i part de l'estiu. Per sort ara tinc la millor màquina que he tingut mai per a gravar. I em vaig defensant amb Cubase AI4, que fa uns dies he actualitzat.
Adéu REM i Sonic Youth. REM ens han deixat amb el seu millor disc en anys. Era un final cantat, però no per això sap menys greu, sobretot havent remuntat la greu crisi creativa que havien patit des de mitjan anys 90. Sonic Youth encara no han desaparegut formalment, però la ruptura sentimental del Thurston i la Kim fa preveure el pitjor.
Però aquest ha estat un any amb molts discos que han entrat a la meva fonoteca. Quasi he completat la meva col·lecció de Wilco, a falta només dels dos CDs de Loose Fur (això sí, dilluns va ser el primer dia que vaig agafar un CD d'ells en més de dos mesos, el Ghost, perquè començava a estar-ne saturat i volia anar fresc al concert, sí, aquell concert al Palau a on no vaig poder anar per entrada desapareguda. Almenys puc dir que el Ghost és un gran disc. No sé si The Whole Love m'ho semblarà en un futur o no). Sobre Steve Reich, no podia faltar WTC 9/11, encara que sigui sense la potent portada que es va descartar per polèmica (l'Steve comença a sonar previsible, però per sort és una rutina de millor nivell que la del seu antic col·lega Philip Glass. No sé si hi ha alguna obra bona del Glass més recent, però reescriure la seva obra antiga per a bandes sonores no em sembla una jugada gaire interessant). I, començant a finals de l'any passat, he reunit fortuïtament una col·lecció extensiva de música classica (la caixa de 153 CDs amb la integral de J.S.Bach, els 40 CDs de Mendelssohn-Bartholdy i, fa un parell de setmanes, 41 CDs amb greatest hits clàssics que vaig trobar en una 2ª mà per menys de 20 €), que ja he començat a escoltar.
I estic fent moviments per a mirar d'aconseguir encàrrecs de composició, ni que sigui a nivell local. És el que vull ser: compositor.

2011-12-08T15:20:00.000-08:00

Resum de l'any, I. Part musical.

Reconec que m'encantaria viure un 2012 relaxat i tranquil en el pla musical. Just el que no ha estat el 2011. Tinc la sensació que és un any en què he treballat moltíssim, però no m'ha cundit. Tinc fins a quatre projectes prop de la graella de sortida, però si em pensava que almenys dos sortirien feliçment durant aquest 2011 anava errat. Per a mi, el 2011 serà sempre l'any del concert del caos, i els nervis causats per allò em van dur a la parada (que havia de ser cancel·lació definitiva) durant cinc mesos del "1964". M'he adonat que tants anys de cantaire de cor no m'han servit per a guanyar nom com a compositor (bé, almenys vam estrenar el "Sanctus" amb la Massa Coral), i ara toca remarcar aquest punt. Almenys, dels concerts amb Els Visitants (Amics de les Arts, La Papa) el més bonic i important va ser el de la Casa Alegre de Sagrera, on vam viure un gran moment. Ara el grup està en reestructuració/electrificació, i hem de trobar un parell de nous membres abans de tornar a l'acció.

-1964

Aquest projecte, d'estètica "sixties", porta arrossegant-se en diverses formulacions des de la primavera de 2010. Però ha estat en aquests darrers cinc dies que he aconseguit quadrar el disc, almenys pel que fa a les bases instrumentals. Les lletres... diguem que en tinc cinc d'acabades, però que la resta de lletres que tenia preparades pel projecte han estat abandonades per manca de prou qualitat i per problemes de mètrica. Això fa que pugui dir des d'ara que el "1964" no sortirà abans del canvi d'any. Però almenys disposo d'uns 69 minuts de música. El diumenge 18 de desembre, després d'una ràfega d'agenda plena i esperem que ja sense afonia, podré tornar al projecte. De moment queda així:

1. Base3 Mar comp
2. Sintonia X-1*
3. La creu d'en Sigmund*
4. Show - Carregar un camió+
5. Brand New Car - Teclats qwerty
6. 112 base III
7. Frosty - Fred aquest matí+
8. Gear VI
9. Drifting Low
10. El perseguit*
11. Bla II
12. Bla llarg
13. Bingo!
14. Estroboscopi*
15. Bingo II base
16. Grogui
17. Aftermaths
18. Around A Bee
19. Moe Meo
20. I's a Steal
21. Bum! Said The Bell - 1964
22. Quorum
23. La nit dels aminoàcids*

(*=acabada;+=lletra i música fetes, pendent de veu).

-1980

És un ramal del "1964" que s'està constituïnt en projecte per dret propi. Parteix de dues gravacions descartades del "64" (perquè no encaixaven; però són prou bones) a les que de moment he afegit quatre cançons més, que ja hi vagin segures. També té una portada definitiva amb fotos i collages de la meva autoria. Apart, hi ha un cert grup de cançons que no sonen a definitives però que ben gravades podrien aspirar a entrar al disc definitiu. La idea de base és fer un disc que es referencii, estèticament i temàtica, a l'any del títol. Així, vull provar de posar força sons de sinte analògic, recreats amb l'mm6. En fi, no està tant madur com voldria (o com podria haver estat d'haver tingut un any més tranquil) però l'inici és força prometedor. Les cançons ja incloses (sense lletra cap d'elles) són (noms de treball):

Yupiii!!! base 2 16 bit limit
TechnoPiece 16 bit limit
Jazzy base*
Gafas 16 bit base 2
Celtic Harp 16 bit base
Monroe base 1 corregida*

(*=provinent del "64").

-Santuari

És el vell i conegut "Partisà!/Elbert Emulov" de tota la vida, ara ja amb una obertura definitiva. També sense cap lletra, però amb 79 minuts de música, 22 cançons, i un treball d'estructuració notable. Per què el canvi de nom? Es veu que un músic polonès s'ha posat "Elbert Emulov" com a nom artístic. De passada, mirant el fullet del CD de Younger Than Yesterday dels Byrds em vaig assabentar que el primer nom que havia de dur aquell disc era "Sanctuary", i vaig pensar que era una bona idea per a un homenatge. La sonoritat, degut al seu orígen majoritari de 2005-7, és la d'un "Corrupció" amb temes més condensats. Per això mateix me'n refio molt.

-Himnes

Va sortir com a projecte de concert, però no he sabut res d'aquella gent. Si me'n surto, serà concert, però si no, penso que com a disc no quedaria tan malament, si no hi comptem que és un projecte amb estètica "Corru" i per tant no afegeix estrictament res. Però el que tinc (dos moviments completes i deu esbossos) sona bonic. Es tracta de musicar dotze textos d'himnes anglosaxons, i de moment "How Seeet The Name Of Jesus Sounds" i "Nearer, My God, To Thee" tenen una forma que podria ser definitiva. No és que vulgui fer proselitisme, però sí que és cert que com a textos de certa vàlua artística m'han cridat. I també, admeto, agafar textos del domini públic em pot permetre definir ràpidament una obra, jo que sempre tinc tants problemes per a escriure lletres. Almenys, espero que arribi a un determinat públic a qui dec un concert de música bonica des del passat mes d'abril.

Quatre projectes, dels quals és el meu propòstit treure'n almenys dos ("1964" i "Himnes"), si es pot els quatre, al llarg d'aquest proper 2012. Esperem que tot vagi bé i no tingui més entrebancs.

2011-11-21T16:59:00.000-08:00

Bé, ja és aquí. Ha trigat (del 2 al 15 hi van 13 dies) però és aquí. La caixa de "The SMiLE Sessions" és certament ambiciosa. 5 CDs, 2LPs i 2 singles contenint un muntatge de SMiLE en una forma escoltable més els punts àlgids de les sessions que s'han conservat (no totes, però sí moltes). Completen el pack un llibret de 60 pàgines més informatiu, un altre de 12 amb les fotos del llibret original que havia d'acompanyar SMiLE el 67, i un poster de la portada. Tot això en una caixa amb portada en 3D (aconseguida amb diferents plans de paper imprès). Un full separat al darrera de la caixa informa al comprador del contingut, i crec que es podia haver imprès a la caixa mateixa donat que l'informació que vé en una pàgina del llibret de 60 pàgines es refereix només als CDs i no és tan accessible. Almenys és un paper que conservaré.
El muntatge de SMiLE que ocupa bona part del disc 1 consta de 19 cançons, i està arranjat en tres suites a semblança de "Brian Wilson Presents SMiLE" (2004), tot i que amb alguna variant. Sentit en el marc del CD amb una continuitat que en mp3 no tenia, aquest muntatge guanya bastants punts. Se li pot criticar que hi ha algun moviment estrany: seguir el pla d'una obra ja acabada amb peces inconcluses no sempre sona gloriós. A més, hi ha tant afegits d'alguna sessió en una altra ("I'm in Great Shape", "Look") com alguna gravació no escessivament posterior (l'estrofa de "Cabinessence" cantada pel Carl Wilson el '68, el final de "Surf's Up" cantat pel grup el '71 amb dos versos de Jack Rieley), posats aquí per a donar més sensació de disc acabat del que realment és. També és cert que els discos pirates (Vigotone, Sea of Tunes) ens han acostumat a certs muntatges de les cançons que "semblen" més coherents que els aquí presentats. Finalment, hi ha algun tros amb reverb afegida (penso sobretot en el "2on moviment" de "Surf's Up" i en el cant "aquàtic" de "Love to Say Da Da"). Però el cert és que, com llegirem en el llibret, els productors Alan Boyd i Mark Linett van parar micos per a trobar els fragments correctes enmig de 75 bobines de cinta magnetofònica. I la part bona és poder sentir els fragments originals en una forma de disc prou coherent (si bé en mono).
Acaben el disc 1 (idèntic al de la caixeta de 2 CDs que es mantindrà com a edició regular d'aquest material) uns bonus tracks semblants als d'altres caixes retrospectives dels Beach Boys. A les cançons no incloses a SMiLE ("You're Welcome" i "He Gives Speeches") s'hi afegeixen muntatges estéreo de "Heroes and Villains" i seccions inusades d'aquesta cançó, un muntatge de cors de diferents cançons de SMiLE, un gag d'entre els molts que va gravar el Brian Wilson durant les sessions, i una demo no coneguda d'en Brian cantant "Surf's Up" en un piano desafinat, el que hauria pogut ser "Surf's Up" si s'hagués inclòs a "Smiley Smile".
Però el que realment motiva a SMiLEòfils com qui escriu són els CDs 2 a 5, contenint la millor anàlisi que s'hagi fet mai d'aquelles sessions. Són sessions encapsulades (fins i tot així, cada CD dura 79 minuts i escaig) però suficients per a entendre com treballava en Brian, i hi ha sessions no recollides en pirates, el qual vol dir que hi ha sorpreses. D'entre els discos, els més importants són el 2 (quasi íntegrament dedicat a "Heroes & Villains", i que demostra que moltes cançons del projecte es van originar com a segments inusats d'aquest tema -"Mrs. O'Leary's Cow", "Barnyard" o "Vega-Tables"-) i el 6 (dedicat en exclusiva a "Good Vibrations", potser una mica reiteratiu). Sorpreses: sentir la base 1 de "Wonderful" sense ralentitzar, sentir "Intro (Early Version)" que és com una primera versió de "Cow", sentir "Da Da" amb piano elèctric o en l'última sessió de tot el projecte... I també els bonus del disc 5, entre ells la inacabada (i magnificent) "Tune X" del Carl Wilson. "Three Blind Mice", en canvi, és una sessió prou interessant del '65 que sembla haver-se inclòs aquí perquè durant molt temps els pirates la van prendre per un fragment de SMiLE. I el que valia la pena rescatar però que no serà gaire escoltat és "Teeter Tooter Love", una de tres cançons molt senzilles cantades pel fotògraf de les sessions, Jasper Dailey (admetem-ho, dir que no té una gran veu és un eufemisme). Amb tot, un breu fragment s'ha de trobar a una altra banda: una versió ràpida, enèrgica i bàsica de "With Me Tonight" que va ser publica fa deu anys al doble CD "Hawthorne, CA, Birthplace of a Musical Legacy ". Potser es va gravar després de maig de 1967? El cert és que aquí hi ha dues versions de "Cool, Cool Water" posteriors a l'acabament de SMiLE. Possible resposta a l'interrogant: espai. Als CDs ja no hi cap ni una agulla. Ah, i està confirmat que el foc que se sent a "Cow" és autèntic, fet a dins de la cabina de gravació i enregistrat com tots els altres efectes del disc: tot autèntic.
Els vinils repeteixen material dels CDs... en les cares 1 a 3 dels LPs. Són les tres suites separades. Tinc pendent sentir les remescles en estéreo de cançons del disc que poblen la cara 4. I els 2 singles. Mentre no tingui accés a un plat de disc això queda pendent. Sorry.
Per acabar, el llibret de 60 pàgines. Els ha costat omplir-lo. Comença parlant en Brian, en un escrit molt articulat pels seus estàndards. Segueix un text de Tom Nolan on s'aludeix a les lletres de Van Dyke Parks (cridaner: per què no s'ha inclòs algun text escrit per ell i en canvi més endavant hi ha textos que no aporten res i sí que s'hi han inclòs?). Segueixen els altres Beach Boys (en Mike es contradiu una mica, si se sap llegir el seu text entre línies). Del Carl i del Dennis se n'han escollit breus declaracions fetes en vida. Segueix "Brian sobre els Beach Boys", on el Brian ensabona de valent a la resta de membres del grup en unes declaracions fetes ca. 1966. Peter Reum ens fa una mica d'història del disc (no aporta novetats però pot anar bé per a qui es compri la caixa a cegues).
La Sessionografia és un dels punts àlgids del llibret, amb informació actualitzada i exhaustiva que revela el que alguns ja sospitàvem: alguna cinta ha desaparegut. Després, un "timeline" fet per Domenic Priore. Les lletres junt amb les 20 il:lustracions originals de Frank Holmes i un breu escrit d'en Frank (això no podia faltar! Si no, seria com sentir "Desserts" de Varèse sense les cintes de música concreta pel mig), i són dibuixos de vàlua on el seu autor il·lustra les cançons sense fer el més obvi (certament són intrigants).
"Anècdotes" és això, anècdotes relatades per "insiders", des de la sessió de fotos a l'aeroport de Los Angeles fins a un partit de bàsquet que no aporta gran cosa. Ja he dit que aquest llibret ha costat d'omplir. El més substancial d'aquesta secció és un "diàleg" a tres bandes entre Michael Vosse, David Anderle i Danny Hutton on s'arriba a comparar a SMiLE amb el període cubista de Picasso (una cosa no tan exagerada, un cop es coneix la música).
Les notes dels productors són l'altra part substancial del llibret, on s'exposa l'enorme dificultat de compilar un disc que en la seva època no va arribar a existir més que en fragments escampats en diverses cintes. Es conclou que si amb la potent tecnologia digital de 2011 ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, arribar a muntar les cançons tallant i empalmant cinta era pràcticament un impossible el 1967: recordar què hi ha a cada cinta, trobar la presa correcta, que l'editatge no soni com un error... Els productors (i en Carl Wilson) ho han comparat a muntar una pel·lícula. Deu haver estat marejador.
Finalment, un altre escrit de Domenic Priore ens posa l'àlbum en el contexte de 1966, i bàsicament celebra l'àlbum.
Tot això, per un preu de 149,99 €. En general crec que ha valgut la pena. I si no m'agrada el muntatge dels productors, aquí hi ha prou material com per a compilar-me jo una mescla. SMiLE és l'àlbum obert per excel·lència. Una aventura inacabable.

Lluís Paloma Sánchez, 22-11-2011.

2011-10-31T19:52:00.001-07:00

1) Dissabte passat, dia 29 d'octubre, hi va haver micròfon obert al Macondo. I, amb només l'excepció d'un número còmic que no va funcionar, la qualitat de les actuacions va ser elevada. Vaig poder escoltar per primer cop a en Davide de Montier. N'Albufera també va venir. I, per suposat, el Maurici. Em va sorprendre que un masteritzat que li vaig fer hagi tingut tan bona rebuda, no tinc consciència d'haver fet molt. Almenys en tinc un exemplar. I la meva actuació va ser prou bona: tres cançons tocades sense errors (Amsterdam -a petició d'Albufera-, Boston i Shelby -em vaig oblidar del títol!-). Això sí, vam ser menys dels inicialment previstos degut a malalties... i a la terrible competència del Barça.
2) A menys de 48 hores de l'esperat concert de Wilco al Palau de la Música, he de dir que la meva costosa entrada (70 €) ha desaparegut del planeta Terra, segurament el primer cas documentat de dissolució de matèria per l'expansió inaturable de l'univers. Per tant, el concert me'l pintaré a l'oli i el Petiso tindrà una butaca buida al costat.
3) Suposo que algú es preguntarà per què no vaig a per una casa enlloc de somniar amb guitarres. Bé, suposo que si hi hagués hagut una possibilitat de comprar casa abans de fer-ne 35 ho hauria intentat. Però hi ha crisi, i m'adono que quan vingui la segona patacada l'any que vé em convé per sobre de tot no estar hipotecat. Per tant, de moment em toca viure on sóc. I quan faci falta, buscar un lloguer social. No tens la casa, però si un dia no pogués pagar no tindria un deute estratosfèric de per vida. I crec que hi estalviaré diners.
4) I encara no sé res del projecte de concert. Espero que no falli, me'n depenen moltes coses i, a més, reconec que em faria il·lusió poder dur-lo a terme. La música, fins on existeix en aquest moment, és com un Corrupció amb pocs mitjans, però funciona molt bé. Dos números podrien estar ja acabats, depenent de com es plantegi la versió final del projecte.
5) El cap de setmana que vé m'he apuntat com a oient a una master class de lied romàntic que es farà al conservatori. Potser més per no perdre el contacte amb l'aula de Cant que per la classe com a tal. Però igual agafo alguna idea interessant.
6) Aquests dies, remenant per YouTube, he trobat força música interessant. La que més, una cançó de The Famingos titulada "I Only Have Eyes For You". Una gravació doo-woop de 1959 d'una cançó dels anys 1920. I una molt bona. Bona seqüència d'acords, bones harmonies vocals i excel·lent arranjament. Per si sola ja justifica el doo-woop, no us la perdeu.

2011-10-25T15:02:00.000-07:00

1) Dijous passat vaig assistir a dos concerts, un de música local a l'Ateneu Terrassenc i, amb pocs minuts de distància, un al Centre Escultural on s'interpretà el Concerto grosso en sol major de Händel i el Magnificat en Sol Menor i Gloria en Re Major de Vivaldi. L'interpretació va ser bona (molt bona per part del nombrós cor), però vaig tenir una mena de dejà vu, si s'entén el que vull dir.
2) Fa unes hores he assistit a la projecció d'un audiovisual sobre la Rierada del 1962 a l'Ateneu Terrassenc, a càrrec del Narcís Serrat. Malgrat que hi ha hagut un problema amb la lectura del DVD, el que hem arribat a veure ha estat molt interessant. Aprofito per suggerir que algú faci un llibre amb material gràfic sobre la Rierada de cara al 50è aniversari, el setembre de l'any que vé.
3) Estem començant els assaigs d'una versió elèctrica de Els Visitants. De moment el grup no està complet. Toca pensar...
4) "SMiLE" arriba l'1 de novembre. La caixa amb 5 Cds, 2 Lps i 2 singles costarà almenys 140 €, però la vull tenir perquè sembla que serà molt extensiva, i vaig fer el Corru en plena borratxera de SMiLE. Tot i que ara estic creant el meu propi so. Aprofito per a proposar-me a mi mateix revisar el meu text sobre Brian Wilson de 2009. Puc avançar que la guitarra de Carl Wilson era una 360/12 amb la forma primerenca.
5) Precisament sobre guitarres, encara en tinc per temps abans de poder continuar la col·lecció, però reconec somniar amb una Rick 360/12 o 370/12 (o una 330/12 si pintés molt negre). El problema és que no hi ha manera d'encarregar-la a la meva botiga de proximitat. L'importador només importa tres models de guitarra i un de baix, cap d'ells de 12 cordes, i només dues botigues de Bilbo tenen un estock permanent. Hi ha una botiga al carrer Tallers de BCN que en té de segona mà, i has d'encertar que tinguin una 12 cordes en aquell moment (i de 360/12 no n'hi he vist cap). Si la vull nova, toca encarregar-la a Thomann. O a Rickysounds, però és de 2ª mà. En tots els casos no són precisament guitarres barates, i reunir els diners per a poder pagar de cop em portarà anys. Clar, la meva botiga de proximitat m'hagués permès pagar a plaços, però es veu que és impossible encarregar la guitarra. I anar a Nova York surt car, sense comptar que no sé si em deixarien portar la guitarra a la cabina de l'avió (portar-la amb els equipatges me la sotmetria a un fred destructiu de -50ºC). Almenys tinc la sort de tenir la Strato XII: no sona igual de bé però és una 12 cordes emprable i, sobretot, inusual: fa dos anys que no la fabriquen. Vaig tenir sort, i ara m'és una bona arma en directe.
6) Mentre, ha sortit una nova versió, limitada, de l'Epiphone Wildkat, la Royale, en color Pearl White i amb parts metàl·liques daurades. No crec que hi sigui a temps. Fa uns anys vaig provar una versió coreana d'aquesta guitarra (crec que ara la fan a la Xina) i porto anys seguint-la, tot i que desgraciadament ja no la fan en blau turquesa, que era el millor acabat des d'un punt de vista estètic. Recordo un bon so de P90s, no sé si hauran mantingut l'estàndard. Mentre, he sabut cert detall de cert model de la casa mare, mireu a: http://jose.gs/los-agujeros-de-la-les-paul/
7) Finalment, tinc també algun nou llibre d'art. Estic mirant de reconstruir el meu criteri gràfic. D'adolescent tenia les idees molt clares (amb una clara preferència pel minimal art), però després de belles arts vaig passar una mena de travessera del desert. Ara me n'adono que tinc un criteri més obert. Però estic lluny de ser un expert. Espero poder llegir aviat el material que tinc. Aquí encara he de derrotar als meus antics profes. Tot es farà.

2011-10-24T17:35:00.001-07:00

1) Aquests dies estic movent fitxa en tot de coses... i encara no sé si sortirà bé. De moment, un contacte que vaig intentar fer per informar-me sobre sardanes (bé, em dec fer-ne una) no ha funcionat. Llàstima. També, fa una estona he enviat tres cançons (Automatic Day, Amsterdam i Shelby) a cert segell "indie" barceloní, per provar sort. En el pitjor dels casos, que no es pugui dir que no ho he provat tot. I també estic treballant en el projecte de concert, que em va entusiasmant més com més m'hi poso (tinc ja dues demos completes corresponents a dos moviments d'un total de 10). N'he enviat un CD-ROM al lloc on voldria fer el concert. Ara toca esperar.
2) Ahir vaig estar a Manresa, a fer d'actor per a un video d'un nou amic. Va ser una experiència interessant. Tenint en compte que quan l'Elisir d'Orrore ho vaig fer fatal, aquí en canvi la sensació era d'aconseguir molt amb poc esforç. Espero que aviat podré veure els resultats.
3) Fa cosa d'un mes vaig acabar un nou quadre. Havia de ser una còpia literal d'un Monet, però ha agafat una vida pròpia durant el mig any en què hi he treballat. Almenys m'ha deixat amb bon gust de boca en veure que les meves capacitats gràfiques estan intactes, al contrari del que pensava fa tan sols dos anys. He vençut als profes de la facultat de belles arts.
4) "1980" (és el primer cop que en parlo obertament) consisteix de moment en quatre bases de cançó (+ una opcional). Em tenen esperançat, però és un projecte al que no poso data perquè de dos discos que havia de treure aquest any un s'ha quedat pel camí i l'altre està intocat. I no vull córrer, vull fer-ho millor que al "Feina 2.0". Almenys ja tinc dissenyada una portada en blanc i negre, amb unes fotos com no les feia des del viatge als EUA.
5) He tingut uns dies Bob Dylan, amb tres cançons favorites: "Corrina, Corrina" (sí, és una versió, però permet respirar després de tanta cançó bàsica al Freewheelin'), "Mississipi" i "Sugar Baby" (què sona? Una Strato amb cordes gruixudes i afinada molt greu? Una guitarra baríton? És un so que no sé com replicar).
6) Fa un parell de setmanes em va passar una cosa a artteràpia: vaig fer un dibuix que eren unes formes abstractes sobre una mena de disc solar, una mica influït per la meva coneixença dels fets de Three Mile Island de 1979 (quan es va fondre un reactor nuclear i es va fregar la catàstrofe). I de sobte em trobo que les meves companyes de classe m'hi veuen a mi tractant d'agafar un nadó mentre m'aguanto precàriament sobre un cap enorme. Tot i que hi ha seguit un text molt analític, reconec que per a mi aquesta experiència ha estat un veritable koan.
7) Per acabar, encara no té data en ferm, però anuncio que el febrer de l'any que vé faré un concert amb pregravats a l'Ateneu Terrassenc, pel que ja he dissenyat un cartell. Si puc mantenir l'agenda sota control, espero poder-hi estrenar alguna cançó, especialment del projecte que fins ara havia conegut com a "Elbert Emulov" (un músic polonès ha adoptat aquest nom) i que, en homenatge als Byrds, passo a denominar "Santuari". En fi, espero veure-us en aquell concert, que tinc previst acabar amb un torn de preguntes per a qui vulgui saber alguna cosa de mi.

2011-09-22T14:57:00.000-07:00

El pres Troy Davis ha estat executat als EUA sense proves fiables. Vergonya. És un malson viure (i morir) als EUA.
******
REM plega. Ens ho temíem des que fa pocs mesos van treure el darrer disc que devien per contracte (prou bo, per cert). Allò s'aguantava perquè devien discos. Ara que són lliures, quin sentit té signar un nou contracte? No s'aguanten entre ells. En tot cas, de qui espero més en solitari és del Michael Stipe, que poques vegades ha fallat a escriure una bona lletra.
******
Addenda: Ahir em va sortir a les "propostes d'amic" del Fcbk l'Àngel Casanovas, mort el dia 5. Em vaig sentir trist per ell. Amb Terrassa Decideix va fer una molt bona feina, i som molts els que tenim bon record d'ell.

2011-09-04T17:29:00.000-07:00

En primer lloc, tristesa: el PPSOE s'ha rigut de tothom amb la reforma express de la constitució espanyola, passant per davant de tothom i després d'anys de dir-nos que no se'n podia modificar ni una coma. Raó: els "mercats". Catalunya en sortirà mal parada. Com surt malparada de la sentència antiimmersió del TSJC: és directament tocar el català i tot el seu model social a la línia de flotació. M'acabo d'inscriure a la Assamblea Nacional de Catalunya. És un gest molt important. Catalunya, et vull liure i democràtica. Ah! I he anat a la Marxa de Torxes!
Vaig poder escoltar el nou de Wilco en streaming. No sé si "creixerà en mi" com ho han fet discazos com el YHF o el Ghost, però em va sonar molt irregular d'entrada. "Art of Almost" és la seva millor cançó des del Yankee. "Capitol City", en canvi, és fluixota, fluixota. Potser necessitem que el Jeff torni a tenir migranyes?
També, tinc un compte a Grooveshark, una mena de Spotify amb menys restriccions. La seva característica distintiva és que les cançons les pugen els propis usuaris. I, clar, el primer que vaig fer va ser pujar-hi el "Feina 2.0", tres de les meves del "petit complot", i també la versió en single del Sanctus. Ho he pogut fer sense haver de tenir contracte discogràfic com a Spotify. Pura tàctica de guerrilla cultural. Ara falta publicitar-me, i aquí és on no puc passar sense la indústria.
De fet, ara que he après com gravar amb Cubase he gravat unes pistes de base intrigants. Sonen a anys 80. Encara falta per a cantar victòria i de fet he d'escriure-hi lletres (que és on el "1964" es va ensorrar definitivament). Tot depèn de si puc mantenir-me relaxat prou temps i de si l'agenda em deixa en pau (que és on se m'han ensorrat tots els projectes des de l'"Elbert Emulov", que per cert ha de canviar de nom perquè un músic polonès ja el fa servir). Bé, no em vull donar per vençut. I hi ha possible single, si l'acabo bé.
Mentre, he decidit fotografiar directament en B/N. No sé què passa, però Terrassa queda fatal en color i n'estic fart de fer fotos mediocres. Coi, el 2001-2 ho feia bé!
Per acabar, l'altre dia vaig trobar la banda sonora de "Titanic" per 1'50€ en una segona mà. Típica de Hollywood, és escoltable (malgrat els cors midi)... excepte "My Heart Will Go On". La peli devia ser molt bona, que tanta gent es comprés el single. 14 anys després sona fatal. La resta de les meves compres aquell dia van ser de clàssica o de jazz, i de moment el concert per a violí de Bruch és una bona entrada a la meva col·lecció.

2011-08-26T17:03:00.000-07:00

Avui he fet el primer moviment en molt temps en l'àmbit polític (que no de la política): adherir-me al manifest a favor d'una candidatura única independentista per a les estatals del 20-N. No sé què esperar-ne, però per separat és possible que ni CUP ni SI s'hi presentin, i seria pitjor. I hi ha tot aquest sabor a Bildu. Espero que funcioni, perquè el govern de Madrid (= PPSOE) està fent passos molt ràpids per a acabar amb nosaltres i amb CyU a la Generalitat estem lligats de mans i peus. No esperem al 2014: vé de cinc minuts.
També, no arribo a percebre "l'argument" de tot plegat, però les notícies provinents de Xile sobre atacs a l'educació, atacs als mapuches, enfrontaments amb la policia, morts i ferits una sabata plena, detinguts... són simplement alarmants. Ni idea de què fer des d'aquí, però el Piraña està aconseguint deixar petit al PPSOE, que ja és dir. Voldria fer alguna cosa.
També, Sol sembla estar fent molt més bé les coses que els equivalents a Catalunya (o almenys percebo problemes a Terrassa). No m'hi he involucrat però hi simpatitzo. I un punt està clar: els cossos de policia que hi ha tant a Catalunya com a Espanya són com per posar-se vermell. Això no és una democràcia.
Canviant de tema, avui he llegit "El valle de las cobras" de la sèrie "Jo, Zette i Jocko" d'Hergé. No és un desastre (Hergé va fallar molt poques vegades), però confirmo el problema d'estructura que comentava Benoit Peeters i que consisteix en que s'ha de moure a tota una familia de cop o situar a cert personatge en un determinat lloc com sigui, i això dóna lloc a una acció relativament lenta amb alguns temps morts i on es nota que a Hergé li costava tenir idees i donar una certa fluidesa a la història. Almenys la meva curiositat està (força) satisfeta.
Creativament, res de nou. Estic parat i a la vegada amb recança de tornar a l'acció. Bloqueig d'escriptor, i a la vegada crisi tecnològica no del tot superada (Cubase no m'obeeix i no puc disposar de cap dels altres programes que emprava excepte de Krystal, que en si mateix queda lluny de cobrir totes les meves necessitats). Almenys l'ordinador i l'Audiophile responen bé.

2011-08-20T15:03:00.001-07:00

1) El PSR-E233 va arribar dimecres, i hi vaig passar una bona estona. Té els sons que necessito i això m'alegra. Falta buscar-li un suport en X i un pedalet de sustain. Tot arribarà.
2) Fa cosa d'una hora he acabat la bio d'ABBA. Com deia, molt ben investigada. Però m'ha costat de llegir (en això hi ha fet molt que em costa llegir llibres, sobretot totxos d'aquesta magnitud -541 pàgs.-). He de descansar.
3) Quasi no he tocat el material del "1964"... excepte per reorganitzar-lo en dues carpetes. Una consisteix en el material "sixties" (i no val la pena, la veritat). L'altra, en material més semblant al "Feina 2.0". En cap cas hi ha material realment definitiu, i falten "hits", imprescindibles si vull publicar. Ho deixaré aquí, almenys fins a acabar els altres projectes que tinc per davant.
4) Per a canviar d'aires, estic escoltant de nou la "Missa Glagolítica" de Janaceck. Melòdicament rica i harmònicament aventurada, és el tipus d'obra clàssica que SÍ voldria interpretar en directe (hi ha part de cor) però que no confio que s'arribi a fer mai a Terrassa. Ni tan sols havent expirat els drets d'autor.
5) Fa una setmana vaig comprar en una "segona mà" un disc de LeAnnRimes anomenat "Twisted Angel". Per sort va sortir barat, però em va sonar a vell fins i tot sabent que no comprava precisament una obra mestra (coneixia la cantant des de feia anys, això sí). Diguem que va intentar fer un disc "sexy" i no li va sortir bé (temes dèbils i sobreproducció innecessària). Per a mi, el moment realment important de la carrera d'aquesta dona és la seva versió "a pelo" d'"Amazing Grace", on, sense cap instrument i amb una mica de reverb només, ella fa una interpretació perfecta. Però va ser només un flash momentani. De totes maneres té algun disc millor que "Twisted...", tot s'ha de dir.
6) Per contrast, ara estic escoltant la "Missa dels Psalms" de Stravinsky. És una de les seves obres més conegudes, sense ser-ho tant com la "Consagració de la Primavera". Aquesta sí que l'he sentit algun cop en directe... però no a Terrassa. Destaca pel refinament en la orquestració: un "so integrat" difícil d'igualar. Escolteu sobretot el tercer moviment.

2011-08-14T19:32:00.001-07:00

És un agost perdut. Em costa relaxar-me. Sobretot, que tinc la sensació d'haver perdut el temps durant el darrer any, i hi ha una certa urgència per a presentar alguna cosa. Sobretot ara que pot haver-hi canvis (per confirmar) a Els Visitants i que convé presentar novetats. En tot cas, és com si el gran any hagués de ser el 2012. Espero que no se'm compliqui l'agenda com sí ho ha fet aquest curs passat.
Una cosa que em frena és que encara m'estic adaptant al nou sistema operatiu i a haver de canviar de programes. Cubase AI4, que vaig adquirir amb la tarja M-Audio Delta 1010LT, està resultant molt difícil de configurar. Amb moltes possibilitats, però encara no he aconseguit fer-hi feina. El problema es centra en el MIDI, no puc fer-hi el que volia fer-hi. El "tècnic" serà consultat. El cert és que cap dels programes que feia servir amb XP ha sobreviscut intacte al canvi a 7-64bit i no puc treballar. Aviat produiré un segon tema per a un conegut del Macondo, en Dino Ratso, i tot hauria d'estar en ordre (un primer tema, "La noria", està ja acabat, amb certs bons resultats). Bé, sinó toca emprar el portàtil...
Almenys ja tinc connectada la taula nova, una Behringer X1832USB. Puc retirar la Fostex i fer servir la X802 per a directe. I, per primer cop a la vida, podré gravar fins a 6 pistes a la vegada (si algun cop cal). És una millora sensible. També, durant la setmana arribarà un teclat barat, el Yamaha PSR-E233, que és com un germà petit dels que tinc i que bàsicament necessitaré per directe (sí, pel projecte misteriós també).
Els dies que porto després de la debacle del 31 de juliol els he ocupat majorment llegint (encara no l'he acabat) la bio d'ABBA escrita per Carl Magnus Palm. Està molt ben investigada, i quan m'hi puc concentrar és interessant. Però és tan densa com un llibre d'historiografia típic, i no en passo tanta via com creia que hi passaria. Almenys aprofito per a llegir-la escoltant (la major part del temps) els àlbums d'ABBA. M'haurà servit per a tenir una temporada ABBA. Això sí, voldria que es traduís en alguna cosa nova des del punt de vista creatiu i no tinc clar ni què ni com. Estic molt accelerat. Únicament sé que l'mm6 podria formar-ne part. També, ressucitar el DX7? Qui sap! Tot depèn del que pugui fer caber a la meva petita habitació. I de si ho puc connectar al PC i fer-ho anar.

2011-07-31T11:26:00.000-07:00

Anuncio que paro de treballar en el "1964", o el caos en el que ha degenerat. M'ha deixat molt nerviós. Era un àlbum amb el que ningú no estava del tot content. Em costava molt fer les lletres i, com vaig constatar amb alguna de les darreres gravacions de veu, algunes d'aquestes lletres quedaven malament en disc. Se'm deia que havia de triar temes, i la demostració que jo no podia ha estat que durant les darreres 72 hores en què he treballat en el projecte aquest s'havia dividit en dos àlbums: un de no titulat amb les cançons més sòlides que tenia (que no quallava per ser una còpia fluixa del "Feina 2.0") i un "1964" debilitat (més coherent, però ¿anava a interessar a algú? Jo crec que no). M'he trobat sol davant del perill amb un projecte problemàtic, i he intentat acabar-lo, però ha estat més del que podia aguantar. Era com la situació les darreres 48 hores del "Corrupció", excepte perquè hi havia encara molt camí per recórrer. No vull dir que l'abandoni per sempre. Però ara sí, durant un quant temps. Necessito sortir a agafar aire. Almenys, les darreres hores, amb la decisió presa, he estat una mica més tranquil.
I amb dos possibles projectes més prometedors a fer després de descansar una mica. Un és el de la música de concert, tan misteriós, del que no vull apuntar res fins saber si és realitzable, excepte per tenir les idees principals per a suportar-lo (i amb uns 21 minuts de demos crec que n'hi ha prou per a abordar-lo amb tranquil·litat). L'altre, com no, és l'Elbert Emulov, que trigarà temps però que crec que és abordable si no em poso una data límit i que, sobretot, és interessant per ser un retorn al meu nivell de 2003-4.
Aquestes darreres tardes he fet uns quants passeigs amb la mare. En algun he aprofitat per a mirar bicicletes. En tinc per temps, però en algun moment me'n voldria agençar una, de passeig i amb cistella per dur petits equipatges. Seria el meu petit vehicle proletari, i em donaria certa llibertat de moviments.
També estic escoltant molt a ABBA. Tractant d'aprendre d'ells (i passant bones estones, per què no dir-ho). I voldria saber quan surt SMiLE dels Beach Boys, no em vull perdre la caixa de luxe. Al cap i a la fi, va ser una influència cabdal en el "Corrupció". De fet, tinc el MOJO 60s amb el single de vinil de "Cabinessence" i "Wonderful". L'article té algunes errades (no sabia que els germans Wilson tinguessin una germana, i no van gravar "Surfin'" fins que van signar amb Candix Records i no pas abans de la renyada del Murry del '61) però és interessant per les entrevistes (la del Brian té frases inteligents). Per cert, és cert que el Brian deixa de fer gires? Seria bo, mereix passar-se els darrers anys de la seva vida a l'estudi, gravant sense presses, i gaudint de la vida en el que pugui.
I espero trobar algun minut per llegir. Segur que no hi haurà novel·les aquest mes d'agost, però voldria acabar la bio de Himmler i a més la bio d'ABBA m'està aclucant l'ullet des de l'estanteria. "Summer Night City".

2011-07-27T10:36:00.000-07:00

Aventures d'un patinet a Mataró.

Ha arribat el 27 de juliol i la mare m'ha fet llevar a 2/4 de 6 per a anar a sentir la Missa de les Santes a Mataró. Problema núm. 1: ja van tot de dies en què quan recupero el ritme de son normal m'he de tornar a llevar quan no toca per a anar a algun lloc estrafolari. Així que durant el matí no he estat gaire concentrat. Sumeu-hi tot de gent parlant durant la interpretació, unes quantes trepitjades de peu, pèssima acústica, que la Missa de les Santes es toca inserida en una missa missa de dues hores i 40 minuts... i a sobre ha vingut el Felip Puig. Hem sentit xiulada des de dins quan ha arribat, i la missa ha començat uns minuts tard quan sempre comença a les 10. No essent jo un fan del Sr. Puig, no ha estat el meu dia favorit.
Fa un parell de dies que tinc el DVD de la festa on vaig tocar-cantar pels amics. S'ha d'editar, voldria quedar-me amb els moments més bons. Que tinguem un bon record.

2011-07-26T13:32:00.000-07:00

Diguem que m'he atrevit a fer una tria ("1964"), i no sona del tot malament. 16 cançons, 53 minuts. Això m'obliga a fer-les molt ben fetes, però hi ha encara un mínim marge si alguna no sortís prou bé. Considero els 40 minuts com el marge per a no fer el ridícul. De moment, entre les eliminades hi ha "Se'n va del meu carrer", que ha sortit molt pitjor del que pensava que sortiria i que he tret malgrat que era una de les meves apostes fortes del disc. En tot cas, la reducció vé també del fet que estic bastant al límit i he de racionalitzar l'esforç pendent. De moment tinc cinc cançons acabades de setze. I les que queden no perden tant el sabor com amb el meu intent de fa quatre dies. Però no espero poder-m'hi posar abans de dissabte: demà hi ha Missa de les Santes a Mataró, la mare hi vol anar (= despertar-nos a la matinada), i dijous tinc dentista. Ideal per fer-me pols.

1. Caos a l'aeroport
2. La creu d'en Sigmund.+
3. Carregar un camió
4. Els anells universals
5. Fred aquest matí
6. El perseguit+
7. Pripiat
8. El buit
9. Estroboscopi+
10. Parquímetre
11. Dauphine
12. 1964+
13. Totes les cançons de divorci
14. (Jazzy, títol provisional)
15. (Monroe, títol provisional)
16. La nit dels aminoàcids+

I almenys la pantalla i l'ordinador nous van bé. Només falta la tarja de so, però sembla que serà difícil.

2011-07-22T15:29:00.000-07:00

Posem ordre al "1964". El vaig començar la primavera de 2010 com un àlbum molt rugós i experimental, però aquell primer intent se'n va anar a l'aigua per la vella raó de sempre: agenda plena. Parada d'uns mesos, i pels volts del canvi de setembre a octubre vaig acabar "El perseguit" com un encàrrec pel Quelcom '10 que vaig entregar just, just. El desembre em vaig trobar un buit de dues setmanes a l'agenda i sense parar a prendre aire vaig compondre un munt de cançons d'estètica "sixties" amb alguna sorpresa. La idea era acabar-lo molt ràpid, carregat d'energia, per a finals de gener. Això també va anar-se'n a l'aigua per agenda plena. I de sobte, crisi creativa, diguem-ho clar. Em va portar tres mesos acabar un primer grup de lletres i pel maig en vaig escriure algunes més, i fins ara, que me'n queden dues per fer, de dos temes recentíssims ("Monroe" el vaig acabar de gravar ahir, encara sense veu). Els assaigs i concerts de Setmana Santa no hi van ajudar. Total, que vaig demanar ajuda a alguns amics per a que m'ajudessin a triar quins temes eren viables i quins no. Excepte per un d'ells que em va fer un comentari escrit, la resposta general era que havia de ser jo qui triés. Fins i tot algú es mostrava poc entusiasmat amb el concepte "sixties" de l'àlbum. No és que ens haguem de matar vius per això, la veritat. Però em sentia molt insegur i desorientat. Avui he intentat fer allò que se'm va dir: triar uns pocs temes i prescindir de l'obsessió "sixties". Els resultats han estat descoratjadors: un hipotètic àlbum de cançons sòlides però molt fragmentat i incoherent (dèbil, per tant) i un "1964" sense els temes més bons i potser perdent el títol i tot, (barrejat en plan de prova amb sobres d'altres projectes: encara pitjor). He tingut una crisi, d'aquí la verborrea de fa una estona al Facebook. Al final he tornat a recompondre el "1964" incloent-hi "Monroe" i descartant un tema que no caminava, i ara tinc un àlbum de 79:50 minuts coherent. Si algun tema acaba resultant dèbil sempre seré a temps de descartar-lo, però en línies generals prefereixo fer-lo llarg i que tingui el concepte "sixties" íntegre i no compromès (només unes gotes de 80's a "Dauphine" i no desentona). Espero poder-lo tenir pel setembre. Tant de bo ho aconsegueixi, em noto nerviós per no haver pogut acabar encara la feina. En fi, la llista de temes del "1964" (amb algun tema encara per anomenar) és aquesta. Els cinc darrers temes componen un final de disc fort com no l'havia tingut des dels dies del "Corrupció", i en certa manera són un pas endavant.

1. Caos a l'aeroport
2. Sintonia X-1
3. La creu d'en Sigmund.
4. Carregar un camió
5. Teclats qwerty
6. Els anells universals
7. Fred aquest matí
8. Ridícul a Copenhagen
9. Martinica
10. El perseguit
11. Imaginant In C, 1964.
12. Pripiat
13. El buit
14. Estroboscopi
15. Nadal, 1933
16. Se'n va del meu carrer
17. Duel a la ciutat deserta
18. Parquímetre
19. Aquesta és una mà normal
20. Dauphine
21. 1964
22. Totes les cançons de divorci
23. (Jazzy, títol provisional)
24. (Monroe, títol provisional)
25. La nit dels aminoàcids

2011-07-04T04:00:00.000-07:00

-"Inacció":
M'he perdut força mogudes aquestes darreres setmanes. Agenda plena... fins ahir. Necessito descansar, i espero poder-ho fer aquest estiu.

-Tècnica:
Al meu ordinador de torre s'hi havien de canviar tantes coses que, dins la vella carcassa, quasi tot és nou. Queda instal·lar una tarja de so d'a bord i una font d'alimentació prou potent, però, sense dominar la tècnica informàtica, tinc un "i5", 8 Gb de RAM, tarja de video d'1 Gb, i una vella targeta que he volgut conservar, la M-Audio 1010LT, que crec que ara podré aprofitar. I, apart, com a regal de sant tinc una taula de mescla, no gaire cara, que és millor que qualsevulla altra que hagi tingut i que em permetrà tant gravar a 4 pistes com posar en pràctica, a la fi, tot el que vaig aprendre fa 14 anys. Millor.

-Concert de Cardedeu:
Els Visitants agraïm l'oportunitat de tocar a la Fira de Musica de Cardedeu, on ja havíem filmat un dels "Unpluggeds Cardedeu". Però no hi havia massa públic (en ser en una zona apartada). Vam tocar bé, però va ser més un assaig amb públic que l'event important que tant havíem planificat. No ens vam poder quedar a la tarda perquè jo tenia concert amb la coral (on vaig tocar els bongos, per cert).

-Concert de la casa Alegre:
Què dir? Un concert perfecte en un entorn perfecte. Gràcies als Visitants per l'ajuda (ells també ho han disfrutat) i gràcies a tots els que heu vingut. La meva aposta per tocar al pati de la Casa Alegre de Sagrera s'ha revelat un encert. Hem fet 13 temes meus en format de grup més "Nearer, My God, To Thee" (amb jo a solo) i "Skin" de bis. Únics punts febles, que el concert hauria d'haver començat vint minuts més d'hora per a poder agafar una mica de públic de les actuacions clàssiques, i que no s'ha arribat a filmar en video. Però potser ja era massa demanar.

-Plans aquest estiu:
Intentar acabar el "1964", ni que sigui per a que deixi de fer-me nosa al cap. Segurament només l'enviaré per correu a alguns amics. Com dic, no està malament, però ho puc fer millor. Típica obra de quan estic sota pressió. Almenys vull fer-la servir per a experimentar literàriament. L'"Elbert Emulov" segurament ja el deixaré pel curs vinent, per a fer-lo amb calma. Pot ser que em surti algun "side project" aquest estiu, però si de cas ja concretaria.
I també intentaré llegir.
I em posaré en suc a la piscina de Vallparadís.

2011-06-21T16:00:00.000-07:00

Avui ha arribat el dia (tonto): després d'un últim intent de reparació, m'he decidit a fer canviar prou elements de la meva torre de PC com per a que puguem parlar d'un ordinador nou. Reconec que m'he de posar al dia: faig posar un micro I5, però no tinc ni idea de quina potència té. Vaig deixar de comprar revistes d'informàtica quan, en el canvi entre 2006 i 2007, les que llegia van posar-se a lloar Windows Vista, que jo veia que anava a portar problemes (tot i que no me n'imaginava la quantitat ni la profunditat). Clar, ara ocorre que: 1) no tinc clar que siguin prou transparents (tot i que ¿quina ho seria, de qualsevol àmbit?); 2) igualment tinc tants coneixements com a usuari que no m'aporten gran cosa tocant els temes de sempre. Però segurament Windows 7 serà un repte per a mi, tot i que més d'un me l'ha recomanat. Veurem com va.
També estic mirant si trobo una taula de mescles suficient pel meu estudi (i per Cardedeu, en primer lloc) i que no sigui gaire cara.
Estic seguint el moviment dels indignats des de la distància. No per manca de simpatia amb les seves idees, sinó perquè tinc massa coses entre mans i em noto tens. No serveixo per a activista polític.
¿”1964”? Aturat de nou, durant tot juny. Espero reprendre'l a partir del dia 4 de juliol. Una altra cosa és que n'arribi a esperar molt. No està malament del tot però ho puc fer millor. De fet, aquests darrers quatre dies he fet una col·lecció d'idees “tipus Corrupció” per a una obra de concert i, sincerament, em crida més. No dono més detalls per si me la foto. Almenys, la intenció és posar-me a treballar en l'”Elbert” tan aviat com acabi el “1964”. Serà un estiu mogudet, com sempre.
M'he llegit un 33/1/3 sobre “Song Cycle” de Van Dyke Parks que no m'ha aportat molt, potser algun detall aquí i allà. Almenys continua agradant-me el disc. I és el primer llibre que acabo en molt temps (que fos curt hi ha ajudat). Em falta poder llegir el II volum de la bio de Himmler que vaig començar (I volum) a Benalmádena. Vull llegir, necessito temps. Tinc la sensació de tenir massa idees com per a poder-les apuntar totes. Porto cinc anys de retard.
Dimecres passat em vaig perdre un concert de Tired Hippo per primer cop des de 2005, per assaig de la coral. Sé que els va anar força bé, van actuar a l'Heliogábal (ni idea d'on és). El que sí que vaig veure, a l'Auditori de BCN el passat dia 16, és el de música de Steve Reich. Havia de venir ell en persona però va emmalaltir dues setmanes abans (i em preocupa, per la seva edat), d'aquí que ja tingués l'entrada i fos reluctant a un concert sense el propi compositor. “Sextet” va sortir desigual (el 1er moviment em va preocupar molt), però “Music For 18 Musicians” és concert de l'any.
Sobre els meus concerts, recapitulem amb dades confirmades al 100%: dissabte 2 de juliol, matí (10 a 14h.) a la Fira de Música de Cardedeu; mateix dia a les 21 h., concert amb la Massa Coral al pati de la Casa Alegre de Sagrera; i diumenge 3 de juliol a les 22h. concert amb Els Visitants al mateix lloc. El 4 estaré molt tranquil. Almenys, el repertori amb Els Visitants és el més sòlid de l'any llarg que portem en funcionament: 14 temes, 13 d'ells grupals.
I espero poder escriure més posts ben aviat. De moment us deixo amb aquesta suggerència, on espero poder posar material nou ben aviat: http://soundcloud.com/lluis-paloma

2011-05-15T19:45:00.001-07:00

Han passat un parell de setmanes des del caos. Va ser una història de nervis que em va passar factura. No crec que ningú, apart dels propis compositors, se sentís satisfet amb el resultat. I, no obstant, sóc el primer sorprès que els músics donéssim un 120% de nosaltres mateixos. Crec que això és el que va fer la diferència i que al públic no li semblés tan desastrós. Però a mi em va deixar veritablement trist que en un dels parlaments es digués que s'havia fet l'encàrrec "als tres compositors professionals de Terrassa", un comentari que passava per alt a una quanta altra gent que també s'hi guanya la vida, i que en el meu cas semblava passar per alt que la única diferència entre mi i un professional oficial és que no he pogut publicar mai encara que hagi maldat per aconseguir-ho. La gent amb la que he parlat del tema m'ho han posat més en perspectiva, però de fet tota aquesta història ha posat de relleu que a Terrassa se'm considera un cantaire de coral bastant bo, però que no es pensa en mi com a compositor i que la meva obra ha tingut poc ressò, malgrat els meus esforços en aquest sentit i malgrat que en teoria una activitat podria haver beneficiat a l'altra. Encara no sé com resoldre aquesta situació en aquest moment de la meva carrera, però tinc clar que necessito encàrrecs, i que ara mateix la penya està més pendent dels concerts que de les gravacions (encara que a mi no se'm pugui entendre sense escoltar-me en estudi). He rumiat sobre intentar posar-me en contacte amb algú d'aquella església. No m'he decidit perquè el tema religiós no m'acaba de cridar, però havent fet un Requiem reconec que em preocupa més la qualitat literària d'un eventual text (el del caos no era particularment brillant en aquest aspecte) que si és molt devot o no (a més, a tothom li sento a dir que la meva música sona molt religiosa -un accident tècnic, però no deixa de cridar-me l'atenció-). En tot cas, l'única raó que no m'hagi mogut ja és que vull deixar el "1964" a punt per a gravar-hi veus (estic a mig escriure-li lletres i és un procés bastant complicat, especialment sota tensió) i no em veig amb cor de dur els dos projectes a la vegada.
Mentre, aquest divendres passat vaig anar a l'Arrikitown de Cornellà a sentir a Tired tocar (bé) tres cançons, i sentir de passada a Algar i a Albufera. I, com que un altre grup que havia de tocar no es va presentar, ja tens a en Patinet improvisant una mínima actuació, parcialment acompanyada pel frn, amb Shelby, Amsterdam, Buy Guitars... i el meu primer intent de cantar "a pelo" (només dues estrofes) "Nearer, My God, To Thee", que intentaré aprendre'm bé per a futurs concerts. Única pega: només dos assistents, apart dels propis músics. Però és el que sempre passa quan actues en locals i sense el suport de la Indústria. En tot cas, vaig gaudir de l'ambient i de la companyia de veterans del Macondo. I l'Algar m'ha fet arribar la seva primera maqueta, molt senzilla però interessant d'escoltar. Tot un honor. Com també descobrir, fa unes setmanes, als Falcon & Firkin mitjançant un enllaç que em van fer arribar. Cançons molt senzilles també, però almenys una part estaven gravades amb acústiques i baix, i era una bona combinació. De tots ells espero sentir més notícies.
Deixar constància que al Fauré de Cardona del 24 d'abril hi va assistir la Lídia Pujol (a la sortida em va reconèixer i vam parlar un moment molt breu, li havia agradat; em recordava d'una de les sessions del magnífic "Iaie" de 2003, produït per l'Òscar Roig -i on no vaig fer res, aclareixo-).
I dir que tinc entrades per al concert de Steve Reich del 16 de juny a l'Auditori de BCN (de fet, estic tenint una nit Reich mentre escric això, amb "Four Organs", "Phase Patterns", "The Desert Music", "You Are (Variations)" i "Music For A Large Ensemble") i pel de Wilco del 2 de novembre al Palau (el setembre treuen nou disc, que promet més que l'últim fins a la data). I que estic a l'espera que surti la caixa de luxe de "Smile" a Capitol: potser jo sigui el fan número 1 d'aquest disc, del qual algunes tècniques van possibilitar el "Corrupció", i del qual vaig parlar a la conferència de 2009 a Amics de les Arts (amb article escrit a la revista "Ciutat", que en algun moment voldré actualitzar).
I m'ho deixava: el passat diumenge 8 vam estrenar el Sanctus del Requiem amb la Massa Coral en un festival de cant coral a l'església de Cubelles. Tota l'actuació ens va sortir bé, i vam donar bona impressió, amb un repertori variat i diferent del que van fer les altres corals (de les quals destacaria una d'Igualada formada per estudiants, que van cantar amb precisió i bona veu). El Sanctus, en aquest contexte, quasi va sonar a peça del segle XIX, cosa curiosa quan pensem que el Requiem té una certa voluntat avantguardista. Almenys va ser ben rebut, i això ja és prometedor. El tornarem a fer el dia 21 a les 22 h. a la trobada de corals terrassenques al Teatre Principal de Terrassa. No us ho perdeu.

2011-04-05T17:31:00.000-07:00

Darrerament m'està costant molt escriure. No em concentro. D'aquí que hagi passat tant de temps des de l'última entrada aquí. Estic tens. Fa una setmana vaig tenir un dia lúcid i vaig fer moltes coses en un sol dia. Però sembla haver-se acabat. No hauria d'haver anat a Andalusia.
He vist com dos concerts a solo s'han anulat. Un perquè me'l van posar per un dia en què tenia una classe (i es va anular... només que el dia de autos a les 9 del matí van anunciar per la Ràdio Municipal de Terrassa que aquest concert es faria, i vaig trucar a l'emisora tan aviat com ho vaig saber per a avisar que s'havia anulat feia setmanes -- la Mariona Tomàs, quan li van passar el paper, encara em va confondre amb en Lluís Coloma). L'altre, perquè van localitzar a un guitarrista clàssic que ho va fer molt bé (però llavors ja no calia avisar-me a mi primer. Vaig participar al concurs --era un concurs-- amb un poema, però no vaig arribar a res i a més el meu text no era del millor que he fet). Pot ser que el primer el "recuperi" a un altre lloc, però encara no sé res. Com també he de concretar una possible actuació a l'Ateneu Terrassenc. Almenys, ja tinc localitzat un petit mesclador audio que em donaria plena autonomia per a fer presentacions a solo i a més és barat.
Amb el grup puc dir que actuarem a la Festa Major de Terrassa, tot i que no tinc els detalls confirmats al 100%. I el 2 de juliol tocarem a la Fira de Música de Cardedeu, un lloc on ens hi comencem a trobar bé. Tots dos en acústic. Estic intentant contactar amb un festival que es farà a Sabadell, això és el que de moment no m'està funcionant, tot i que insistiré perquè crec que tinc tant dret a participar-hi com el que més.
La Rick de 12 la veig cada cop més lluny. Especialment si vull portar una economia responsable. Almenys, de cara a quan Els Visitants ens electrifiquem, tinc ullats dos pedals que em podrien fer tota la diferència: un Danelectro Cool Cat Vibe (una mena d'Univibe de costellada) i un Boss PS-6 Harmonist (un pedal harmonitzador molt potent que em permetria tocar una nota i que en sonessin tres). Potser també buscaria un pedal òptic de volum perquè el que tinc, mecànic, està inusable de tants crecs que fa. No crec que necessiti més.
Mentre, torno a la dinàmica d'estar en dues corals i de moment ja tinc un conflicte de concerts per al dia 29. Suposo que es sol·lucionarà, però dissabte vaig tenir un atac de pànic. El concert que faré (es veu que hi sóc imprescindible, pel difícil del material) serà el més difícil que faré mai com a cantaire de cor.
Cultura? Només hi ha de nou que m'he comprat els dos discos d'estudi que em faltaven de REM: l'últim (el millor en 15 anys) i l'Around The Sun (que m'escolto igualment, però que el 2004 va merèixer una destripada general dels crítics, amb una certa raó). 2011 és l'any en què vull tornar a llegir, però no em concentro. Com amb l'escriure, estic esperant a tenir uns dies durant la Setmana Fanta, em convé descansar. I enyoro la piscina de Vallparadís, per a mi és el millor relaxant.
Quedo a l'espera de l'edició de "Smile" durant l'estiu. El "1964" està paradíssim i lo que te rondaré morena. Com l'Elbert Emulov. No crec que acabi res aquest any.

2011-02-15T04:35:00.000-08:00

Sort que l'afonia m'ha vingut després, tinc una veu que ni l'Andrés Calamaro: dos concerts aquest cap de setmana, un de debò i un altre sorpresa i en format mini. El de debò, dissabte 12 als Amics de les Arts amb Els Visitants, en un ambient molt artístic (hi havia una exposició muntada, sobre l'aigua si no recordo malament). La sala ressonava molt, però el concert va sortir bé igualment, repassant l'especial de Cardedeu amb l'afegit de Marcianitos (amb el grup), 2 rellotges (al piano), Llàgrima Viva i el Sanctus (a pelo). Una anècdota va ser quan anàvem a començar Shelby i m'adono que tinc l'armònica al vestidor, dic "un moment!" i en deu segons em presento amb l'armònica i comença la cançó. Pufff... El mini: diumenge vaig a veure com a espectador els Claroscuro i l'Exèrcit d'Islàndia al Crossroads (bons directes tots dos, malgrat que els Claroscuro van tenir algun problema d'afinació) i quan acaben els islandesos, enlloc de fer un bis em criden a mi, apareix el Rubèn amb la seva Rick i acabo tocant Shelby i Amsterdam. Completament sorpresa. I admeto sentir-me molt realitzat després de tocar amb aquella guitarra. Gràcies infinites.
I la cosa s'ha arrodonit amb l'escolta, avui, en una habitació feta caldo i amb el Jordi, de "Skylarking" d'XTC en vinil i remasteritzat. M'ha agradat força, molt més que quan ho vaig escoltar en mp3 amb la mescla "fora de fase" del 86.
Sobre futurs concerts, n'hi ha un de segur "a solo" el proper dia 22 a la biblioteca del Districte 6, a la Rbla. Francesc Macià, i un que s'ha de concretar, també a solo. M'hauré de moure per trobar-ne un amb el grup, tot i que ara toca buscar local (ni idea de com) i electrificar-nos.
Cine: vista "El discurs del rei". No sabia què esperar quan hi vaig anar, i reconec una certa malevolència en pensar que em podria marcar algunes rialletes. No va ser el cas, està definitivament ben feta i és seriosa. Tinc bones paraules pel doblatge en català, per cert.
Clàssica: dissabte, just abans d'anar a provar so als Amics, vaig anar al concert-conferència a l'auditori municipal sobre Ramon Carnicer. Reconec que no em va captar l'atenció. Vaig haver de marxar abans que s'acabés, però la música estava prou ben interpretada, llàstima que la part de conferència s'allargués tant. Però compositivament ho vaig trobar una mica sosso. No horrible, però era una segona generació del que se sentia a la seva època. Diguem que la seva importància és com a autor de l'Himne Nacional Xilè. Està bé que algú es faci càrrec de recuperar-lo, però reconec que m'esperava més.
El "1964" està igual. Per primer cop des de 1998 tinc un cert bloqueig d'escriptor. Crec que simplement necessito una mica de temps i espai, però fins ara no l'he tingut. Em passa el mateix amb la classe de literatura. Tornant al "1964", he passat les bases a tres persones que romandran en secret per a que em facin de "segones oïdes", però de moment cap d'elles s'ho ha pogut escoltar, amb el que vaig una mica perdut. Diguem que si li hagués pogut dedicar el gener, ara hi hauria disc acabat. Bo o dolent, però acabat. Però ja no m'atreveixo a dir ni si sortirà. Intentaré acabar-lo, però admeto que és un disc del que no estic massa segur. No un desastre, però potser s'espera més de mi. Espero que l'"Elbert Emulov" serveixi, quan m'hi pugui posar.
Ah, i estar a la Consulta ha estat genial, malgrat les tonteries dels fatxes.

2011-01-13T08:07:00.001-08:00

Entrada desordenada per a actualitzar l'anterior.
Tinc la sensació que en una setmana tot em depassarà: 1) d'aquí a una setmana hi ha el miniconcert d'Arteràpia; 2) tinc molts pendents de literatura i poc temps per a assajar Blackbird; 3) rearranjat el Sanctus... i em sembla que m'hauré de fer càrrec d'un dels teclats, cosa que serà per tremolar. Es preveu un cert període d'activitat augmentada.
Almenys els plafons han passat a millor vida per malaltia (no greu) de l'altre noi que els havia de pintar amb mi... i per pura falta de temps. Bé, almenys hauré tingut uns dies per fer les coses al meu ritme.
Això sí, es veu que en aquests moments sóc molt popular al centre de la ciutat, degut a un afortunat article a la secció de Cultura del DdT, a propòsit del “petit complot”. Esperem que duri...
En fi, anem a la biblioteca:
-33/1/3 de Song Cycle i d'Electric Ladyland. El primer és sobre un dels meus discos preferits, “Song Cycle” de Van Dyke Parks. L'altre passava per allà i el vaig veure barat.
-The Les Paul Guitar Book de Tony Bacon.
-Bright Lights Dark Shadows de Carl Magnus Palm. Es considera la millor biografia d'ABBA, i té bona pinta.
-Forever Changes: Arthur Lee ant the Book of Love, by John Einarson. Per la curiositat.
-Catch a Wave, de Peter Ames Carlin. Era un llibre que em faltava sobre els Beach Boys. Completisme.
-Syd Barrett: A Very Irregular Head de Rob Chapman. A veure què.
-The Battlecruiser HMS Hood de Bruce Taylor. Tenia un llibre sobre el Bismarck i em va semblar de justícia escoltar també a la seva víctima.
-The Golden Age of the Great Passenger Airships: Graf Zeppelin & Hindemburg, de Harold G. Dick i Douglas H. Robinson. L'he trobat tard per beneficiar la cançó, però hi tinc interès.
-I un llibre de 1957 sobre el Lusitania. És curiós que, ara que fa anys que no sé què fer amb el disc de vaixells, a la fi tingui completa tota la documentació que venia buscant des de l'estiu de 2004.
He descobert també que unes cançons descartades del Corru i l'Elbert sonen força bé juntes. No arriben a fer un àlbum, però sí mig. Encara no sé com ho acabaré. El problema és, sobretot, que escric i gravo pistes de base molt més ràpid que no pas escric lletres. Sobretot ara que vull cuidar la mètrica. N'he escrit dues pel 1964, però no m'han dut enlloc. Torna a començar.

2011-01-02T13:23:00.001-08:00

Resum de 2010:
1) Ha estat un any certament actiu com a compositor/productor. És cert que el "(Ja no) busco feina" havia estat "publicat" (no tinc discogràfica) el desembre de 2009, però la revisió de setembre de 2010 era necessària i em va portar una certa quantitat de feina. N'ha sortit un àlbum millor, però el fet que a 31 de desembre, i en menys de tres setmanes, hagi tingut a punt les pistes base d'un nou àlbum, el "1964", i la cançó que faltava per a introduir un altre àlbum, l'"Elbert Emulov", parla de les ganes que tinc de tornar al meu nivell de 2000-2004. Esperem que no se'm compliqui molt la vida, voldria acabar-los aviat. Especialment el "1964" (és el menys brillant dels dos, però no vull perdre la carrereta que porto i igualment en vull treure repertori per a concerts).
I també hi ha hagut el "petit complot" junt amb els Tired Hippo. Un disc de gestació intensa que tant el frn com jo veiem com un disc especial. De fet, crec que finalment ha reforçat l'amistat que teníem. Però també hi ha hagut una pèrdua relacionada amb el projecte: M (ni idea de per què).
I tres temes de destí diferent. "El perseguit", entregat amb el temps just pel "Quelcom '10" (reconec que a finals de setembre estava creativament sec), entrarà al "1964", com també "La nit dels aminoàcids", fet per a un concurs del que de moment no sé molt (temps al temps). Però hi ha un tema que per a mi significa molt, que m'ha costat tenir a punt, i que té un destí molt noble: és la "Sintonia Terrassenca núm. 23-G", la sintonia de Terrassa Decideix. Aviat se sentirà pels carrers publicitant la Consulta a Terrassa, i penso que és una de les millors iniciatives que hagi pogut fer mai, especialment des d'un punt de vista cívic (si llegiu aquestes línies, us animo a votar, el que volgueu. El 23 de gener es fa la Consulta, però des del 6 de desembre de 2010 s'està fent la recollida de vot anticipat a diferents llocs de la ciutat. Mireu la web de Terrassa Decideix per a informar-vos-en: http://www.terrassadecideix.cat/).
El qual em deixa 2011 així: pistes de base senceres per a dos àlbums ("1964" i "Elbert Emulov"), cinc cançons (que puc ampliar amb temes nous) que van sobrar en el seu moment del "Corrupció" i que ara veig com a prou bones com per a treure-les (en quin format, ja no ho sé, i seria després de l'"Elbert..."), i dos temes a mig compondre per a un projecte del que de moment no puc donar més detalls. Hi ha un EP per començar amb el Dani Machado, que s'anirà fent amb calma. I si puc fer alguna cosa amb TH, la faré. Només em falta (i em fa falta) que després del 23 de gener ningú em vingui amb idees sobre què puc fer jo: és evident que jo sol tindré molta feina a fer.
2) Políticament he anat de la desesperació a la implicació. A finals de gener vaig decidir sortir de Reagrupament arran de les maniobres del Carretero. No ho vaig veure clar. I no he tornat a militar enlloc més. Simplement tinc una por enorme a implicar-me en perdedors, com m'ha passat tant a RCat com, abans, a ERC. I tinc la impressió que la opció política que realment em representaria no existeix. Sóc una mica ERC el 2001, RCat en els seus inicis, i CUP si alguna vegada es decidissin a entrar al Parlament (estic d'acord amb el Titot que el Parlament només és una entitat descentralitzada de l'aparell estatal, però també penso que és l'únic interlocutor vàlid davant els altres països en cas que alguna cosa precipiti el procés d'independència del Principat o de -esperem-ho- tots els Països Catalans). En tot cas, estic a l'espera de veure si alguna de les iniciatives del Tena arriba ni que sigui a una cala (no espero res a nivell nacional del nou govern de CiU). Almenys, estic content que RCat no hagi entrat a Parlament, tot i que li ha pres vots a SI.
Però almenys la Consulta, en la que estic implicat des del 20 de febrer de 2010, sembla que sí arribarà a port. Jo no sé si canviarà moltes coses o no, però almenys tinc la sensació d'estar fent alguna cosa útil. I que els habitants d'un país decideixin organitzar una consulta en vista de la passivitat -per no dir més- dels seus polítics (no en puc dir representants) és una cosa que no havia passat mai. Estem fent història.
3) Emocionalment, el 2010 només m'ha demostrat que no hi ha res a fer. M'he començat a fer a la idea que em surt més a compte estar sol que insistir a buscar parella enmig del panorama que hi ha. Si les dones tractessin a tothom com m'han tractat a mi, cap de nosaltres no estaria aquí. I m'emprenya que fins i tot quan no hi pretens absolutament res t'acabin tancant la porta. No és agradable. A més, de tant en tant et trobes amb algun vell fantasma de fa anys dalt d'un escenari i tot el mal rotllo torna. Reconec que prefereixo no tenir emocions perquè les poques que tinc són completament negatives.
4) Viatges? Sempre duré Edinburg al cap, i és una llàstima que junt amb començar guitarra no hagi pogut començar gaita (manca de temps). Tinc una gaita, i espero poder-m'hi dedicar algun dia. La música de gaita és preciosa. I Edinburg també. En canvi, Benalmádena ha estat una punxada: pluja, vent i no poder sortir de l'hotel. Vam poder passar un matí al museu Picasso de Màlaga, però poc més. Estic molt escèptic sobre tornar a sortir. Especialment perquè la setmana de Benalmádena m'hagués convingut ser a Terrassa per a avançar feina.
5) Concerts meus: 11 de juny al Petit Cabaret del Coma 9, en acústic, amb un grup d'amics que quasi s'hagués pogut anomenar To Be Continued excepte perquè no hi havia bateria (a més, era un acústic). El Mario m'hi va veure, i la cosa ha crescut fins a una formació embrionària de Els Visitants, que hem registrat (el 4 de desembre) un concert a RTV Cardedeu pel programa "Acústics Cardedeu" del que aviat m'arribarà el DVD. També, un concert a solo amb pregravats el 20 de juny al Casal Cívic del Pla del Bon Aire, tocant la Califòrnia. Tots basats fonamentalment en el "(Ja no) busco feina" amb algun afegit que ha anat canviant. També, un miniconcert oficiós en un sopar de Terrassa Decideix (dues cançons de jo amb guitarra acústica). I dos concerts amb la Massa Coral (un d'ells cantant només un solo, i un altre -el meu retorn- inaugurant una església al barri de Les Arenes). Com a espectador, els més importants d'una llista molt irregular van ser el del Jeff Tweedy a Vilanova el 3 de juny (que va ser molt important per a mi, hi vam anar amb el Jordi Ibañez), el de Tired Hippo i The Missing Leech en un local perdut de Barcelona (senzill, però hi vaig conèixer el Maurici Ribera, que després em va convidar al seu programa de ràdio Trilogy Rock i per a qui estic masteritzant un disc recopilatori del que parlaré més a fons en una altra entrada), i el de fa pocs dies de Duquende i Chicuelo a la Jazz Cava (no em va implicar tant, però estava definitivament ben tocat i cantat). Vaig intentar participar al Sona 9 però no vaig passar ni la primera criba (tot i que els islandesos van arribar tant lluny com tocar al BAM i ens van deixar a tots somniant).
6) He pintat el meu primer oli, una simple còpia d'un Monet de la primera època. Res increïble, però per alguna cosa he de començar. També estic encarregat de pintar dos llenços per a un concert el 20 de gener on també tocaré, oficialment a solo, telonejant a uns cantants clàssics amb qui ja he compartit algun assaig. El problema amb els plafons és que no ens posem d'acord amb la persona responsable per a pintar-los, i això obligarà a interrompre la feina en les lletres del "1964" (i en algunes ressenyes pel Terme). No és com m'agrada fer les coses, però reconec que tinc un problema quan he d'aconseguir l'atenció de la gent.
També he començat un curs d'escriptura, tot i que de moment no acabo d'agafar el ritme.
7) Els llibres més important que m'han arribat durant l'any són "Beatles' Gear" d'Andy Babiuk i "Rickenbacker Electric 12-String" de Tony Bacon. També vaig començar a llegir una biografia de Heinrich Himmler a Benamádena, però estic estancat a principis del segon volum. Per això no solc llegir: tinc por de no poder acabar els llibres.
També, aquest Nadal m'han arribat tot de llibres, però com que "han d'arribar els reis" només comentaré el llibre de l'Stephen Hawking, el de Javier Cercas i el de fotos dels Beatles del Robert Whitaker (una curiositat, molt mal traduït però per sort hi ha també els textos en anglès). La resta, d'aquí a un dies en una altra entrega.
8) El juny vaig acabar Cant, i és curiós com en uns mesos les meves prioritats a l'hora d'escoltar música han canviat. Continuo escoltant el Sinatra, però he deixat l'òpera enrera. Potser no ho hauria de fer, però reconec que aquells anys al Liceu i el saber que no estic capacitat per a cantar-ne jo mateix me n'han distanciat. A més, cada cop estic més convençut de la meva visió exclusivament tècnica de la música. En fi, potser he de deixar passar un temps... Però reconec que no estic 100% segur de tornar als escenaris per a cantar música clàssica. Hi ha gravacions de tot el repertori conegut que són molt superiors a qualsevol cosa que jo pugui fer en un escenari. Potser deixo la porta més oberta pel que fa a rock, però recordeu que el Lluís Paloma de veritat és un músic d'estudi, component a la vegada que grava.
9) Per cert, quan de temps haurà de passar per a que pugui arribar al gran públic? Em publicarà algú? O realment hi ha una altra via per a arribar-hi?
Almenys, hi ha una decisió presa, per petita que sigui: crear-me la meva pròpia web. Fa pocs dies que he descobert que el Nou Myspace ha fet barbaritats amb tot el treball d'enllaços a Goear que havíem fet el Toni Noise i jo per a poder oferir en un sol lloc el "Corrupció", el "Feina 2.0" i les demos del Requiem. Així que a Myspace ja no m'hi uneix gran cosa. El deuré deixar obert, però amb només quatre tonteries i amb un enllaç a la web que em crei, posat al lloc de la biografia.
I amb això, només em queda desitjar un bon any a tothom.

2010-12-18T17:04:00.001-08:00

Avui comencem en plan de comèdia: a finals de novembre vaig estar a Benalmádena a veure com plovia i ventava. Vam fer un parell d'escapades a Màlaga a veure Picassos a les dues breus pauses que hi va haver, però per la resta va ser una pèrdua de temps. M'havia de relaxar i vaig tornar nerviosíssim. I a encadenar agenda fins...
...el dissabte 4 de desembre a Cardedeu. Va anar molt millor del que em temia, a partir del moment que els productors d'"Unpluggeds Cardedeu" (RTV Cardedeu i ASMUCA) em van demanar de treure tres cançons del set list i així em vaig poder centrar a fer bé set cançons amb el grup (primera presentació d'Els Visitants!), una sol i una altra amb l'armònica del Ferran Baucells. Quasi tot primeres preses (excepte dues segones: "Buy Guitars" i "Shelby Avenue Bridge"), i m'enviaran un DVD amb el programa, que no sé quan s'emetrà però suposo que aquest mes. Moltes gràcies a ASMUCA per l'oportunitat de gravar aquest programa, del que els participants n'estem molt satisfets.
Ara, hi haurà una cita en solitari el dijous 20 de gener al Centre Cívic Francesc Macià. Tot just dues cançons amb pregravats per a telonejar a una parella de cantants clàssics amb pianista. Així es tancarà una exposició col·lectiva on també exposaré el meu primer oli (millor rebut del que em pensava).
Pot ser l'últim any que el 6 de desembre fem canelons per Nadal amb la mare. Aquest cop han estat tan difícils de fer que la mare va dir una cosa així com "el proper any, els comprarem al Bonàrea!" També estic fent neteja del disc dur, esborrant coses que van quedar a mitges però que no s'han tornat a tocar em molt de temps. Necessito l'espai per a nous projectes que vagin sortint. Almenys, el masteritzat pel Maurici Ribera està ja quasi acabat i hi ha bones sorpreses.
Una cosa curiosa que em va passar un dia a Facebook va ser un anunci on regalaven un àlbum per internet. Admeto que me'l vaig descarregar. Deia "Brett Detar - Bird In The Tangle". Un cop escoltat, no està malament, tot i ser irregular (hi ha almenys dues cançons que semblen acabades amb presses, i falla el "pedal steel") i no innovar gaire. La millor cançó (i la més arriscada d'un disc bastant conservador) és "This World Ain't Got Nothing". En general és un disc que no sé si hauria comprat, però que em crida l'atenció que el regalin a internet quan està fet en bons estudis que devien costar una pasta. El nou concepte del disc com a simple eina promocional? Fotuts estem.
A l'estudi hi he fet un afegit: el Fostex torna! Encadenant tot de coses puc tenir totes les connexions fetes i accessibles, i gravar ràpid. I estic gravant ràpid: encara no sé en què acabarà, però en una setmana he gravat nou pistes de base. No hi ha meravelles, però demà encara en podria sortir alguna. Reconec que estic treballant ràpid perquè no em vull tornar a trobar amb un projecte parat perquè algú te grans idees de què em pot fer fer. Les diferències amb el "Feina 2.0" són una gran influència dels Drifters, fugir del bum bum bum però no d'altres tipus de patrons rítmics, i la velocitat de treball. No serà un gran disc, però em dec fer-ne un. Per a mi. Encara que mai no el pugui publicar. En tot cas, potser pel febrer...

2010-10-23T13:36:00.000-07:00

Faig aquesta entrada per a recollir, apuntar i comentar tot d'impressions que m'han arribat aquests dies, sobretot a l'entorn dels dos discos amb els que m'he vist involucrat recentment i que han vist la llum final amb potser mig mes de diferència. Com a tal entrada, aquesta ve a ser una mena de continuació d'aquella autoentrevista que vaig publicar en aquest blog el setembre de 2009 (http://lluispaloma.blogspot.com/2009_09_01_archive.html). Només que... no és una autoentrevista. Allà vaig fer un acte únic de confessió pública, i aquí l'únic que hi ha és compartir quatre opinions que tinc per a dir, i aprofitar que tinc un blog per a dir-les...
Primer de tot, un parell d'apunts en resposta (respectuosa, penso que va escriure un text molt perceptiu, bé que elogiós) al text de Jordi Ibañez que vaig publicar a l'anterior post. Per una banda, jo admeto preferir "Boston Tea Party" al "Magnitogorsk" original, i les raons són una lletra molt més enfocada i comprensible, una qualitat de so molt superior a la demo de 2005 així titolada, i una melodia de veu que no m'obliga a desafinar com un condemnat a l'hora de fer els aguts (el primer que t'ensenyen a Cant és escollir el repertori en funció de la pròpia tessitura). No dic que algú altre no pugui pensar diferent, però aquí, almenys, puc exhibir un criteri clar. Per l'altra banda, hi ha hagut negociació sobre el so final del "petit complot", però penso que el so en els temes del frn i meus és el que jo estava buscant com a productor (de manera que defenso les mescles finals), i només en els dos temes femenins hi ha un compromís (prou ben resolt pel que fa a Winter Boots, mescla que assumeixo, mentre que You és el resultat de l'intervenció de quatre persones -comptant-me a mi- i està resolta al gust de la seva autora, tot i que certament sona una mica apart).
Segon punt: deu fer uns deu dies una persona (de qui guardaré la identitat) em va escriure un correu per a dir-me com li havia agradat el "Feina 2.0". Era un correu relativament llarg (que no publicaré com a tal), i el cas és que el vaig respondre amb deteniment. I el que ofereixo aquí és una variant de les meves respostes -les crec prou interessants i reveladores com per a compartir-les-, introduïdes de manera que vosaltres els lectors pogueu seguir de què va. Procedim.
1) En aquell text s'hi comentava una suposada fama d'home hermètic que em comentava aquesta persona i que pel que es veu formaria part de la meva imatge. I és una cosa que m'ha cridat força l'atenció. No sé si aquesta fama es deu a què les lletres del meu primer disc em van sortir rebuscadetes, però el cert és que ara mateix, si Frank Stella deia “el que veus és el que veus”, jo puc dir “el que sents és el que sents”. Realment no m'agrada l'hermetisme. Pot ser que alguna obra d'altri sigui prou bona com per a superar aquest handicap, però reconec que m'agrada parlar clar i català, i miro de fer-ho sempre. Sobre la música, és una forma d'ona (o variacions de pressió a l'aire), i si la mireu així no tindrà cap secret.
2) També s'hi parlava d'un ocasional "escenari operístic" en algunes cançons del disc, referint-se segurament a que algunes de les cançons més lentes anaven molt de strings i pianos, atenuant-se el component pop. Pot ser que el que passi sigui que m'he passat anys estudiant Cant i no sóc gaire espontani. Sóc més un cantaire de coral que un cantant solista, i encara menys sóc un fiera que domini l'escenari. Una anècdota que vaig recordar ahir us il·lustrarà fins a quin punt tot és casualitat: la primavera de 1996 vaig tenir l'oportunitat de compondre una peça que molts anys després vaig revisar en profunditat i que s'ha inclòs al Feina -versions 1.0 i 2.0-, els “Misticismes”. En haver-la hagut d'inventar sobre la marxa, vaig haver de passar particel·les als músics abans d'haver pogut acabar la cançó, i hi va haver problemes amb les guitarres com parts dificilíssimes de tocar. Bé, jo havia compost les veus per a cantants folk amb tan poca veu com la que tenia jo en aquell moment, en un estil pla. Doncs bé, es convoca un primer assaig i jo em retiro amb els guitarristes a treballar la seva part, i mentre no ens n'acabem de sortir sento, de sobte, unes veus de monjo cantant una música absolutament desconeguda per a mi. Pregunto a la profe d'Harmonia què és allò, i em diu “és la teva cançó”. Clar, jo al·lucinant. Bé, és un so que ha acabat entrant a la gravació definitiva, però realment no havia estat deliberat en un principi.
3) Aquesta persona també m'ha suggerit de no doblar les veus com és habitual en mi -i no és l'única a haver-m'ho dit-. I jo penso: potser a l'”Elbert Emulov” ho intentaré, i implicarà aprendre a escriure per a les meves limitacions com a cantant, sobretot a l'hora de respirar.
4) Una suggerència que se'm feia a la missiva era que provés a posar “Hotel Renaissance” com a intro del disc abans d'"Automatic Day". Reconec que un motiu per a que aquesta cançó estigui on està del disc és que en aquell punt necessitava alguna cançó que reenganxés al públic “de ballaruca” a qui va destinat el disc. Igualment les quatre darreres cançons els suposaran un repte, així que millor que no en siguin sis o set de seguides. (També, el Feina 2.0 té la intenció de ser el disc definitiu de la sèrie, així que em fa cosa tocar-lo encara més).
5) A la missiva també es suggeria que potser la base del meu so era una mena de “sincretisme aconfessional”. Cert que veig aquests conceptes fora de la música mateixa... però és interessant comentar com un concepte així m'afecta com a persona. Hi ha una contradicció, certament: per una banda, sóc ateu des dels 16 anys, però per l'altra no m'he pogut allunyar de les esglesies gaire temps seguit al llarg de la meva vida, degut a la meva condició de cantaire de coral. No entenc què passa, però es veu que les corals han de cantar en esglesies enlloc d'en bars de copes. I, essent un cantaire bastant demandat, m'he passat gran part dels darrers anys cantant tota mena de música religiosa, incloent hits sobreescoltats com el Requiem de Mozart, el Gloria de Vivaldi (el Gorila de Vi Vàlid, pels amics), el Requiem de Faurè o el Messies de Haendel. Fins i tot els discos de clàssica als que tenia més accés eren d'obres religioses, des de quasi qualsevol cosa de J.S. Bach fins a coses com el Requiem Alemany de Brahms, la Missa Glagolítica de Janaceck, la Missa dels Psalms de Stravinski, o el Requiem i la Missa Cum Jubilo de Duruflé, per dir-vos les més destacades. Clar, per a mi la música religiosa s'ha convertit en una segona pell. Encara que no ho vulgui. Una altra cosa és que "me la cregui", que no és el cas.
Un cop explicat això, hi ha un projecte meu que no he pogut endegar encara per agenda plena però que tinc plantejat des de fa un temps: escriure un llibre sobre la música com a física del so aplicada, abordada des de la teoria de la informació, on defineixi la composició musical com a la creació de formes d'ona (o de seqüències d'ones, potser més exactament: recordem que una forma d'ona és la representació gràfica d'una ona o una sèrie d'elles), i explicar somerament conceptes bàsics de matemàtiques, d'acústica i de funcionament d'un estudi de gravació, destinat en part al públic general, en part a compositors que estiguin començant. Almenys tinc molt clar que la pel·lícula només em va començar a funcionar quan vaig començar a entendre el so com a so i no com a notes. No vull dir que no faci servir partitures a l'estil clàssic, però saber llegir solfeig no vol dir entendre com està construïda una obra.
I ara anem a altres temes. Aquests dies he començat a pintar el meu primer oli. De moment està sortint fatal. No semblo tenir molta mà. I això em reafirma en la noció que tot art s'articula a l'entorn de la noció de tècnica i procediments. Si no coneixes la tècnica a aplicar no podràs arribar al resultat. Estic pintant i dibuixant sobre uns esquemes molt tradicionals, però em sento molt més a prop dels minimalistes pictòrics i escultòrics que dels pintors de paisatges (això sí, tinc un Moliné a l'habitació perquè comprar una escultura de Donald Judd està fora de les meves possibilitats).
També he començat un curs d'escriptura creativa. Una de les primeres coses que em toca fer és parlar d'un objecte en termes emocionals, p. ex. fent que l'objecte parli de la seva vida i simpaties. Ho he fet d'aquesta manera... i reconec que no m'identifico amb el que he escrit. Una altra cosa és que he d'estar amatent perquè crec que sortirà algun concepte útil durant el curs. També aquí, les tècniques i procediments, adaptades potser al fet d'estar treballant amb un llenguatge semàntic. Sobretot vull aprendre com estructurar una narrativa de manera coherent. Tinc idees des de fa anys, però són "tableaux vivants" no relacionats excepte com a grups conceptuals. I clar, és difícil treballar així.
Tinc apuntat que aquí volia fer una reflexió sobre Cant. No recordo què volia dir, però com a apunt ràpid diré, tornant al Feina 2.0, que una de les coses que hi he millorat és que a la versió 1.0 vaig provar d'introduir algunes "expressions" a l'estil tradicional del conservatori... i prescindir-ne a la versió 2.0 ha donat com a resultat una millora sensible de les meves pistes vocals. No vull dir que el que he après a Cant sigui inútil precisament: la meva veu ha passat d'estar a la UCI a estar plenament operativa, i això és molt. Però reconec que em quedo bastant perplex quan se'm demana "sentiment", i prefereixo cantar com em surt de natural, atenent només a freqüències, volums i l'estructura general de les cançons.
I, com a estat de la qüestió, admeto que trigaré una mica a posar-me a la feina amb l'Elbert Emulov. Acabar en poc temps el "pc", el Feina 2.0 i la sintonia del Quelcom '10 m'ha deixat bastant sense idees, i vaig una mica mecànic, apart de tenir l'agenda pleneta. Ha arribat el moment de reposar i mirar les coses amb distància. Almenys tinc pendent de gravar un tema d'inici que promet. També, està a mig formar "Els visitants", el meu grup de directe, impulsat per en Mario Clares, bateria. Falta trobar un baixista i un guitarrista (i un local). Miraré d'afanyar-me.
Per a acabar, comentar de passada que lentament vaig analitzant el "Rock Bottom" de Robert Wyatt. Hi ha tècniques força interessants, i l'únic dubte és: de veritat va ser en Nick Mason qui va produir aquest disc? Perquè és una producció certament notable, i normalment sol ser un productor discret. Bé, almenys és ell qui te el crèdit...

2010-10-14T12:53:00.000-07:00

Encara som al dia oficial de presentació del "petit complot" (de Tired Hippo + Lluís Paloma) i ja rebem aquest meditat i lúcid text escrit pel Jordi Ibañez, actual cantant i guitarra rítmica de l'Exèrcit d'Islàndia. Pel seu interès, he optat per reproduir-lo aquí, amb permís del seu autor. Bona lectura!
*********
Amb dos projectes llargament gestats pels seus respectius autors emparedant-lo, "Petit complot" arriba sense fer massa soroll: la definitiva (esperem) versió del "(Ja) no busco feina" per part de Lluís Paloma i les avortades i represes "Bedroom tapes" de Tired Hippo poden distreure'ns i fer que passem de llarg d'aquestes quinze cançons. Seria un error. Com també ho seria pensar que això és la seqüela de "Febrer": aquí hi ha intercanvi de micròfons i de papers amb lletres, aquí ha un projecte compartit al 50% i on cada part aporta quelcom a les cançons de l'altre (amb l'excepció de "Boston tea party"; potser m'equivoco però no he sabut trobar la mà del Ferran enlloc). El punt de partida és, no cal dir-ho, prou interessant.

Tanmateix, el joc no s'ha portat a l'extrem. El disc no ens diu com seria una cançó de Tired Hippo passada pel filtre d'un Lluís amb plens poders. Ni a l'inrevés, tot i que "Brillant" i "El poble del somni d'aigua" són el més semblant a una resposta que ara mateix podem trobar. Per desgràcia, de moment ens quedarem amb les ganes de saber com seria una cançó escrita amb aquestes quatre mans. Segurament hi ha hauria discussions i lluita d'egos (en el bon sentit de la paraula) però també hi hauria consensos i un resultat més que vàlid. "Petit complot" n'és la prova: funciona com a àlbum i no transllueix els problemes de mescla que, teòricament, va patir quan començaven les calors de l'estiu. Parlant de mescles, la precipitació de "Febrer" aquí no fa acte de presència, afortunadament (només uns problemes de desincronització de guitarres al final d'"El poble del somni d'aigua"). I és que aquest és el disc més plàcid que he escoltat dels Tired Hippo (no podria dir el mateix del Lluís: el "Corrupció" li podria discutir el títol).

Clar i ras: aquest és el disc "maco" dels Tired Hippo. No hi trobem cançons accelerades, ni temàtiques angoixants; és significatiu que l'excepció a la regla sigui "Cel", gravada quan bona part del disc era enllestit, en el temps de descompte. Martins que no criden, Stratos que quan s'alteren una mica massa es comprimeixen, mandolines i banjos de fons, teclats que no tenen un protagonisme tan gran com podriem esperar del Lluís i, a nivell de lletres, una sensació de cercar la bellesa, no el cantó complicat de les coses (fins i tot les queixes que sentim són a mitja veu i amb una certa resignació; aquí penso especialment en les cançons del Ferran) i fins i tot un alè de llegenda ("Shelby Avenue bridge" i "El poble del somni d'aigua", made in Lluís). El disc comença d'una manera especialment angelical: la veu de la Mireia domina aquesta primera meitat i no ho dic només per "Winter boots": coprotagonista de "Tant pis!", quasi celestial a "Shelby Avenue Bridge" (com a "Brillant", a la recta final del disc) o decisiva per donar matís a "29-F, St Jordi", la seva veu és tan efectiva com sempre, amb la qual cosa estem parlant de grans resultats. Això sí, segueixo sense entendre la lletra de "Winter boots", especialment la tornada, suposo que la dicció i la mescla m'impossibiliten saber quines paraules està dient. Igualment es tracta d'unes de les millors que ha fet de moment la Mireia, porto dient-ho des de que la va penjar al seu flog o la toca en festes d'aniversari, encara que se li fa un flac favor posant-la davant de tot. Sé el que se'm pot dir com a rèplica: i on la posem? Les aportacions de la Itzi i la Mireia són molt valuoses però, simplement, no encaixen del tot aquí: són en anglès i, especialment la cançó de la Itzi, apunten en una altra direcció. Confinada al final del disc i precedida per un tema instrumental, sembla el tema fantasma de l'àlbum.

I entre aquestes dues cançons, una unitat musical buscada i trobada gràcies a una producció adequada, homogènia, continuista i sense sobresalts (aquí de nou "Cel" trenca la baralla amb el seu final cosí germà del "Less than you think" de Wilco). El Lluís sembla especialment impermeable, amb les seves estructures més fermes que mai: inicis directes a l'estrofa, sense intro i amb veu d'entrada, veus doblades, reverb catedralici, solos entre estrofes, strings... Sonarien les seves aportacions estranyes si les posessim en un disc com el "Feina"? En absolut. La seqüenciació i l'ambientació musical reforcen la idea d'unitat, també hi ajuden les variacions marines (els antics "bits", un experiment que superarà l'estatus de simple anècdota si la música dels autors pren direccions més cinemàtiques). Plats forts? Els temes que més fàcilment es van gravar: "Tant pis!", "29-F, St. Jordi", o "Arribant a l'illa" em vénen ara el cap, hi afegiria "Boston Tea Party" però prefereixo l'original "Magnitogorsk". Serà veritat el lema de Neil Young i el seu fidel productor David Briggs que "the more you think the more you stink"? Més enllà d'aquests pics, la resta de l'àlbum flueix prou bé, sense desastres i amb una regularitat estudiadíssima. En un món ideal, a les llars d'infants s'escoltarien aquestes notables cançons: no, això no és cap clatellada ni cap acusació de frivolitat, al contrari, un reconeixement de la complexitat inherent de voler fer les coses senzilles.

Però anotem algunes coses que resten en lloc de sumar al resultat final. Les regles del joc han condicionat el resultat (marcat per les apreciables aportacions femenines que posen en quarentena l'estructura central i que m'atreveixo a dir que haurien de formar part d'altres projectes), que, sigui com sigui, mai cau en la sobreproducció: som davant d'un deliciós aperitiu, amb canapés realitzats amb imaginació i ofici, amb delicatessen exquisides... que, cap a la meitat de l'àlbum, no omplen del tot. Em consta que els dos autors hi han posat el 100% (no en tinc cap dubte) però de vegades sembla que portin morrió o camisa de força, que no vulguin prémer l'accelerador a fons, potser per no emprenyar l'altre. En tot cas, el proper "Lonely watcher of the skies" ens fa pensar que aquestes versions més "extremes" existeixen i que simplement no s'han inclós a "Petit complot" per no trencar la placidesa ambiental. Segurament el problema el tinc jo: la política de reciclar amb èxit material antic del Lluís i el fet que ja hagués escoltat en directe les millors cançons que el Ferran ha aportat a aquest projecte m'han restat capacitat de sorpresa. Potser la producció volgudament preciosista alimenta aquesta sensació. Però estic sent torracollons: això són petites pegues a un disc que, insisteixo una vegada més, funciona i aconsegueix transportar-te (molt lluny en l'espai i el temps en les cançons del Lluís, molt lluny en el mon interior de les cançons del Ferran, que definitivament ha trobat una mirada pròpia a l'hora de fer les seves lletres; el Lluís ja fa anys que la té, encara que, molt sanament, es troba en ple procés de redefinició del seu estil). Hi ha una altra virtut igualment important en aquest "Petit complot": les lliçons que els dos n'hauran extret, que faran que aquest petit gran pas de dos valuosos músics ressoni en un futur molt proper, ja que els dos tenen projectes en marxa, alguns d'immediata aparició. Els esperem impacients. Tired Hippo han fet el seu disc més accessible i que pot aconseguir-los un nou públic si el mouen: agradarà a un espectre de població amplíssim. Sense voler-ho, semblen una mica més universals. Pel que fa al Lluís, segueix conreant el seu llibre d'estil clàssic, que no és poc (ja hi haurà temps per sacsejades i revolucions sonores i temàtiques en gravacions que portin el seu nom). Felicitats novament, un plaer haver-ne format part.

2010-10-13T18:34:00.000-07:00

A la fi tenim amb nosaltres el "petit complot", una hipòtesi de Tired Hippo i Lluís Paloma. Un disc que ha significat molt per a nosaltres, i que només puc descriure com una experiència de gravació molt profunda. Hem trigat nou mesos a gravar-lo, entre desembre de 2009 i agost d'aquest 2010, fent-ne de moment una autoedició de 100 còpies (si algú el vol publicar comercialment, es pot posar en contacte amb nosaltres deixant un comentari aquí). Per a presentar-lo, hem fet un escrit a quatre mans que s'acaba de publicar al blog de Tired Hippo i on expliquem l'essencial sobre aquest projecte, apart d'analitzar una per una les cançons que el componen (us asseguro que no en sobra ni una). Us en deixo l'enllaç:

http://tiredhippo.blogspot.com/2010/10/petit-complot-una-hipotesi-de-th-lluis.html

2010-10-08T09:27:00.000-07:00

Avui la cosa anirà de DVDs. N'he localitzat dos de dues bandes extingides que segueixo. Comencem pel de Dire Straits. Recentment s'ha llançat a bombo i plateret una edició comprehensiva d'Alchemy (1984), amb dos CDs i un DVD. Com és sabut, documenten un concert al Hammersmith Odeon de Londres el 22 de juliol de 1983 (el Mark Knopfler ha donat a entendre al "booklet" que, encara que també es va gravar el "show" del 23 de juliol, es van fer servir només gravacions del dia 22, aparentment perquè ell estava massa cansat com per a posar-se a escoltar masters -pocs podrien aguantar el ritme de concerts que duien aquella gent, certament- i recordava la del 22 com una bona nit). Els CDs, ben masteritzats, recullen el concert sencer (incloent el tema "Love Over Gold"), dividit en dues parts. La primera ha estat descrita pels crítics com una mica lenta. En realitat, és una sensació que no ens abandona en tota l'escolta. Analitzem-ho: la veritat és que el repertori està ben escollit, dins del que podia oferir en aquella època el repertori de Dire Straits (en un moment ambiciós, però sense els èxits del futur "Brothers In Arms"), i en alguns casos els arranjaments de directe beneficien clarament cançons que en estudi havien sonat molt despullades. Els solos, evidentment, són excel·lents. I el públic s'ho va passar en gran, com queda de manifest pels vitors constants que se senten al disc. Què va fallar, doncs? Bé, en el concert com a tal, res. És només que la idea de fer llargues intros "planadores" i nous passatges "de solos" no sona igual d'excitant en un sistema domèstic que pels altaveus de PA del Hammersmith Odeon, i de vegades costa una mica mantenir l'atenció. Un document important per a fans, però potser no tant per a l'oient casual.
El DVD, mentre, ens ofereix el concert (menys "Love Over Gold") amb so i imatge. El so és molt bo. Però la imatge falla. No pel contingut, sinó pel master: és una cinta de video amb molt poca definició pels estàndards actuals, i la transferència a DVD no pot evitar accentuar el fenòmen, fins i tot comptant-hi el meritori treball de polit que fa que almenys la imatge sigui perfectament estable -un gran què!-. És bo tenir aquest document en un DVD enlloc d'en una cinta VHS feta pols, però reconec que en alguns moments la imatge "estranya" em va costar una mica de visionar. Els extres, almenys, són de pes: dues actuacions-d'una-cançó a la TV, interessants de tenir, i el documental "BBC Arena: Dire Straits" que, sense pretendre ser una cosa molt profunda, ofereix prou pistes de les dinàmiques internes del grup el 1980 com per a valer la pena de veure (va ser l'últim any de David Knopfler com a guitarra rítmica del grup, i el documental recull el darrer concert on ell va tocar, més imatges d'un assaig on el Mark li diu al David com ha de tocar, i un pla final del David reflexionant sobre "el que passa entre germans", inhabituals en els documentals rock de l'època).
L'altre és "ABBA In Japan". Com a plat fort, recull un especial gravat per a la TV japonesa el novembre de 1978. La majoria de cançons estan fetes amb playback, però tres d'elles ('Money, Money, Money', 'SOS' i 'Thank You For The Music') estan tocades en rigorós directe amb músics i curiosos arranjaments (no igualen a les versions d'estudi, però s'agraeix l'esforç). A més, els productors del DVD s'han pres la molèstia d'anar als masters de video originals, amb el que les cançons es presenten senceres i a pantalla completa (fins i tot amb un tema, 'If It Wasn't For The Nights", que també se'ns ofereix com a bonus amb la mescla primerenca que va formar part de l'especial original). La qualitat d'imatge és força bona, tenint en compte que ve d'un master de video (és molt més agradable de veure que el video de Dire Straits). I l'especial en si és remarcable: hi compto quatre escenaris diferents, tots ells molt el·laborats, amb un vestuari variat pel grup i, fins i tot, ballarins en un parell de cançons (fan riure una mica, malgrat ballar molt bé). Una manera cara de fer televisió, i aconsegueix mantenir l'interès.
Aquí, el que falla són els bonus. Fora de la cançó extra, que ja hem comentat, bàsicament es tracta de dos documentals, filmats en pel·lícula. Un d'ells documenta la seva visita al Japó el novembre de 1978. Toscament filmat, se'ns informa que va ser fet per a ser projectat als cinemes japonesos. Un aspecte queda clar: el grup es passa l'estona d'emisora en emisora, amb pauses només per a parlar superficialment amb alguns fans o per a deixar-se fer fotos picant amb uns martells típics. L'Anni-Frid es passa part del documental cantant una cançoneta típica sueca. No treus cap conclusió sobre ells excepte que van molt amb compte amb la seva imatge i s'amaguen sota comportaments estereotipats. I aquesta és la debilitat del documental, que perd així qualsevol sabor que hagués pogut tenir. El segon documental, una mica més llarg que el primer i que documenta el seu tour japonès de 1980, només varia en el fet que hi apareixen imatges dels seus concerts allà... fent playbacks invariablement i a més amb les cintes una mica accelerades. La sensació que treus és que són sossos com a persones. I el mateix li passa al documental. Està bé tenir-ho, però poca gent veurà aquests bonus més d'un cop.

2010-09-15T03:56:00.000-07:00

Ja podeu escoltar-me al podcast de Ràdio Sant Joan:
http://www.trilogyrock.com/podcast/207-lluis-paloma-entrevista-acustic-sessio-musical.php . Amb 100 minuts de durada, segurament serà l'entrevista més llarga que em facin mai, però ha estat la manera: crec que és prou divertida i a més cobreix molt terreny. Les meves més efusives gràcies a la gent de Ràdio Sant Joan, especialment al Maurici.
També vull parlar d'un àlbum especial d'un grup molt conegut. ABBA no tenen molta reputació alternativa, especialment amb 370 milions d'àlbums venuts. Però, encara que soni estrany ara, hi va haver un període, cap a 1981-82, en què ABBA van anar de capa caiguda, comercialment parlant. I és curiós que fós llavors que treguessin un àlbum tant seriós i coherent com "The Visitors", que alguns crítics van comparar amb l'obra d'Ingmar Bergman i altres referències importants. No és que deixessin de sonar a ABBA: les harmonies vocals i els sintetitzadors són a bord. Però són cançons de divorci ("When All Is Said And Done"), del temps que s'escapa ("Slipping Through My Fingers") o fins i tot velades alusions a la Guerra Freda ("The Visitors"), amb només un tema més lleuger però també impecable, "Two For The Price Of One", sobre respondre a un anunci. ABBA havien madurat... però no era tanta la gent que va prendre nota. Van vendre'n mig milió d'exemplars, el qual és digne, però lluny de les supervendes de qualsevol dels seus treballs des d'"ABBA" (1975). Afegeixo que el 1982 van fer unes últimes sessions pel que van ser dos singles que van vendre molt poc i que van fer que el grup "s'aturés" (per a no rearrencar mai). Un dels temes us el recomano com a coda a "The Visitors": "Under Attack", molt ben produïda.

2010-09-11T07:46:00.000-07:00

A falta d'acabar-li de fer una "portadeta" diferent de la de la versió original (però potser no cal ni torrar-ne més que un únic master), el "Feina 2.0" és a punt. Aquesta nit intentaré posar-lo a internet. Tot s'ha reduït a regravar quatre cançons amb noves lletres (*), treure'n dues que no funcionaven (almenys en el context del disc), i canviar l'ordre de les dues darreres cançons (això darrer, fa només uns minuts). L'ordre queda així:

1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrima viva*
4. La crucifixió dels Beatles
5. George Harrison (We Can't It Out)
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut*
8. Shea Stadium*
9. Vol de nit
10. Hotel Renaissance
11. Hindenburg*
12. Misticismes Bizantins, 1683
13. Funeral
14. ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!
15. Vull ser lliure

La durada és de 54:12.

Per la resta, no sé si arribaré a fer res avui. Estic molt desmoralitzat.

2010-09-04T06:58:00.000-07:00

A) Decepció total per la falta d'unitat política de l'independentisme. A més, sembla que totes les opcions se'n van cap al centredreta, si no comptem a una ERC que ha fet el paperot del milenni aquests darrers set anys i a qui és millor no votar. Però a qui votar? I a qui votar sense beneficiar a l'Artur Mas? Estic molt trist.
B) Temes més musicals: Quasi he enllaçat l'acabament del disc-amb-TH amb endegar les revisions al Feina, suficients com per a plantejar una versió 2.0 de l'àlbum. Ja he dit en algun lloc que "Tot el que s'ha perdut" va ser gravada malament i cal regravar les veus amb la lletra sencera. A això s'hi afegeix el treball d'aquests dies: reescriure la lletra de tres temes que tenien potencial com a pistes de base però que van quedar fatal un cop afegida la pista vocal, amb lletra i melodia fetes amb presses per a poder acabar l'àlbum i així poder plantejar un concert que tothom m'insistia que havia de fer o s'ensorrava el món. Ara que el concert està fet i que pot ser que n'hi hagi més, m'adono que vaig entregar un àlbum profundament imperfecte. I com que vull garantir-ne la publicació i fer-la bé (apart de tenir més cançons per a tocar en directe), procedeixo a: 1) reescriure les lletres de "John" (retitulada "Shea Stadium"; passa a reprendre la temàtica de "Sospirant per Candlestick Park", però sense la duresa), "Hindenburg" (amb "n": passa a ser una narració en primera persona, evitant la síndrome Wikipèdia de l'original) i "Llàgrimes" (en procés de "testeig" com a "Llàgrima viva"; l'original era massa dur, així que provo el registre còmic per si les mosques); 2) escriure melodies viables per a aquestes tres cançons (sobretot "John", tan erràtica que és immemoritzable); 3) suprimir "Somni Andorrà" i "El cotxe del gat" del track list: "Somni..." era com una mena de segona part d'"Automatic Day" i m'havia portat molta feina gravar-la, però ha rebut tants pals que prefereixo retirar-la, i "El cotxe..." tenia la importància de ser la cançó on vaig formular per primer cop part de la seqüència harmònica de la Torradora, però és cert que sona a consulta de dentista, especialment perquè hi ha caixa de ritmes, un tipus de so amb el que no m'hi acabo d'entendre; i 4) abandonar la idea de la pista fantasma i acabar amb els "mosquitos" després de "Vull ser lliure", i que sigui el que Marx vulgui (mantinc "George Harrison" perquè m'ajuda a estructurar el subtema Beatle i perquè és una cançó viable en concert; així mateix, abandono la idea passatgera d'agafar una mescla prèvia de "La crucifixió..." que no havia escoltat en mesos perquè, un cop comparades les mescles, la bateria del Ferran Valldeperas és realment molt millor -encara hi ha classes-). Així, el track list passaria a ser (* = a revisar):
1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrima viva *
4. La crucifixió dels Beatles (mescla oficial amb el Vallde a la bateria)
5. George Harrison (We Can't It Out)
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut *
8. Shea Stadium *
9. Vol de nit
10. Hotel Renaissance
11. Hindenburg *
12. Misticismes Bizantins, 1683
13. Funeral
14. Vull ser lliure
15. ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!
El disc passaria a durar uns 53 minuts. Continua essent suficient per a una edició comercial, que tan de bo s'esdevingui algun cop. No vull que "Automatic Day" i "Amsterdam" quedin sense aprofitar.

2010-08-31T15:56:00.000-07:00

Escoltat l'"A.M." de Wilco. Trobo que està molt millor del que en diu la crítica. En general és un disc prou sòlid d'alt country ben plantejat, i que es deixa escoltar molt bé. Si es tracta d'un disc continuista d'Uncle Tupelo, crec que m'escoltaré els discos d'aquest grup. Com a contingut, hi ha tres temes molt bons ("Box Full of Letters", "Should've Been in Love" i "Dash 7"), altres una mica per sota d'aquests però prou decents, i només tres punxades serioses: "Casino Queen" (una imitació enèrgica però tosca dels Stones, i el que falla és la pista vocal), "It's Just That Simple" (no firmada pel Tweedy, i que sona a Gram Parsons -també, llàstima de la pista vocal-) i, més que cap altra, "That's Not the Issue" (tots els clixés del country-bluegrass imaginables, posats en una sola cançó: no la van encertar amb aquesta, dit directament). Però crec que és un disc prou aconseguit com per a passar per alt aquestes tres cançons i, també, passar del que en digui la crítica. OK, no és ni el Summerteeth ni el Yankee, però mostra prou indicis de la capacitat d'aquesta gent com per a ocupar un lloc correcte en l'obra de Wilco enlloc de tenir ranxo apart com un disc fallit a evitar.

2010-08-28T16:08:00.001-07:00

La Itzi ha contestat! I, sí, ens farà la portada. La notícia m'arriba després que jo fes una sessió de fotos d'emergència amb les Alvians al menjador que no ha funcionat tan bé com pensava, però que certament puc aprofitar pel futur EP Feina 2.0. On hi hagi la Itzi, els demés podem anar a cal drapaire. La meva portada favorita d'ella és la del gat del Sweet Après Dinner.
També han donat senyals de vida els d'Amazon sobre l'altre llibre que tenia encarregat (el de les Rick de 12 va arribar el divendres 13 d'aquest mes). Encara no he entès si m'arribarà el dia 2 de setembre o si els arribarà a ells el 2 de setembre. En tot cas, i tot i que a la pràctica trigaré un temps a poder-me posar en feina, amb la seva arribada el cicle literari del disc de vaixells seria ja tècnicament possible. És l'única peça que em falta, i està molt poc documentada a internet.
També documento la meva baixada aquest matí a BCN per a comprar l'Enderrock d'agost amb mitja pàgina dedicada a l'Exèrcit d'Islàndia (l'he pogut comprar!), pel tema del Sona 9. Abans d'ahir també vaig sentir per podcast el fragment de programa que els van dedicar a Icat.FM. Em va agradar que el Jordi Ibañez definís al grup simplement com a pop, sense adjectius recargolats.

2010-08-27T08:40:00.000-07:00

Dimarts a la nit vaig entregar el master del "petit complot" al frn, i vam xerrar uns minuts, fent balanç d'un projecte molt intens (jo no m'havia implicat en un projecte d'aquesta manera des del Corru). Crec que a tots dos ens ha anat bé sentir-lo i saber que el tenim enllestit. Ara només falta la portada. Estem esperant a que la Itzi doni senyals de vida, però jo també vaig pensant algun pla B per si ella no aparegués en un determinat plaç, tot i que ella és certament el pla A, i amb motiu. Esperem a tenir exemplars del CD amb portada abans de difondre'l. Paciència, crec que estarà bonic.
Per la resta, reconec que des de dimecres estic en plena immersió en ABBA, en part per a sortir a respirar aire, en part per a aprendre com es fa bé un èxit. Espero a setembre per a endegar les revisions al Feina. No en són moltes però vull estar inspirat: cançons com "John" i "Hindemburg" (sic) són cançons fallides que podrien haver estat potents si només ens escoltem les seves respectives pistes de base, i vull arreglar-ho. Mai no serà un àlbum major de Lluís Paloma, però sí que almenys pot ser un àlbum digne i escoltable de principi a fi.
M'he estat llegint un llibre sobre Ricks de 12, força bo. Hi ha detalls que em permetran actualitzar el meu text sobre els Beach Boys de manera fiable, sobretot a l'apartat de guitarres. També estic pensant a escriure altres textos sobre teoria de la música, no acadèmica. No sé on em duran, però pot ser una manera d'arribar al públic. Ja aniré donant senyals de vida.
He acabat sobtadament la feina en les ressenyes pel proper TERME. Tinc quatre ressenyes fetes, i tenia la suggerència de fer-ne una cinquena sobre alguna exposició temporal del Museu de la Ciència, però no n'hi haurà cap més fins ben entrat el curs. Queda pel TERME de 2011.

2010-08-18T12:50:00.000-07:00

Una breu entrada per a dir que acabo de crear-me un perfil d'usuari i un altre d'artista a http://www.repopblica.com/, una web de recentíssima creació creada com a eina d'interrelació entre els grups musicals de Catalunya i el seu públic (les meves pregàries han estat escoltades!). Les adreces web dels meus perfils són, respectivament, http://www.repopblica.com/gent/hurraburra i http://www.repopblica.com/lluispaloma.

2010-08-10T17:06:00.000-07:00

Per a variar dels temes polítics (que em tenen una mica decebut, la veritat), avui parlaré dels projectes en marxa. El que està més avançat és el disc conjunt amb Tired Hippo, "petit complot", que està complet en un 80% (demà tinc pensat afegir noves veus a un dels meus temes). De moment no parlaré en profunditat del projecte (potser perquè això de navegar dins d'un submarí és una mica claustrofòbic), però apunteu-vos títols com "29 de febrer" i "Qui mana sobre el cel?" (del Ferran Baucells), o "Boston Tea Party" i "Shelby Avenue Bridge" (meus).
Els meus projectes en solitari estan més parats, però hi ha notícies. Estic treballant en reescriure i regravar algunes de les cançons menys reeixides del "(Ja no) busco feina" de cara a un EP d'actualització (i, si arriba a sortir un editor discogràfic despert i intel·ligent, una publicació del disc amb les cançons en condicions). De moment estic encallat amb algunes lletres, però almenys puc explicar els meus plans amb claredat (si bé no és segur quan podré rematar el treball). Tinc ja una partitura definitiva de "Tot el que s'ha perdut", que el desembre passat, amb les presses per acabar un disc del que me'n depenia tot l'entramat de directe, vaig gravar oblidant-me de dos versos crucials, una falta de professionalitat imperdonable que convertia en incomprensible una part de la lletra (aprofitaria per a cuidar-ne més la comprensió auditiva). Tres cançons veuran la seva lletra reescrita: "Llàgrimes" (no crec necessari que sigui tan dura), "Hindenburg" (titulada "Hindemburg" en la versió inicial del disc; la idea és que no sembli una entrada de la Wikipèdia) i "John" (que necessita una reforma en profunditat: 1) la lletra inicial va ser feta en substitució d'última hora del poema "Sospirant per Candlestick Park" -que alguns amics van comparar amb una guerra-, i no té una mètrica prou estable; 2) aquesta falta de mètrica va conduir a una cançó "sense melodia", i fent una nova lletra cuidada en aquest aspecte espero poder atorgar-li a la cançó una melodia reconeixible; 3) una nova lletra -ja escrita, a falta d'una revisió menor- em permetrà tornar a la meva idea inicial, sense la tensió estrident de l'original). I, sense que això impliqui que la faci servir, vull fer un intent de doblar la veu de 2006 de "George Harrison (We Can't It Out)" per a "igualar-la" a la resta de veus del disc (pot haver-hi algun problema amb els efectes de velocitat de l'original, aviso). Si tot plegat funciona, en faria un EP junt amb els "Misticismes" i "Funeral", potser els "no-singles" més significants d'un àlbum que espero que després de les reformes em semblarà més integrat. Hi ha "Automatic Day", "Amsterdam", etc., però crec que les que he indicat les puc fer millor i entregar així un disc realment bo..
També, amb la gravació de la pista base d'una nova cançó introductòria tinc ja totes les pistes de base necessàries per al projecte que entre 2007 i fa un parell de mesos es va conèixer com a "Partisà!" i que ara ha passat a anomenar-se "Elbert Emulov". El canvi no és només de nom: significa que les lletres originals no mètriques del disc (muntades a l'entorn del to de protesta de "Vull ser lliure", ara al "(Ja no) busco feina"), una mica desfasades, quedaran com a cicle poètic autònom publicat en aquest blog el 5 de juliol de 2008. En el seu lloc hi aniran unes lletres molt diferents que tot just estic començant a escriure, més suaus i ambigües, intentant buscar nous camins per a mi. Tinc ja un llistat inicial correlatiu de cançons i títols-temàtiques, tot i que no és definitiu al 100%. Respecte de la llista de títols de treball de pistes de base que vaig donar a l'important entrada del 26 de setembre de 2007 (quasi tres anys aturades!), només canvia que la inicial "Vull ser lliure", ja publicada, es substitueix per un nou invent compost a la guitarra i titulat "A". La resta continua igual i en la mateixa seqüència.
I deixo per a més endavant el "Monstres molt bèsties", de moment massa embrionari. Crec que amb el que ja he dit tinc feina per mesos. Una cosa, això sí: no componc i gravo tot això només pels amics. Vull publicar. Estaré content de conèixer a qui em vulgui publicar. Estic disposat a menjar-me amb patates moltes coses que he dit, si la persona que vulgui tractar amb mi demostra intel·ligència, bon gust i connexió efectiva amb els gustos del públic. És només que portar dos discos sense publicar i difosos amb èxit per internet quan en el darrer any les vendes de música en català han baixat un 40% i alguns amics em diuen que això és perquè no hi ha nivell és una mica... estrany. No vull anar de sobrat, però jo podria ser, dintre de tot, una sol·lució. Almenys, no voldria morir desconegut. I crec que tinc dret a accedir al gran públic i que sigui aquest qui decideixi sobre mi. La meva música encara pot demostrar la seva validesa.

2010-07-23T16:56:00.000-07:00

ERC diu que no, visca la revolució. CiU ni tan sols diu res. IC-V passen. Ni tan sols la CUP s'ha sumat. Solidaritat Catalana per la Independència ha fracassat completament en el primer objectiu que es marcava. Una altra cosa és que és millor votar-los a ells (no són ni molt menys perfectes, però els partits actualment al Parlament són invotables, directament) o a Crida a la Unitat Popular, la recent escisió de la CUP que SÍ es presentarà a les eleccions al Parlament. Sort a tots dos, i a veure si arribem a veure al nostre país política digna de tal nom d'una vegada.
I la propera entrada la vull dedicar a qualsevol altre tema.

2010-07-21T11:35:00.000-07:00

Faig aquesta entrée absolutament confós. En Laporta, en López Tena i l'Uriel Bertran han fet la ara famosíssima conferència proposant una unió política de tots els partits nacionalistes i independentistes sota el nom de Solidaritat Catalana per la Independència. El trio és dispar, des d'un Laporta que em fa dubtar (tot i ja haver estat al PI, és una incògnita política amb la seva gestió del Barça com a màxim aval) fins a un López Tena que està trepitjant fort amb la consulta ciutadana i que sembla saber què es fa des d'un punt de vista legal (tot i el recent fiasco de la ILP i la IP). La cosa no és gaire sòlida, especialment perquè s'hi haurien de sumar ERC (amb un prestigi sota mínims) i CiU (que ja han dit fa poc que no són independentistes i que ara han escollit callar). Els tres fundadors demanen (molta) gent per a crear unes bases actives, però ja he tingut dues grans patacades polítiques (incloent la meva sortida d'ERC la primavera de 2007 i la de Reagrupament pels fets de gener passat) i vull estar segur que no hi haurà sorpreses si és que hi he d'entrar, perquè sinó, mirant-m'ho des de la graderia estic en pau i molt còmode. Una altra cosa és que ja veureu com al final, després de mesos de no voler saber res d'en Laporta ni d'en Carretero, seran el que hauré de votar (rialles, si us plau).

2010-07-13T09:09:00.000-07:00

Només puc qualificar el que ha passat avui al Parlament de cop d'estat contra la ciutadania. Que la primera resposta dels partits a la manifestació de dissabte sigui tombar la ILP pel referèndum (tots els partits menys ERC), així com el "Pla B" (tots els partits per unanimitat) evidencia els dèficits democràtics d'un Parlament submís al Tribunal Constitucional espanyol, així com la seva voluntat que Catalunya no sigui mai independent. Els nostres(?) polítics s'han tret la careta: per a ells democràcia és votar-los un cop cada quatre anys, que ells facin el que vulguin amb els nostres vots, i que de tant en tant ens manifestem i ells no en facin ni cas.
Cal no votar-los. Ni a CiU ni a ERC ni a IC/V ni al PSC ni al PP ni a C's. Si els votem, seran quatre anys més del mateix (o vuit, o dotze, o...). Les respostes han de venir de fora, i cal que siguin solvents. De moment, sembla que els únics polítics amb una mica de cara i ulls al nostre país siguin l'Alfons López Tena i l'Uriel Bertran, i potser caldrà que es replantegin si realment val la pena intentar canviar el sistema des de dins. En tot cas, 1.500.000 persones hem quedat decebudes per la ruqueria d'uns pocs aferrats al poder.

2010-06-29T02:45:00.001-07:00

Després de l'indignant atac contra Catalunya que ha suposat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, és el moment de dir:
-Un estat que tomba, amb la sentència d'uns pocs jutges nomenats per dos partits, allò que han votat milions de persones, no es pot anomenar a si mateix democràcia ni pot aplicar-se a si mateix l'etiqueta d'estat de dret (quin dret? Si se'l passen pel folre quan volen!).
-Moltes de les retallades que ha aplicat el TC ho han estat contra el dret de la llengua catalana a ser emprada amb normalitat. Això confirma que l'Estat Espanyol continua embrancat en el seu intent perpetu de genocidi cultural contra Catalunya i el català, en una situació de diglòssia on la llengua espanyola és emprada com a arma política per a esborrar-nos, políticament i cultural, del mapa.
-No ens enganyem, l'objectiu d'algunes de les retallades (o potser de totes) és mantenir l'espoli fiscal del qual Catalunya és víctima. Espanya ha malbaratat sistemàticament els diners que ens ha pres, i que no hagi estat fins ara que la UE i els EUA hagin obligat el govern espanyol a prendre mesures d'austeritat (discutibles per atacar a sectors dèbils de la població enlloc de, per exemple, retallar despesa militar) es deu a que fins ara la enorme quantitat de diners que ens xuclaven ocultava la nul·la capacitat de l'estat espanyol per a autogestionar-se econòmicament amb correcció i criteri. La frase és: "ja ho pagaran els catalans!"
-Òmnium Cultural ha convocat una manifestació unitària per a demanar respecte a l'Estatut votat pels catalans el 2006. Aquí, però, hi ha un problema: molts ens hem adonat ja que l'encaix de Catalunya dins d'Espanya és simplement impossible. Cal fer la manifestació, però demanant directament el dret a l'autodeterminació, donat que les altres vies que s'han proposat històricament (autonomisme, federalisme) han demostrat ser completament inviables. De fet, la Plataforma pel Dret a Decidir ja ha informat que farà la seva manifestació particular demanant el dret a l'autodeterminació. Que la manifestació unitària no acabi fragmentant-se en una munió de minimanifestacions diferenciades depèn de l'encert a escollir un lema que reconegui que l'Estatut és una via morta i que només ens queda una via per a sortir de l'atzucac: l'autodeterminació i, si així ho volen la majoria d'habitants de Catalunya, la independència. Independència que s'ha d'assolir en el context de la legislació internacional, amb el suport de la UE (no tan impossible), i passant per damunt de la legalitat espanyola (aplicada sempre contra nosaltres, ells se la salten quan volen).
-Mentre, no deixeu de votar a la consulta que s'està fent als diferents municipis catalans. S'està tramitant, al mateix temps, una ILP per a la que, a partir d'agost-setembre, es vol recollir un mínim de 220.000 signatures per a que arribi a debatre's al Parlament de Catalunya (però quantes més siguin, millor). L'Estat Espanyol ja està mirant de tombar-la a través de declarar inconstitucional la Llei de Consultes, y fins i tot en l'estat actual de coses és l'Estat Espanyol qui en darrer terme hauria d'aprovar el referèndum. Precisament per això, cal que recolzem la ILP amb el nombre més alt de signatures possible, per a pressionar tant a l'Estat Espanyol com a un Parlament de Catalunya que, en la seva actual configuració, no ha mogut un dit en favor del nostre poble. Les eleccions al Parlament de Catalunya són d'aquí a pocs mesos. Voteu a consciència: el previsible guanyador d'aquestes eleccions ja ha dit que el referèndum per l'autodeterminació "ara no toca". I sí que toca. De fet, hem de tenir tots clar que estem en un estat d'emergència nacional i que fallar ara pot significar perdre per sempre.

2010-06-28T02:57:00.001-07:00

Avui poso aquí quasi la integritat d'un text que em vaig emportar a la Ràdio Municipal de Terrassa el dia 9 d'aquest mes (programa El submarí, del que m'ha quedat un bon record), per a anar ben preparat. Només n'he suprimit un paràgraf d'informació circumstancial, i hi he fet un parell de canvis de detall. L'incloc aquí perquè, tot i que una part de la informació és ja coneguda, és un bon resum d'on sóc ara respecte de la meva obra, així com de les meves influències (una llista no exhaustiva, però més que suficient).

********************

Obra acabada:

Corrupció Automobilística A Liechtenstein (2004)

¡El Jabón A Pista!
Marcianitos con Queso A les fines herbes
Dos Rellotges Fan Un Litre
Granollers, Menú Infantil
Màgia de la C.N.T.': Cinta de Gra
El Patinet És El Principi Abstracte Del Pollastre a l'Ast
¡Hurra, Burra!
Orpheum Blum Music Leath Wards
Moscas en Moscú
La Dolça Torradora En La Primavera del '65...

74 minuts

Requiem (2008, partitura)

Requiem (o Introitus)
Kyrie
Dies Irae
Tuba Mirum
Rex Tremendae
Recordare
Confutatis
Lacrimosa
Domine Jesu
Hostias
Sanctus
Benedictus
Agnus Dei
Lux Aeterna

44 minuts

(Ja no) busco feina (2009)

1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrimes
4. La crucifixió dels Beatles
5. George Harrison
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut
8. John-------
9. Somni Andorrà
10. Vol de nit---
11. Hotel Renaissance
12. Hindemburg
13. Misticismes
14. Funeral
15. Vull ser lliure
-------------------
16. 2000 mosquitos (enllaçar amb)
17. El cotxe del gat

60:21 (pot ser que el modifiqui mínimament aquest estiu).

Pendents:

Monstres molt bèsties

En procés. Intentaria barrejar el tipus de producció densa de mur de so amb els acords complexes de la clàssica contemporània. Tinc clar que després d'anar al ralentí al "Feina" he de tirar endavant com sigui.

Elbert Emulov

Un "Corrupció II". Les pistes de base estan acabades des de 2007, però he hagut de descartar les lletres per massa poc mètriques i perquè el concepte (que comportava que fós el disc amb més morts de la Història) s'havia quedat antiquat i igualment podia resultar massa carregós per al pobre oient. Aquí he de començar de nou. El disc va ser confegit de manera caòtica i va passar per diverses encarnacions, com una proposta d'òpera que va fallar perquè qui n'havia d'escriure el llibret mai no ho va fer, o un disc doble que va provocar crítiques perquè la meitat del material no era bo. Al final vaig ajuntar el millor del que tenia, incloent les poques cançons que tenia destinades al...

Disc de vaixells

No n'existeix res. És un concepte que existeix des de 2004 i tinc llibres sobre tots els vaixells dels que vull parlar menys un. El problema és que hauria de ser el disc que superés al "Corrupció", i m'adono que necessito de tant temps, espai, idees noves i gravacions d'efectes sonors de qualitat que a hores d'ara em sembla quasi impossible realitzar-lo.

********************

Produccions:

Febrer amb Tired Hippo (2008)

Quatre temes escrits pel Ferran Baucells, més una intro que vam improvisar a l'estudi. Penso que el millor tema és "Potser... després...".

Petit Complot amb Tired Hippo

Està en realització, bastant avançat. Aquest cop hi haurà temes de quatre persones: el Ferran Baucells, la Itziar Goñi, la Mireia Pasqual i en Lluís Paloma. Dos temes a destacar: "29 de febrer" del Ferran, i "Shelby Avenue Bridge", un experiment de country-bluegrass orquestrat del Lluís.

Un EP amb The Big Head Troubled Boy, en realització, probablement amb una producció mínima.

I demos per a TH ("OVNI", "De rius i mars", "Point and Shoot") i per a No nos llamamos Fiodor.

************

Influències:

"Another Look At Harmony, Part 4" de Philip Glass (1975; també Music In Twelve Parts, Part 1 de 1971)

“Four Organs” de Steve Reich (1970; també la seva The Desert Music de 1984)

"Four Violins" de Tony Conrad (1964)

"Day of Niagara" de LaMonte Young (1965)

"Ascension" de John Coltrane (1965)

"Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" dels Beatles (1967, també, dins l'Àlbum Blanc, "Revolution 9", 1968)

"Pet Sounds" dels Beach Boys (1966; també Smile, de 1966-67)

“I Hear a New World” de Joe Meek & The Blue Men (1959)

L'obra completa dels Dukes of Stratosphear (1985-87, publicada al CD "Chips from the Chocolate Fireball")

"After Bathing At Baxter's" de Jefferson Airplane (1967)

"Electric Ladyland" de Jimi Hendrix (1968)

"The Velvet Underground" (1968)

"All Things Must Pass" de George Harrison (1970)

"Layla and Other Assorted Love Songs" de Derek and the Dominos (1970)

"Pacific Ocean Blue" de Dennis Wilson (1977)

"Automatic for the People" de R.E.M. (1992)

"Time Out of Mind" de Bob Dylan (1997)

"Yankee Hotel Foxtrot" de Wilco (2002)

"Sinatra Sings for Only the Lonely" (1958. També “Watertown”, de 1970)

"Ella Fitzgerald Sings the Cole Porter Songbook" (1956)

“O canto livre de Nara”, de Nara Leão (1965)

“Las 4 estaciones del amor” de Natalia Lafourcade (2007)

"An Elegy to Our Forefathers" de Charles Ives (1919; també la seva "Central Park in the Dark, de 1906)

“Missa Glagolítica” de Leos Janaceck (1926)

"Simfonia dels Psalms" de Stravinsky ( 1930)

"Amériques" d'Edgar Varèse (1921)

"Wozzeck" d'Alban Berg (1925)

"Requiem Alemany" de Johannes Brahms (1866)

"Wie der Hirsch Schreit" de Felix Mendelssohn-Bartholdy ( 1838)

"Beim Schlafengehen" de Richard Strauss (1948)

"Carillon de Westminster" de Louis Vierne (1927)

"Passió segons Sant Mateu" de J.S. Bach (1729)

"In Paradisum" del Requiem de Gabriel Fauré (1889)

"In Paradisum", del Requiem de Maurice Duruflé (1947; també el Sanctus de la seva Missa Com Jubilo)

"Tristan und Isolde" de Richard Wagner (1865)

"Preludi a la migdiada d'un faune" de Claude Debussy (1894)

"Sederunt Principes" i "Viderunt Omnes" de Perotin (ca. 1200)

"Faded Love", de Bob Wills, en la versió de Patsy Cline (1963)

"Blue Moon of Kentucky" de Bill Monroe (1947)

"Sweetheart of the Rodeo" dels Byrds (1968)

"Johnny Cash Sings the Songs of the True West" (1965)

"Songe d'Automne" d'Archibald Joyce (1908; també la seva "Dreaming", de 1910)

"Reflections" d'Albert Ketèlbey (1921)

"Córdoba" d'Isaac Albéniz (1894)

"La leyenda del tiempo" de Camarón (1979)

"Per al meu amic" de Joan Manuel Serrat (1973)

"The Dark Side of the Moon" de Pink Floyd (1973. També la peça “Echoes”, de 1971)

"Bookends" de Simon and Garfunkel (1968)

"What's Become of the Baby" dels Grateful Dead (1969)

"Little Boy" de Phil Spector i les Crystals (1963)

"This Could Be The Night" de Phil Spector amb el Modern Folk Quartet (1965)

"Everything Under The Sun" de Phil Spector amb les Ronettes (1966)

“I'll Never Need More Than This” de Phil Spector amb Ike i Tina Turner (1967)

"Amazing Grace" versionada pels Royal Scots Dragoon Guards (1972)

2010-06-22T15:41:00.000-07:00

Avui he fet el meu primer concert pel sistema de pregravacions, a les 18:30 al Casal Cívic del Pla del Bon Aire, en ocasió del dia de portes obertes (també hi exposo, fins l'1 de juliol, un dibuix, còpia d'un Sorolla, a la col·lectiva que s'ha muntat en una de les aules, on hi ha força bons quadres). Ha estat una mica caòtic: l'acústica de la sala no era l'adequada, l'equip de l'AVV està pensat per a megafonia i no com a alta fidelitat, i seguir el CD (que controlava una altra persona) era molt ardu en aquestes circumstàncies. També, hi havia gent parlant a la sala (durant els primers minuts). Però a la trentena de persones que estaven pel concert veig que els hi ha agradat. Potser perquè he improvisat un bis "a pelo" i això veig que funciona. En tot cas, objectiu acomplert: gent contenta, i jo he pogut cantar els temes amb part de guitarra (la "Califòrnia") sense problemes destacables. A petició del Petiso, us passo el set list:
Automatic Day
Amsterdam
Hotel Renaissance
Crucifixió
UFO
Shelby
TorradoraMarcianitos (medley)
Sanctus
Bis: I've Got You Under My Skin, a pelo (en tinc partitura original)
**************
A la nit, el Petiso m'ha passat la notícia: no he passat a la primera fase del Sona 9. Confirmat: la indústria m'odia. Però m'adono que no és una situació que m'inquieti terriblement. Per una banda, l'Exèrcit d'Islàndia sí que han entrat entre els 18 escollits (i crec que s'ho mereixen). Per l'altra, m'adono que només participava per a intentar trencar el bloqueig i que els premis no m'interessaven. I la veritat és que promet ser un estiu molt dens per a mi. Per començar, tinc dos discos a mig i voldria acabar-ne almenys un. Tinc a mig una partitura per a un concurs des de fa cinc anys, i voldria acabar-la. Hi ha alguna proposta per a crear algun nou tema, i agost pot ser un bon moment per a abordar-lo. Vull regravar la veu de "Tot el que s'ha perdut" perquè hi manquen dos versos que em vaig descuidar el desembre passat per purs nervis. Hi haurà sessions pel disc amb TH (i hi ha un mig pla per a acabar-lo). Hi ha cert projecte per a uns decorats, a encarar pel nou curs. I diria que em deixo alguna cosa. En fi, que aniré distret, aquest estiu.
**************
La darrera incorporació al meu paisatge sonor particular és "Watertown". Que què és? Doncs un disc de Frank Sinatra que el 1970 va passar pràcticament desapercebut, i que em sembla molt reivindicable. El disc, creat per Bob Gaudio i Jack Holmes, explica una història d'amor perdut, a la manera típica de Sinatra. Però enlloc de reunir estàndards seguint una determinada seqüència, el disc és tot de nova creació, amb el concepte més concentrat de tota la discografia d'en Sinatra, una història molt austera on importen més detalls aparentment banals que els punts més importants de la història. I funciona. Suposo que el fiasco comercial i crític d'aquest disc en el seu llançament té a veure amb que és un disc de soft rock, enlloc del jazz-pop dels seus discos clàssics, i amb el to decididament desesperançat de la història, amb un Sinatra més trist que mai. Si n'hagués de destacar un tema, aquest seria "Elizabeth". M'hi sento molt proper.

2010-06-13T15:01:00.000-07:00

El concert de divendres va anar bé. Crec que hi devia haver una trentena de persones (suficient per a un local relativament petit), i una part d'elles no eren coneguts. És un bon començament. Fins i tot algú té apuntat el telèfon d'un noi que es va oferir a fer-me de bateria (inici d'un La Poma Voladora Live Project? No ho tenia pensat així, però veig que de l'escenari no me n'escapo). El concert en si es va dividir entre les dues tandes de cançons grupals (on els que tenien més feina eren el Raül, el Jordi i el frn, moltes gràcies a tots ells), quatre cançons de jo amb algun instrument (les que em van costar més: certament no sóc en Jimi), i dos covers amb jo "a pelo" (que van ser el que més va agradar, si jutjo per la reacció del públic). En fi, crec que hi havia gent que portava anys esperant-ho (per relativament poca que pogués ser), així que d'alguna manera he fet els deures. Ara, concert karaoke amb pistes pregravades i jo cantant al damunt, el dia 22 a la tarda al Casal Cívic Pla del Bon Aire (on també podreu veure un dibuix meu, còpia d'un Sorolla, en una exposició col·lectiva dels de dibuix). I fins al setembre.
**********
Ahir la manifestació va anar molt bé. En un primer moment pensava que seríem IV i el gat, però al sortir de Via Laietana es va fer clar que érem molts més que els 50.000 que conservadorament van calcular els de la PDD (els 5.000 de la Guàrdia Urbana no se'ls creuen ni ells). Manifestació pacífica. Jo fent més fotos que ningú. Gran desplegament de Mossos al voltant de la mani i sobretot a davant del Parlament (quina por...), però un dia serem nosaltres qui seurem als escons del Parlament. En tot cas, TV3 no hi era per enlloc. Montilla, no silenciis la veu d'un poble. I si no, dimiteix!
**********
Aquesta tarda he anat a veure els Tallers d'Òpera. Punts forts: bona elecció d'òpera ("Dido i Eneas" de Purcell, coneguda però almenys personal); addició de violí, viola, violoncel i oboè al típic piano (lleument desafinat) amb bon resultat; escenari relativament ben plantejat; relatius bons resultats musicals en general. Punts no tan forts: potser un cor d'alumnes de Cant hagués pogut precisar més els cors (tot i que igualment els resultats del cor de veus mixtes han estat per damunt dels d'altres anys); i s'han de fer matisos sobre les tres solistes (la Dido és la que ha rendit més, cosa que guanya mèrit sabent que no estava bé de veu; la Eneas ha cantat amb dignitat però sense saber molt bé què estava fent allà dalt; i la multipersonatge també ha cantat amb dignitat, però li faltava dramatisme -ja és ella mateixa, fa anys que la segueixo i sempre ha estat així-). Igualment ha estat probablement la millor representació que han fet, en general. Si recordem el ridícul que jo personalment vaig fer a l'Elisir d'Orrore o la pífia col·lectiva de fa molts anys a "La Clemenza...", no em puc queixar.
Però ara escolto "Handshake Drugs" de Wilco i és més el que jo vull fer. No vull dir que l'altre no sigui vàlid, però ara vull innovar.
**********
La darrera descoberta que he fet és el disc de Dion Dimucci "Born To Be With You", editat el 1975 i majorment produït per Phil Spector, en el seu estil "pausat" dels 1970es. Crec que és el millor disc de Dion. Inclou dues cançons d'un single de 1970, menys denses, que equilibren bé les set cançons que aporta Mr. Spector. El so recordaria a la posterior producció de Spector del "Death of a Ladies' Man" de Leonard Cohen, menys els sintes. És un disc per a escoltar a casa, amb calma. Ha anat creixent dins meu. És el gran disc perdut del Spector, i en Dion fa una bona feina a la veu, tot i que és només ara que es veu el tipus de disc que és. El 1975 els crítics el van deixar pel terra, i es va vendre poc. Per cert, crec que la bio del Spector que comentava fa un parell de posts és el llibre més trist que hagi llegit mai. Malgrat que l'admiri com a productor, no vull ser Phil Spector.

2010-06-03T17:17:00.000-07:00

Ja es oficial: he acabat la carrera de Cant. Reconec que vaig anar a l'audició d'ahir tan nerviós que vaig haver de prendre calmants i entre les meves dues intervencions em va costar mantenir-me despert. Però sembla que va funcionar. La primera intervenció va ser per a cantar l'ària de baix de la Cantata BWV 4 de Bach (la que portava més segura). La segona, per a cantar una ària de Jean Paul Martini (Bianco), finalment cantada en francès, i la meva elecció, "The Housatonic At Stockbridge", de Charles Ives, un habitual d'aquest blog. A partir d'aquí, balanç d'aquests anys. Interpretativament, crec que la millor interpretació que he fet ha estat la d'Angel Eyes (de Matt Dennis; és cert que la cançó em tocava molt de prop, i que tenia destinatària), seguida potser per la d'I've Got You Under My Skin aquest mateix curs (la tenia de reserva des que a tercer curs no em vaig atrevir a fer-la; en aquesta versió, millor moment com a pianista del Joan Aloy). Les clàssiques van fallar poc, en general. En canvi, l'estrena mundial de "Funeral" va fallar (culpa exclusivament meva, no em sabia prou bé la cançó i em vaig encallar dos cops amb la lletra; aquest curs l'hem repetida -millor- amb el Joan Aloy), i recordo l'any de l'Elisir com a poc productiu (a l'Elisir no vaig tenir cap marge per a aportar res al meu personatge, la partitura era fluixa, i la gent em recorda rendint molt per sota del meu nivell habitual, obeïnt instruccions més que no pas actuant; a més, vaig haver d'aprendre'm dos repertoris enlloc d'un, i amb la meva aposta pel Wozzeck d'Alban Berg vaig fallar estrepitosament, malgrat que aquí sí que creia en el material -no he escrit cap llibret d'òpera perquè Berg va dir en dos minuts i mig el que jo hagués volgut dir en una hora llarga-). Sobre els/les professors/es, recordar a en Carles Ortiz, que va treballar amb mi durant dos anys per a possibilitar-me entrar a Cant -i recuperar la meva veu des d'un estat de rigor mortis-, na Montse Solà, que em va acceptar a Cant (tot un mèrit!), i na Maria Mateu, que penso que ha fet una bona feina amb mi durant tants anys. També, a en Dani García, que em va acompanyar al piano quasi tots els cursos. A tots/es ells/es, gràcies infinites.
Llàstima que no pugui seguir a un ensenyament superior: des d'Ensenyament Avançat no es pot accedir directament a estudis superiors, i aquests estan centralitzats a l'ESMUC i el Conservatori del Liceu, tots dos a Barcelona, costosos i amb currículums que exigeixen passar-se dies sencers a Barcelona entre dilluns i divendres durant el curs. Impossible per a mi.
D'altra banda, hi ha un punt important a remarcar: aquesta és la primera vegada que acabo uns estudis des que amb 17 anys vaig acabar el batxillerat artístic. Mitja vida.
**********
Aquest matí la meva mare m'ha dit que han parlat de mi a la Ràdio Municipal de Terrassa. Quelcom així com "sembla que es tracta d'un músic molt obert que respon a l'etiqueta d' antifolk terrassenc". I han anunciat seguidament l'entrevista del dia 9. Crec que tot plegat pot ser divertit.
**********
Finalment he vist el documental "Adéu, Espanya?". Una anàlisi bastant bona de com està el pati (si deixem de banda que el tema del Quebec sembla ser només per a blancs). Personalment, crec que el motiu més fort que tinc per a ser independentista és la sensació corroborable que l'estat espanyol és enemic meu. I jo vull viure en pau.
**********
Estic escoltant el "Where Are You?" del Sinatra. Amb cançons com la titular, "The Night We Called It A Day" o "Where Is The One?", és un àlbum major. Dues reflexions a contrapèl: 1) Estic sol. I a qui li importa? A mi no, precisament; 2) M'adono que en aquest darrer any he près una direcció molt progressiva, estic famolenc d'idees noves o, almenys, potents. Crec que algun dia em retrobaré, musicalment parlant, amb els meus amics més personals: tots estem en cerca d'estil, i aquest curs ha estat de transició per a tots. Però els pocs contactes que he tingut amb el món coral m'han sonat a passat. Tots volen que torni, però jo hi retrobaré les persones, no un projecte musical compartit. És la nit i el dia. Tinc por de tenir ego, però tinc clar que per a mi el sentit de fer música és anar endavant, fer-ho cada dia millor. No hi haurà cap més "Corrupció", però hi pot haver alguna cosa diferent esperant-me, i l'he de cercar activament. Fer el que ja s'ha fet no té sentit.
Tinc intenció d'acabar el disc amb Tired Hippo. Com, no ho sé, i penso que he d'estar obert, tot i que el que portem fet marca una direcció molt concreta que diria que ens està confonent a tots (i faig autocrítica per l'inflexible que m'hagi pogut mostrar en algun moment). També hi ha a mig fer un projecte amb The Big Head Troubled Boy, i segurament l'acabi en un format mínim de guitarra, veus i reverb (segurament ella ho preferirà així, i sona prou consistent, només falten algunes pistes de veu). I dos possibles àlbums meus a avançar durant l'estiu.
I a finals de mes, a buscar professor de guitarra.
**********
Finalment, dues entrades destacables al blog Nada Plausible d'en Toni Noise. La primera es refereix directament al "Feina":
http://nadaplausible.blogspot.com/2010/05/ja-no-busco-feina-2009.html

L'altra és més antiga, però crec que no l'havia enllaçada, i la crec important a efectes de recompte:
http://nadaplausible.blogspot.com/2009/12/what-marx-wills.html

2010-05-12T05:35:00.000-07:00

He parlat avui amb la profe de Cant del que va passar fa una setmana. He trobat convincents les seves explicacions. Es veu que no van poder coordinar a tothom fins l'últim moment, i es van trobar que o era aquell dilluns o no podia ser. Igualment el pianista va haver de tocar durant quatre hores i mitja, i ell mateix deia que no volia fer cap descans. Té el seu mèrit. Bé, les aigües estan més calmades, tambe per la meva part.

2010-05-11T02:28:00.000-07:00

Ha estat una setmana difícil per a mi. Encara ara em sento insegur. Dilluns de la setmana passada va haver-hi classe col·lectiva a Cant. I me'n vaig assabentar tot just abans de tornar d'Edimburg, amb el que no hi havia temps material de preparar el que no tingués preparat (i alguna de les cançons havia estat confirmada tot just abans de marxar). Resultat: un Bach va sortir força bé perquè hi portava tot el curs, però en començar una d'italiana el pianista es va liar, li ho vaig comentar, i de sobte m'havia de disculpar. I va seguir una interpretació de pena, amb jo intentant resseguir una partitura mal escrita. Em va posar tan nerviós que, després de la cançó d'una altra persona, vaig marxar corrent, vaig anar a casa, vaig prendre'm dos calmants i em vaig estirar al meu llit, comentant-li la debacle a la meva mare. Continuaré (avui he anat a repertori), però m'he arribat a plantejar deixar-ho.
I dijous hi va haver un altre problema: la mescla que havia fet jo del tema "My Friends", que tant ens agradava al frn i a mi, no li feia el pès a la seva autora. I ella suggeria uns canvis que pràcticament invalidaven la feina feta, que m'havia portat un cert temps. Potser en unes altres circumstàncies no m'ho hagués pres molt a pit, però enmig dels nervis per Cant i amb dues altres cançons de l'àlbum amb problemes de mescla (totes tres bones cançons, com les de la resta de l'àlbum, però a dues no aconseguia trobar-los-hi el punt) vaig parlar-ho amb el frn. Hi ha bona voluntat, i ara vull resoldre tot aquest tema perquè pot ser que el millor àlbum de Tired Hippo ens estigui esperant. De moment només falten dues sessions d'ells (la de M., afegint la seva veu a dues cançons, i una amb el frn per a veure què fem amb "My Friends") i una de veus meva, si no retoquem res més. De moment, ells han posat un premix de "Cel" (amb veu de M. gravada pel frn sobre un rough mix meu) al seu Myspace, per a anunciar el seu proper concert (divendres 14 de maig a la [2] de l'Apolo, BCN).
M'estic llegint una biografia del Spector (escrita per Mick Brown) que vaig comprar a Waterstones (13 Princes Street, Edimburg). Vaig per la meitat, i en alguns aspectes és el millor llibre per al moment que passo, però en altres és el pitjor. Parla d'un tio molt insegur, i m'hi reconec molt, encara que jo no aprovi tot aquest rotllo de segurates i de matar una persona. Però podem dir que musicalment m'he mogut del Wilson al Spector, i les pistes base més recents que he fet es mouen, per primer cop en mi, en un àmbit emocional. I és un de molt obscur i inquietant. Tinc por de recaure en la incoherència i en veure enemics per totes bandes. No sóc un paio per a conviure-hi.
Almenys, dissabte a la nit l'Exèrcit d'Islàndia van tocar al bar del local de Minyons. Elèctric i amb bateria. Es van haver d'amplificar per ells mateixos i el Rubèn va tenir algun problema amb el seu so, però igualment van demostrar que el directe és el seu fort i van divertir a la concurrència, que era del que es tractava. Només una queixa, que no va pel grup: de veritat cal que els horaris dels concerts s'hagin d'ajustar obligatòriament als partits del Barça?

2010-04-24T17:52:00.000-07:00

Breu entrada per a comentar el concert d'avui (i el d'ahir) de L'Exèrcit d'Islàndia i Tired Hippo a l'Auditori Municipal. Ahir: una formació alterada de L'Exèrcit toca una cançó en acústic al final d'un enregistrament televisiu al Raval de Montserrat (Televisió de Terrassa) i toquen millor que cap altre dels participants. Avui han fet un concert més que digne que corregeix en bastanta part la sensació que m'havien deixat les gravacions del Laboratorio. De fet, ha estat a l'alçada dels millors concerts de l'extint To Be Continued, només que sense el desmadre. És una altra direcció, i almenys en directe sembla prou sòlida. La presentació s'ha complementat amb convidats de luxe com en Juanma Villanueva i en Toni Noise.
Després han tocat els Hippo. Ho han fet bé, però sorprenentment de tranquis. M'ha sobtat, perquè l'Auditori quasi convida a un so potent (he de dir que avui m'he de quedar despert fins tard, i quasi tot balades et fa sentir una pau...). Ja m'han dit que la canya la reserven pel 16 de maig a l'Apolo. M'ho crec. Aprofito per a dir que només em falta una sessió vocal i potser instrumental amb el frn i M. i una altra meva per a acabar el disc conjunt. Hi ha tantes mescles bones per triar que és possible que hi hagi EP de rareses (o es pot expandir el Lonely Watcher In The Skies?).
Estic escoltant "Kind of Blue" de Miles Davis. És bo, però un dels micros de vents distorsiona de tant en tant.

2010-04-12T15:00:00.000-07:00

L'arbre genealògic pot haver ensopegat definitivament: a la parròquia de mar de Vilanova tots els documents anteriors a 1936 van ser cremats entre el 34 i juliol del 36. Hi ha còpia al bisbat de documents a partir de 1918, però el que havíem de buscar era anterior a aquesta data. Hem mirat també a l'església del final de la Rambla de Vilanova, i hi hem d'enviar un correu-e i que ens mirin ells si per un casual tinguessin alguna cosa del que busquem. Però és molt poc probable, fa 112 anys la gent es casava a la parròquia de la núvia, i aquesta era la parròquia de mar en el cas dels nostres avantpassats d'allà. Pot ser que hi hagi alguna dada buscable a El Vendrell, però si no podem concretar res a Vilanova, al Vendrell quasi que ni val la pena anar-hi perquè ens podem trobar com amb aquell índex del Sant Esperit entre 1750 i 1792, que de tres Paloma un ha de ser avantpassat nostre però no hi ha manera de saber quin, amb una generació "buida" al canvi de segle. En fi, pot ser que hagi arribat al final.
*********************************
El proper dia 24 a les 22 h. hi haurà concert de TH i l'Exèrcit d'Islàndia a l'Auditori Municipal. Reconec que em sobta assistir a un concert de quasi tots els meus amics des de la graderia. Potser no tant pel que fa a TH, donat que els he vist moltes altres vegades sense adoptar un paper actiu. Però pel que fa a l'Exèrcit, no hi sóc per una pura qüestió dels diners que tinc, que són pocs. I certament em pregunto com s'ho hauran muntat. A veure, són gent capaç i intel·ligent, així que no els veig estavellant-se, precisament. Simplement, no tinc ni idea de com sonaran. Abans d'ahir van gravar una demo amb el Toni Noise de productor, i ell diu que sona superbé. Com sé d'anteriors vegades, el propòsit d'aquest tipus de demos és intern, per a escoltar-se a ells mateixos "des de fora" d'una manera crítica, així com per a prendre decisions en cas que decideixin tirar endavant amb una eventual maqueta. No espero escoltar-la. No, almenys, abans dels concerts que faran el 23 (al Raval de Montserrat) i el 24 (ja mencionat). En fi, esperem que tinguin sort.

2010-04-10T16:43:00.000-07:00

Avui hem tingut sessió de gravació amb en Ferran Baucells. Banjos i guitarres. Ha estat una sessió productiva. Ara, tinc feina de mescla (i de gravació de coses com veus i algun sinte) per dies. De fet, diria que al Ferran i a M. només els falta una sessió, i a mesclar i muntar l'àlbum. Una sorpresa és que una cançó llarga que havíem començat a gravar queda fora de l'àlbum. Jo li he demanat al Ferran que n'escrigui una de més curta per a l'àlbum, que si no pot quedar una mica descompensat en la meva opinió. Per la meva banda, aquests darrers dies he escrit les meves lletres de l'àlbum.
I sí, en Patinet i el Ryman Auditorium tenen alguna cosa a veure.
***************
Ahir vaig cantar un solo per a la Massa Coral en concert. No em pensava que cantar quatre línies pogués ser tan difícil, pel text i per cantar-ho de memòria (el meu punt flac). Però sembla que va agradar. Un dia d'aquests parlaran entre ells, i he dit que m'avisin si alguna cosa m'afecta. Crec que és massa d'hora per a tornar a la coral (no em pensava que tingués tant feina pendent). Almenys, el so que van exhibir ahir al concert era un pas endavant, cosa que m'alegra.

2010-03-20T15:05:00.000-07:00

Des de fa uns dies que ocorre un fenòmen estrany. Va començar amb un paper a la bústia: una senyora russa buscava parella casa per casa i deixava el mòbil i tot. No recordo on més vaig veure un altre paper amb senyores russes buscant parella. I ara, a Facebook, hi ha un enllaç (almenys un, el tinc a la vista) on diu "Bellas mujeres de Rusia están esperando reunirse con usted". Ostres, de veritat s'han quedat sense mascles a Russia? I han de venir tan lluny a trobar-ne? Jo diria que alguna cosa no quadra. Almenys, m'he abstingut de marcar certs números de telèfon, temerós que em passi com quan, fa uns anys, els mascles ibèrics van descobrir que les cubanes de Cuba estaven deleroses de casar-se amb ells... per a poder sortir legalment de l'illa i, de passada, buscar-se una nova parella un cop a la península o, directament, aprofitar-se de la targeta de crèdit del seu nou marit. En tot cas, tinc molt clar que, si les dones regularetes d'aquí no em volen ni amb diners al damunt, difícilment les rosses russes explosives tinguin tant d'interès en mi com per a fer tants quilòmetres només per a trobar-me.

2010-03-16T15:44:00.000-07:00

Avui, concert fallit. El pianista no tenia el dia i, a sobre, l'escenari era ple de cortines, amb el que jo sentia el piano a la meva dreta i el buit a la meva esquerra. Tot el que he cantat, doncs, no haurà fet més de la meitat de l'efecte que jo intentava i tant havia preparat. És que fins i tot he anat a una aula a escalfar la veu abans del concert, que no ho faig quasi mai! Bé, m'ho he de carregar a l'esquena.
Estic en ple caos de fer un arbre genealògic de la familia Paloma, idea de la meva mare. Avui al matí, de fet, hem anat a Barcelona a localitzar l'acta de defunció d'un besavi meu que era un canteula, i no ens n'hem tornat amb el premi per un error informàtic al Registre Civil, justament avui. Però almenys ja sabem segur que va morir a Barcelona, i la data: 11 de juny de 1946. Bé, demà a la tarda hi he de tornar (sí, jo). La rectoria de la catedral de Terrassa quasi l'hem regirada tota (tenim tot de noms del segle XVIII, però hi ha una generació que no hi consta i no podem relacionar aquesta gent amb ningú d'a partir de 1815, que és el màxim que hem pogut trobar de manera relacional. Sant Pere, per contra, encara ens pot donar una mica de joc si sabem com buscar: tenen documentació quasi completa des de 1610 (a la catedral la Guerra del Francès i la FAI van fer autèntiques desgràcies amb la documentació). Pel que fa a la familia Sánchez, ells mateixos estan fent-nos la feina, a requesta de la part de familia que tinc a l'Argentina.

2010-02-17T15:53:00.000-08:00

1) Acabo d'escoltar UN ALTRE FAKE de "Carnival of Light" dels Beatles, fet a partir d'altres fakes famosos de la cançó i ajuntant-los tots per a aconseguir 13:48, però no de caos sino d'una mena de dub que en si mateix no deixa de sonar interessant. Estic prenent inspiració per a refondre "Les Loups de Chandelier", no puc editar la pista original perquè un dels sons podria estar protegit per patents, i de totes maneres crec que puc treballar-la més i que sigui una bona cacofonia enlloc d'un simple (i fred) farciment.
2) Dissabte passat vam escoltar el Miguel Ballester tocant la bateria al Crossroads. Un trio d'instrumentistes del copón, tocant megabé, pel que va ser una bona nit. Única pega, que va ser un concert de versions, el qual li treia una mica de factor sorpresa. Però va estar bé de totes maneres, i ho vam gaudir.
3) No em puc treure del cap el "Sanctus" de la Missa Op. 11 "Cum Jubilo" de Duruflé. La idea bàsica és supersenzilla, però (almenys en la versió orquestral amb timbals) l'ambient que crea és increïble. Només una decepció: he descobert que Duruflé harmonitzava cants gregorians enlloc de pensar melodies pròpies. Però fins i tot així són les millors harmonitzacions de la Història.
4) El dia 9 vaig començar una nova cançó... que allà s'ha quedat. No sé com acabar-la. I amb el Toni Noise vam descobrir el "Scary Monsters and Super Creeps" de David Bowie, i reconec que en puc aprendre coses, que va més enllà del que feien els mestres dels 1960es. No sé com fondre-ho tot. I vull anar una mica més enllà en la meva obra.

2010-02-06T18:36:00.000-08:00

Breu entrada per a dir que m'he animat i he anat al concert de D'callaos a Faktoria. Musicalment crec que, fins i tot comptant que és un grup ostensiblement "de festa", allò és sòlid, seriós i ben interpretat. La sorpresa és bona, i he decidit mirar de seguir-los en el que pugui. També m'ha agradat sentir algun passatge de "La leyenda del tiempo" (encara que sigui fonamentalment el hit "Volando voy"). Valen la pena.
Això sí, no m'imaginava que hi aniria tanta gent. I no m'ha agradat constatar que la gent que tenia al voltant havien pagat 10 € per a... xerrar, cridar-se, xiular, obrir-se pas a empentes... Això ho podien fer al carrer tranquilament i deixar-nos tranquils als que volíem escoltar (tot i que és cert que al grup les entrades extra li aniran bé). Per a mi, la música és santa, i quan es va a un concert es va a escoltar. Més relaxadament o més concentradament. Per a mi el problema és que, fins i tot amb la megaamplificació de Faktoria, amb tota aquella remor de fons la música sonava plana, es perdien els passatges més tranquils i no hi havia manera d'entendre res del que cantava o deia la cantant. Confesso que per aquesta part m'he posat una mica nerviós, i que fins i tot m'he mogut una mica per la sala buscant un racó més tranquil, sense acabar-ho d'aconseguir.

2010-02-06T09:56:00.000-08:00

Comento ara el concert que Tired Hippo (en la seva encarnació mínima de Ferran Baucells a la guitarra i veu i la Mireia fent segones veus i alguna veu a solo) van donar el 30 de gener passat a L'ovella negra del Poblenou. Va ser una actuació mínima de 20 minuts on van estrenar "Tant pis" (jo creia que es titulava "Tampi"), però va tenir el que li havia faltat a l'actuació anterior a FNAC de l'Illa, i va ser una llàstima que de tots els que seguim habitualment a TH només hi anés jo (tot i que el públic que hi anava pel grup principal van aplaudir i sumar-se a la festa com pocs; llàstima que el concert comencés tan tard).
*************************
I ara, el que queda és fer ressenya d'una sèrie de discos que he adquirit recentment o que almenys he escoltat a Spotify. Donat que no són gaire coneguts, pot ser útil que en parli, i en tot cas tinc ganes de parlar d'alguna cosa més que de mi mateix.
-------------------
Archibald Joyce: Toto/Dreams Of You/ A Thousand Kisses. RTE Concert Orchestra. Andrew Penny, conductor. Naxos, 8.223694. Aquest disc és una descoberta que vaig fer a Spotify. A través de la web Encyclopedia Titanica ( www.encyclopedia-titanica.org/ ), cercant dades sobre el Titanic, vaig anar a raure a una secció de "música del Titanic" que, entre d'altres coses, contenia una sèrie de gravacions antigues de cançons relacionades amb el vaixell. Entre elles, una gravació de 1912 de "Songe D'automne" (d'Archibald Joyce, ho heu endevinat), realment fascinant. Vaig passar-me anys buscant una partitura de la cançó, o almenys una gravació moderna de qualitat (ho sento, les versions jazz de la peça simplement no sonen com haurien de sonar, inclosa la de Django Reinhardt). Bé, aquesta s'hi acosta bastant. Són gravacions modernes de les peces més importants del Sr. Joyce. En les millors, l'ambient eduardià de la seva música hi és capturat molt bé (tant fa que el compositor no es mogués ni un mil·límetre del seu estil inicial, fins i tot quaranta anys després de la seva època de màxim èxit). A bord hi ha les excel·lents "Dreaming" i "Songe D'automne", i això el fa interessant, sobretot per a fans del Titanic. Punts negres: la decisió del director de suprimir certes repeticions en la música (originalment era música per a la pista de ball de just abans de la I Guerra Mundial, i en aquest aspecte la gravació de 1912 mencionada captura millor aquesta intenció), i el fet que intentar una retrospectiva àmplia de la música d'aquest autor obliga a incloure músiques per a cinema mut i peces de música descriptiva anecdòtica que estan molt per sota dels valsos que li van donar fama, i que fan que escoltar el disc en la seva integritat sigui una mica dur. Millor centrar-se en les peces curtes i fer servir el botó de skip.
-------------------
Ketèlbey, Piano Music, Vols. 1 i 2. Rosemary Tuck, piano. Naxos, 8.223699 i 8.223700. Buscant informació sobre l'anterior compositor, vaig trobar-me referències sobre Ketèlbey, i vaig cercar-ne música a Spotify. I vaig trobar aquests dos volums de música per a piano. En aquest cas són força recomanables. Sonen a música romàntica, i realment hi ha idees, amb el que fan de bon escoltar. Única pega: es colen alguns intents descriptius del seu compositor (especialment una suite una mica anecdòtica amb fragments com "Look! What's That?" o "Oh, Look at the Rabitts!"), que en aquest cas no fan baixar tant la mitjana... perquè estan tocats al piano i encaixen bé (res molt greu... de moment). Vé a compte, perquè sentir "In a Monastery Garden" al piano no fa imaginar el malament que va suportar aquesta peça el procés d'orquestració.
-------------------
Albert Ketelbey: Cockney Suite/Jungle Drums/Fiddle Fun. Orchestras conducted by the composer. Historical recordings 1908-1940. Naxos, 8.110869. Aquest disc me'l vaig comprar, físicament, animat per la bona experiència amb els dos discos de piano esmentats. La nit i el dia. Encara que aquí Naxos acompleixi amb el deure moral de preservar una sèrie de gravacions antigues, el cert és que el material recollit aquí sona pobre i avorrit, una sèrie de gravacions que sonen en la seva majoria com música per a pel·lícules barates dels anys trenta del segle XX. Poques d'aquestes gravacions (o directament cap) mereixen més que una primera escolta.
------------------
In a Monastery Graden. The Immortal Works of Albert Ketèlbey. Royal Philarmonic Orchestra & Chorus. Eric Rogers (chorus master: John Alldis). Decca 444 786-2, Londres, 1969. Ja tenia encarregat aquest CD i sorpresivament va arribar... només que no es tractava d'aquest CD ben bé. En fi, ho vaig descobrir quan ja el tenia obert i sonant, així que ja està fet. I és una mena de fregit. En realitat conté el contingut de dos LP's de 1969 no relacionats entre ells, que semblen haver estat reunits en una mateixa placa per a sumar els potencials clients d'un i de l'altre, una estranya decisió editorial que sembla haver estat presa per una qüestió de costos. També comparteixen l'haver estat gravats amb un procés anomenat "phase 4 stereo" amb el que Decca va gravar una sèrie de discos conservadors i anecdòtics als anys seixanta del XX i del que no s'ha tornat a sentir a parlar (entre d'altres coses perquè no sembla afegir res a un estéreo normal de l'època). El primer d'aquests discos reuneix les peces més conegudes de Ketèlbey, amb les orquestracions originals. I els resultats són tirant a espantosos. Kitsch pur. Un intueix que un orquestrador decent podria treure molt més partit d'unes melodies que de vegades no estan tan malament, però sentir "In a Monastery Garden" amb sons d'ocells i cors de monjos és simplement ridícul. No tan immortal com diu el títol, i una mostra del poc criteri de la discogràfica (que simultàniament estava prenent decisions editorials pèssimes respecte dels Rolling Stones, recordem-ho). Només val la pena comentar que el director del cor, John Aldis (escrit "Alldis" al CD), va treballar l'any següent en "Atom Heart Mother" dels Pink Floyd i Ron Geesin. L'altre LP és encara més desconcertant: "Great Violin Encores: Josef Sakonov with the London Festival Orchestra". El tal Sakonov hi demostra ser un molt bon violinista, però no hi ha gaire més. El disc consta de diverses peces, algunes conegudes, altres que no, reunides aquí amb la finalitat de fer una mena de música de fons per a oients conservadors. Quasi totes les peces han estat rearranjades per un tal Sax de qui no coneixerem mai el nom, i no entenc per què s'ha de rearranjar a Massenet si l'original ja estava bé i igualment no fa cap diferència. Més escoltable que l'altre LP, però banal. Aquest cop he llençat els diners. I aquí un es pregunta: si els distibuidors importen discos tan anecdòtics com aquest, de veritat surt tan poc rendible importar les edicions més interessants?

2010-02-06T09:54:00.000-08:00

Abans de passar a d'altres assumptes més agraïts (en un altre post), començo comentant (per a qui no li ho hagi comentat) que he deixat Reagrupament. El numeret de fa una setmana no em va fer ni punyetera gràcia, ni per part dels quatre "resistents" ni per part del sector oficialista majoritari. I tinc clar que això significa la fi de Reagrupament com a moviment assambleari sense distorsions. I no vull participar en això, prefereixo mirar-ho des de fora i no tenir-hi cap responsabilitat. A ERC ja em van fallar una vegada i no vull tornar a trobar-me igual. De totes maneres no vull trencar amb els reagrupats de Terrassa, no hi tenen cap culpa i, qui sap, potser en el futur ens retrobem en alguna altra banda. En tot cas, tinc prou motius per a continuar essent independentista. Espero que no tot acabi aquí.

2010-01-23T16:45:00.000-08:00

Avui la cosa va per entregues, estic tocant moltes tecles (figuradament i literal):

Assaigs pel concert

Fa una setmana tot just, vam fer un primer assaig per a un concert acústic meu (o més d'un, però no hi ha res concretat). Els arranjaments semblen quallar, però vam gravar una demo (per un lloc on me la demanen) i definitivament no la escoltaran a cap altre lloc perquè el so resultant és, malgrat que hi toquin bons músics, substàndard (encara l'he d'acabar, hi ha dubtes en dues cançons). En fi, quan sàpigui alguna cosa del cert aniré avisant.

Yamaha PSR-E413

Al final, desencantat amb l'mm6 (té alguns bons sons de piano elèctric, però és bàsicament un banc de sons amb teclat i poques funcionalitats, una mica car pel que és), he comprat un altre cop el PSR-E413. Suposo que el problema de mapejat midi hi deu ser igual, però per la resta m'aporta molt més que l'altre, per menys diners (tot i que tenint els dos m'hauré gastat una pasta, a la llarga). En certa manera el vaig comprar per un sol so que enyorava (el clavicèmbal de "They Came From Above"), però m'he descobert fent molta feina, provant sons i coses, explorant l'arquitectura del sinte... I això sense comptar que té dos altaveus que aniran genials per a no haver de traginar amplificadors.

Disc TH

Dies intensos treballant en l'EP (o LP!) amb TH. Hi ha versions acabades de "29 de febrer", "Tampi" i "Brillant", així com de quatre transicions breus. M. aporta "Winter Boots", que està bastant avançada, tot i que pendent d'una pista de banjo i d'un parell d'indicacions per a la mescla (almenys ja sé què fallava en la primera mescla que en vaig fer, i la mescla actual sona substancialment millor). Les meves estan bàsicament igual... però no del tot. "Ruidito" sona massa plena, ara que he fet tots els overdubs de base que creia convenients, i queda pendent de remescla. No acabo de saber com acabar "Nashville C.", tot i que he decidit fer una segona mescla enterament acústica pel meu Myspace. I almenys sembla que uns pocs tocs a la guitarra acústica per part del Ferran Baucells em salvaran les altres dues. Això sí, encara no he trobat temps per a escriure les punyeteres lletres. Però l'única que continua com a gravació simple de guitarra i veu és la cançó de la Itzi. No és tan fàcil de tocar com sembla, i li vull fer justícia.
(Bé, no la única: el Ferran B. m'ha proposat de gravar una última cançó, que encara no he pogut sentir).

Concert Fiodor

Força bo, amb tot l'humor que es gasten sempre. Una bona estona. Únics problemes, que M. tenia la veu fora de joc (tot i que des del públic no s'ha notat, la veritat) i que el novíssim piano digital del pianista ha anat pel terra per culpa d'un suport de teclat en X (són horribles, eviteu-los). I una pregunta apart: per què tots els locals nocturns estan pintats de negre? ( Dades del concert: No Nos Llamamos Fiodor, Seven Sins, Muntaner, 7 BCN, 22'30 (han començat puntuals)).

2010-01-10T09:32:00.001-08:00

Dies de producció: estem treballant en un EP conjunt amb els Tired Hippo. Bastant avançat ja. El que està menys a punt és el meu material propi, però almenys una cançó, titulada temptativament "Nashville C.", em manté esperançat. Les tres del Ferran Baucells estan mesclades i tot, i li he proposat incloure'n una quarta, pendent de gravació. Jo també n'inclouria una quarta (originalment n'havien de ser tres i tres). A això s'hi afegeix l'addició al projecte, diumenge passat, de dos temes, un de M. i un altre de la Itzi (enviat des d'Amsterdam), que encara estan pendents d'arranjament. Amb el que hi ha la possibilitat d'acabar en un CD de deu temes, una bona xifra. Això sí, em vaig immergir tant en la producció que a mitja setmana he hagut de parar a prendre aire (a més, no falta un excés de feina però pot ser crítica pel que fa a mi, així que vaig amb fars antiboira).
Ahir, de fet, hi va haver concert de TH a FNAC de l'Illa Diagonal. Concert que va estar prou bé, tot i que per alguna raó no van pitjar l'accelerador com en altres concerts recents seus. En sortir del concert, dues compres: un triple CD de gravacions d'estudi de Bill Monroe (entre elles "Blue Moon Of Kentucky") i una caixa que diria que és una integral de Mendelssohn (encara no sé què faré amb 40 CD's, un DVD i un CD-ROM). Diria que 45 CD's de cop és el meu rècord.
Darreres audicions: bastant material de Charles Ives (entre ell el CD "Psalms" amb algunes coses bastant boniques; per la resta he tirat molt de Naxos i tot just ho he escoltat tot, falta païr-ho), i el Stabat Mater" de Karl Jenkins (2008) que vaig sentir en concert a Berlin. En general està millor el disc que el concert. La peça com a tal és irregular. Hi ha moments molt bons (la idea de les percussions està superbé), algun que altre passat de sucre, i un moviment que sobra ("Incantations"). En general, l'obra és una fusió entre clàssic i New Age que majorment funciona. Jo la defineixo habitualment com una obra clàssica per als fans de Nightwish i altre material especial per a la Terra Mitja (no del tot, però és el que més s'hi aproxima). Ara em queden pendents un CD de Smetana ("Má Vlast", la seva típica, amb el que tanco un cercle iniciat a les classes de la Rosa Alamany a l'Escola Pia) i un doble amb "La fanciulla del West" de Puccini (obra que no conec).
Aprofito per a posar enllaç a dos videos. El primer és el video clarament amateur (i que va rebre certes crítiques en el seu moment) d'"Amsterdam", fet fa mig any. El segon és una primicia: "Hotel Renaissance" en un video molt anat de l'olla però que m'encanta com ha sortit, especialment per haver estat fet de manera molt senzilla. Els propers els faran amics meus.

2009-12-24T07:56:00.000-08:00

Apart d'algú a qui haig de passar un CD, es pot dir que la saga del "(Ja no) busco feina" toca a la seva fi amb la tramesa de còpies a dos mitjans de comunicació i, per indicació d'uns amics, a un petit segell discogràfic, l'últim a tenir una oportunitat amb mi. A partir d'aquí, si passa res ja ho comentaria, i si no doncs tranquils. Apart, el disc ja és a Myspace i a Goear.
El projecte important ara és l'EP conjunt amb Tired Hippo, amb almenys una cançó realment bona per autor i un nivell mitjà prou bo. Però hi haurà feina. En Ferran Baucells ja té quasi a punt el seu material, que venim gravant d'unes setmanes ençà. Jo vaig més endarrerit, tot i que també anem gravant el que hi ha amb ell (entre altres, unes pistes d'armònica). Trigarem una mica, però les perspectives són bones. El que ja no sé és com anirà amb les pistes d'M. Vaig fer un recompte i sortien 11 originals (algun encara sense veu), més un possible "cover", però ja no sé si depèn d'ella. Almenys he de dir que, de continuar, jo li donaria prioritat.
I resumim el moment actual del "Partisà": és, a partir de fa uns dies, un simple títol de treball, doncs he abandonat el concepte i cicle inicials (publicat en algun post d'aquest blog en algun moment ca. maig de 2008) per haver-se quedat vells i per massa histèrics (certament jo estava en tensió quan ho vaig escriure), i perquè, havent mogut "Vull ser lliure" al "Feina", certament quedava lliure per a parlar del que volgués en les cançons inèdites. Així, doncs, el propòsit és compondre mètricament per a una melodia i, a més, combinar alguns sub-conceptes amb material de lliure elecció com ja he fet al "Feina", però de manera més controlada. Em prendré el meu temps. Ja avisaré quan m'hi posi.
I acabo amb una pregunta: admeto que he posat un munt de posts a Facebook aquestes darreres 24 hores i que quasi no han interessat a ningú. En què fallo? Voldria resultar més interessant. Aquest blog sol funcionar com el meu autobombo, però igualment voldria ser més amè, aquí i a Facebook. No us priveu de deixar comentaris, em poden ser útils.
I ja sé que tothom odia el Nadal, però igualment Bon Nadal i Feliç 2010 (i a pendre vent amb el Niño Becerra!).

2009-12-14T01:22:00.000-08:00

A la fi. Existeix. Ni que sigui en forma de quatre exemplars i una sèrie de back-ups. El "(Ja no) busco feina" em retorna a la vida (musical) després de cinc anys de caos i amargor. Algun d'aquest caos s'ha colat en algunes lletres ("Llàgrimes", "Funeral"), algun altre (el text-lletra "Sospirant per Candlestick Park") no hi ha arribat perquè hagués sobreescalfat el resultat final. En tot cas, què és? És un disc que: 1) intenta acabar amb els dubtes que en diversos sentits havia despertat l'avortat "Busco feina" de 2006, oferint també una casa per a "Automatic Day" i "Amsterdam"; 2) recull temes de diversos origens, unint-los amb temes fets expressament per al disc; 3) mira de fer-se abastable per a un sector de "fans" que desconeixia i que volen temes més ballables o almenys més curts enlloc de grans èpiques, i per tant no és gens ambiciós, més enllà de ser digne i no tractar d'enganyar ningú. No és un "Corrupció II" (això ho tinc a mig preparar en algun racó del meu disc dur, tot i que trigarà perquè he decidit començar de nou amb les lletres), però sí que almenys és un disc diferent del "Corrupció" (2004!) i com a tal em permet temptejar territori nou per a mi. I tenir algun que altre tema tocable en directe (quin o quan, encara no se sap i m'ho prendré amb una certa calma).
Per ordre:
1. Automatic Day: l'únic tema que està idèntic a com va aparèixer als pocs CD's de demo que van circular del "Busco feina" original, és el single evident. En podeu mirar el video (els que no ho hagueu fet) a: http://www.youtube.com/watch?v=s_syahA_GDo .
2. Amsterdam: també provinent del "Busco feina", pero molt refinat el 2008, és un dels millors temes del nou disc.
3. Llàgrimes: creat per al disc, parla d'un concert que va sortir malament, en una certa part per culpa d'una persona que, pel que sé, després no va acabar els seus estudis de música (i per la que admeto no tenir simpatia, per altres raons, d'aquí el to dur).
4. La crucifixió dels Beatles: potser el tema clau del disc, va ser creat com a maqueta per a To Be Continued, i després indicat per a iniciar un nou disc (aquest). La recent bateria d'en Ferran Valldeperas li ha donat força profunditat. Inaugura també una certa temàtica Beatle en aquest disc.
5. George Harrison: continua el tema Beatle. És una de les cançons-demo del "Busco feina" original, prou ben acondicionada com per a aparèixer aquí. Sona una mica com la música de l'homenatjat (sense voler comparar-m'hi).
6. U.F.O.: feta expressament per al disc, és una reescriptura d'un tema que vaig presentar a un concurs del Conservatori. Tot i que el vaig guanyar, l'original no s'ha estrenat mai. Mentre esperem a sentir-lo algun dia amb una massa de músics, aquest substitut més que acompleix. No prenc drogues, però crec que mereixen una defensa, ni que sigui en termes de llibertat d'expressió.
7. Tot el que s'ha perdut: bastant nova, no puc menys que ser crític amb un cert estat de coses a la ciutat.
8. John: ha quedat força decent per ser una cançó que va estar a punt de caure del projecte. No la millor melodia, però crec que la pista base i més referències Beatle més que compensen.
9. Somni Andorrà: una altra resta del "Busco feina", la part de caixa de ritmes em va portar molta feina, era insincronitzable. Per això l'he posada aquí. Per això i per ser una mena de cara B d'"Automatic Day".
10. Vol de nit: és l'estructuració d'una improvisació, amb una lletra "suau".
11. Hotel Renaissance: el segon single claríssim, i una cançó bonica que va sortir durant les sessions.
12. Hindemburg: oferta com un tast de com podria ser el meu projectat "disc de vaixells" (així podreu opinar), és l'estructuració d'una demo de guitarra que tenia en un DVD-ROM.
13. Misticismes: la versió definitiva d'un tema que va tenir estrena el 1996 quan encara no estava complet. N'estic molt orgullós, si em permeteu dir-ho.
14. Funeral: un altre tema "crític", val per la part de piano, un primer intent meu de complicar-me la vida amb acords tensos.
15. Vull ser lliure: importat aquí per indicació d'un amic, admeto que m'ha resolt el final de l'àlbum. Originalment va ser un encàrrec per al TAC 2007, i continuo subscrivint la lletra, especialment pel que fa al dirigisme polític.
(30 segons de pausa i)
Pista falsa: ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.! enllaçada amb "El cotxe del gat" (1999, també una resta del "Busco feina"). Un medley sorpresa, separat de la resta del disc, per a acabar de fer bona mida.
Avui ja començaré a donar còpies en CD pels amics més amics, espero que en dos o tres dies estigui a internet per a tothom (seria a http://www.myspace.com/lluispaloma ). Bona escolta!

2009-12-08T16:41:00.000-08:00

Dilluns a la tarda hi va haver una sessió de gravació excepcional en termes de la meva carrera: amb l'Òscar Roig als comandaments, el Ferran Valldeperas va gravar bateria a "La crucifixió dels Beatles", substituïnt la poc efectiva bateria midi de la mescla original de 2008. Gràcies infinites a tots dos. Això converteix la cançó en la primera meva en solitari que compta amb participacions d'altres persones en la seva gravació. I sembla ser que els resultats finals són bons, malgrat la crítica (que no vam acabar de resoldre) que la bateria real segueix molt a l'original midi. Però m'encanten aquells plats.
Dissabte a la tarda es va produir una inesperada (per a mi) sessió que bé podia haver-se anticipat a la de dilluns en el mateix aspecte, si no fós que en Ferran Baucells només va poder gravar les seves tres cançons (d'un total de sis d'un projectat EP conjunt) en no tenir jo a punt les meves tres (les vaig començar en una quasi immediata sessió nocturna, i encara estan per acabar com a cançons). En conjunt fa bona pinta, tot i reconèixer que hauré de ser meticulós amb la producció en barrejar dos estils de composició molt diferents. A més, no vull repetir-me com a productor, després de la jugada rodona de "Febrer" (l'EP de Tired Hippo de 2008 del que haurem parlat en aquest blog en almenys una altra ocasió). Però compartir disc amb en Ferran Baucells és un honor.
Acabo parlant d'un fet diferent. Fa un parell de mesos vaig sentir per primer cop la cançó de Coldplay "Fix You", amb la seva preciosa intro de Hammond... i em vaig alarmar molt en semblar-me molt semblant a un tema meu (creia, la Torradora). A la fi he pogut resoldre l'enigma de què va passar: fa dos anys hi va haver un concurs de versions d'estudi de cançons de Bob Dylan en el que uns quants de la colla vam participar (apart de mi, recordo la magnífica versió dels TH de "Ballad of Frankie Lee and Judas Priest" produïda per Toni Noise). Jo vaig versionar "Standing in the Doorway" del "Time Out of Mind" (1997), basant-me en un so tipus "Won't Get Fooled Again" (The Who, cal recordar-ho?) que havia creat en el meu DX-7. Preciosa... fins que la vaig trinxar amb la meva pitjor pista vocal des de 2000 (sembla fàcil cantar Dylan, oi? Doncs no ho és!). Bé, el cas és que m'he adonat que, encara que estan separades tonalment per un semitò i que gradualment se'n van en direccions molt diferents, les dues cançons comencen amb els mateixos acords. I aquí hi ha la sol·lució: res a veure amb la Torradora, però jo havia tocat efectivament aquests acords... en la cançó d'un altre.
I sí, sembla que revifo de mica en mica.

2009-11-09T17:03:00.000-08:00

Avui tinc una notícia important a donar, si bé amb retard: ja no formo part de To Be Continued. La separació ha estat amistosa, ho faig constar d'entrada, i pot ser que a alguns d'ells els retrobi més endavant en cert projecte del que de moment no en puc donar més detalls. Bàsicament, el que va passar és que el bateria que teníem ho tenia complicat per a pujar a Terrassa cada diumenge per a assajar, la seva sortida ens obligava a buscar un nou local, i jo, amb certes perspectives de pis per confirmar, ho tenia xunguíssim per a pagar la meva part. Ara la tensió s'ha esvaït. He acceptat. I almenys tindré moments com els d'aquest diumenge passat, en què encara ens vam trobar 4/5 del grup original per a sentir uns premasters de la imminent segona maqueta del grup.
O com el meu darrer concert amb ells, a la sala BeGood de Barcelona. Vam ser els que vam tenir més públic, potser una quarantena de persones, i personalment vaig cantar bastant, una cosa que no solia fer abans. A més, vaig tenir el privilegi de veure en acció als Sugar Overdose, i en especial al seu guitarra solista. Tocava amb molt feedback, potser això no era molt original per si mateix. Però és impossible exagerar l'esforç i l'energia que hi va destinar. Tocava com si cada nota anés a ser la darrera que anés a tocar, com si mai més anés a pujar a un escenari i volgués deixar escrit el seu Manifest. Ell em va ensenyar què era la Passió, viure la música. Oblideu-vos dels conservatoris, la música de veritat la coneixen gent com ell.
Estic parat. No he gravat des d'agost passat, excepte unes veus per a "Tot el que s'ha perdut" tan horribles (no s'entenia paraula) que m'estan fent replantejar el futur d'aquest tema, i potser el del "feina" en conjunt. No tinc prou forces per a acabar-lo, ni estic realment convençut que sigui això el que vull donar al món. Intentaré acabar el projecte de M., que té millor material que el meu, però després necessitaré parar. Definitivament? No ho sé. Però només aillant-me durant anys del món podré fer el pas que necessito fer i pel qual encara no estic preparat. Ha arribat el moment de replegar-me. Estic massa revolucionat. Almenys puc dir-vos que tinc un exemple a seguir, algú que ho va deixar obert tot i que m'ha aportat la seva llum, esperant-me al final del camí: Charles Ives. http://www.musicweb-international.com/Ives/index.htm

2009-10-05T15:37:00.000-07:00

Estic reescoltant el nou disc de The Big Head Troubled Boy, “Broken”, gravat aquest mateix any a Londres i publicat per Guerrillasound. I hi estic enganxat. M., l'autora del disc, es mostra aquí com l'última sofisticada, amb uns temes intransferibles amb aromes de jazz (“Paris Reminds Me...” té un passatge concret que podria haver estat signat per McCoy Tyner) però també amb moments inesperats (el final de “Stoke Newington”, no diré què és). Cada tema té el seu propi aire, malgrat que tots han estat compostos a la guitarra (que M. toca molt bé). Cal destacar també el bon treball de la seva banda d'acompanyament (recordem-ho: Nick Kaçal tocant un esplèndid contrabaix elèctric i produïnt el disc, Barren Altman a la bateria, i Sean Hargreaves al piano). Tot el disc flueix molt bé, tot i que si hagués de destacar dos temes, aquests serien “Gotta Go To Bed” (té video, simple però efectiu) i la pròpia “Paris...” Dues observacions: 1) el tema núm. 10 és “We Are Stars”, un “cover” molt interessant d'una cançó de Tired Hippo (=Ferran Baucells, un dels habituals d'aquest blog), on M. deconstrueix i torna a construir la cançó basant-se quasi exclusivament en la seva veu (molt personal, es basa en breus emissions de veu que la fan aparentar fràgil -només aparentar-); i 2) resulta curiosa la manera en com s'ha gravat la “pista falsa”, gravant en analògic (cassette?) i masteritzant per a retornar al nivell tècnic de la resta del disc però amb petits “defectes”. En tot cas, és un dels discos més importants que tinguin alguna cosa a veure amb Terrassa (potser parlar d'escena terrassenca respecte d'un disc gravat i publicat a Londres sigui forçar una mica les coses), i tan de bo es distribueixi d'una manera digna, doncs mereix l'èxit.
Només he pogut assistir al tercer dels tres concerts de presentació que se n'han fet aquests dies passats a Barcelona i a Terrassa (al Pupil·les). M. s'havia torçat el turmell el dia abans i va aprofitar per a fer molta broma amb el públic sobre el tema. El Nick Kaçal, vingut expressament de Londres, estava en estat de gràcia, i en Miguel Ballester tocà la bateria amb la seva professionalitat habitual (si bé una mica més tímid: havia disposat de molt poc temps per a “fer-se” amb les cançons). Tenint en compte que el Pupil·les no disposa de grans equips de sonorització, era més important el fet d'estrenar un repertori i crear un clima relaxat que el d'intentar igualar les versions d'estudi, però es va agrair igualment.

2009-09-11T11:49:00.000-07:00

Avui faig un experiment que igual dono l'excusa a altres per a que ho facin: una autoentrevista. Hi ha el risc que acabi essent una demostració d'ego elefantiàsic, pero d'altra banda també hi ha la possibilitat que trasllueixi algun matís de mi que abans no s'havia percebut, sigui positiu o negatiu. Recomano guardar-lo i llegir-lo amb calma, m'ha sortit llarguet.

-Hola, som els reporters de tivizrí i ens hem plantat amb els nostres micros a la remota habitació d'aquesta entel·lèquia anomenada Lluís LaPoma. I, d'entrada, un enigma: què hi fa algú tan alternatiu com ell escoltant el Brothers in Arms de Dire Straits?

Doncs mira, intentar aprendre com es fa un disc comercial amb una certa seriositat. No parlo d'Operación Trueno, parlo d'un paio que va anar seguint el seu camí fins a trobar-se de sobte amb un èxit de masses com aquest, que encara es continua venent. Per suposat, m'he despertat tard: tinc el disc des de 1996, i aleshores estava tan fart dels '80 que el disc em va avorrir quantitat. El mateix dia m'havia comprat el Communiqué, que potser em va agradar una mica més, però durant onze anys els vaig deixar aparcats. I, de sobte, per l'època en què em vaig comprar la Strato, vaig començar a reescoltar vells discos de Pink Floyd perquè tenien solos de Strato, i em vaig adonar que el Communiqué també tenia sons de Strato. I lentament m'he acabat fent amb els discos d'estudi de Dire Straits, fins i tot l'On Every Street, del qual recordo que la crítica el va deixar a pa i aigua quan va sortir (i que ara m'agrada força).

-Però se suposa que ets alternatiu!

Que tinguem una indústria disfuncional no vol dir que tot el que en quedi fora hagi de ser retorçat o inescoltable. Jo tinc tantes ganes d'agradar com el que més.

-Deixa'ns ser punyeteros i anar al gra: ja fa prop de cinc anys del Corrupció i tu adormit.

Adormit, precisament, no. Però encara no m'explico com se m'ha pogut omplir tant l'agenda. En essència, massa concerts i assaigs. Alguns els he fruït, però d'altres se m'han fet massa carregosos, especialment quan cantes coses hiperescoltades. Prefereixo descobrir nou repertori, o crear-ne amb els meus amics. En tot cas, he acabat sortint del món coral, a veure si aconsegueixo calmar-me i posar ordre a la meva vida. Però hi ha bona música a Terrassa, saps?

-Vols dir que no estàs mitificant una mica el que passa fora de l'escena?

De quina escena? Només és escena el que sona a la ràdio? Espero desfer el teu malentès ràpidament: hi ha moltes escenes, de les quals la oficial és només una, i no de les més interessants. De totes maneres, hi ha una fractura entre la oficial i les altres. Fins i tot hi ha gent que et mira amb estranyesa si en algun moment escoltes alguna cosa molt “mainstream”, així com una incomprensió total envers músiques més refinades per part dels que entenen la música com un soroll per a ballar. Però jo crec que la davallada en vendes dels CD's i el pas cap a baixar-se la música d'internet ve de què la música “supervendes” no rep valor per part de la mateixa gent que diu que li agrada, mentre que alguna de la música que més justificaria el preu d'un CD costa molt de trobar i eMule o Rapidshare són més ràpids per a trobar-la, especialment quan un disc important està descatalogat.

-Critiques molt la indústria.

És cert. I també és cert que un parla de la fira segons com li ha anat. Jo em vaig tirar deu anys en el Corrupció perquè volia atènyer els més alts estàndards de qualitat per a garantir el futur del meu disc i la possibilitat de poder treballar en més obres sense interferències (el Corrupció es va fer a base de mesos d'agost intensius perquè la resta de l'any treballava al magatzem i estudiava a l'universitat o al Conservatori, una mica per obligació). No el vaig fer per a guardar-me'l al calaix, i el rebuig de la indústria al meu disc al llarg de 2005 va deixar ferides profundes. Jo no sé si alguna vegada trobaré un motiu per a intentar-ho de nou, però hauria de ser un motiu molt fort i clar, i ara puc viure d'una pensió minsa, però que segurament sigui més del que guanyaria signant un contracte discogràfic que em podria complicar molt la vida. I jo tinc molt clars els meus interessos.

-Permete'ns insistir: hi ha un buit de prop de cinc anys en la teva obra.

Buit més aparent que real, però és cert que alguna cosa s'ha interposat en el camí i no he arribat a treure res de nou. Intentaré resumir, perquè certes coses les he comentat en altres llocs i estan disponibles amb una cerca a internet. Certament, només he acabat el Requiem, que només existeix com a partitura irrealitzada. I apart d'això, tot inacabats. El que està més a prop de ser acabat, i hi he treballat a l'agost, és el “(Ja no) busco feina”, que no és més que intentar acabar amb dignitat i prescindint de les males idees la saga d'aquell embriònic “Busco feina” de tant mal record. Després, no sé què fer del “Partisà”. Té millor material que l'altre, però l'actualitat ha deixat velles les lletres referents al moment de l'independentisme el 2007 i això qüestiona el mateix concepte del disc i la seva utilitat (apart de necessitar de molta feina pendent, però això ha passat a ser secundari). He quedat prou impressionat amb el concepte proposat per Joan Carretero com per a apuntar-me a Reagrupament, i encara no sé si tindrem èxit, però de sobte hi ha una possibilitat a intentar. I cal intentar-ho. I a més hi ha tot aquest aroma a Arenys de Munt. Però no puc escriure sobre això al “Partisà” sense saber on ens conduirà tot plegat.

-I el “disc de vaixells”? Molta expectació, però no surt.

Me n'adono que només m'hi podré posar quan aconsegueixi acabar els meus compromisos (sortir del món coral és només un primer pas, però per sort l'he pogut realitzar). Està per recomençar, i no vull començar a delinear-lo mentre no pugui desenvolupar una sèrie de noves tècniques, especialment pel que fa a fer servir acords més tensos. Aquest curs treballaré en la “Torradora 2” i vull que signifiqui el final de l'estètica Corrupció a la meva obra. He deixat d'escoltar als Beach Boys, necessito renovar-me. En tot cas, una cosa que sí que estic fent és intentar llegir la literatura que he col·leccionat sobre vaixells. No sé quan podré posar-me a escriure les lletres i serà un procés d'anys, però és el primer que faré. Tot i que he de reaprendre a escriure... Almenys, la meva primera intenció (abandonada) d'incloure-hi versions de “Nearer, My God, To Thee” i de “Songe d'Automne” m'ha conduït a escoltar una quanta música popular de principis de segle XX, especialment a Archibald Joyce (apart de “Songe” té “Dreaming” i “Dreams Of You”, que estan molt bé) i Albert Ketélbey, irregular però autor d'una “Reflections” fantàstica. Digues-n'hi nostalgia.

-Hi ha alguna cosa que es coli a la teva torre de marfil?

A veure, des de 2004 he sentit de tot, i podria haver escoltat més encara si el meu pobre cervellet donés per a alguna cosa. Primer premi de directe més contundent per als Nueva Vulcano, els vaig escoltar pels volts de 2005 en un concert amb Ménage de teloners i especialment el bateria era increïble. Vaig una mica perdut amb el que he escoltat a la sala La Clave, però almenys puc recordar els Niño y Pistola, de Galicia, que em van deixar un bon record, i New Raemon, que van tocar fa poc. També, grups que s'han quedat pel camí: el meu més emotiu homenatge a Ménage, el millor grup que hi ha hagut a Terrassa (amb una excel·lent segona maqueta de la que no n'existeixen més de dues o tres còpies al món, entre elles la que tinc jo); torno a recordar al primer grup local que vaig descobrir, fa quinze anys: La Fuga (no confondre amb un grup del mateix nom que anys després va treure un disc amb una independent), un grup sense ambicions però amb un tema tan bo com “Just Money” (cantaven en català, per cert, i eren un bon exemple del que podia haver estat el rock en català dels '90 si no hagués quedat en mans de directius sense criteri, fins i tot recordo a un japonès amb trajo que va marxar d'un dels seus concerts perquè no havien omplert la sala). Més curiós és el cas de les Sybil Vane, i aquí diguem la veritat: eren un grup molt irregular, capaces de fer mig concert genial i l'altre mig desastrós (com va passar a FNAC quan van adonar-se que no havien de tocar vint minuts si no quaranta), cosa que també passava amb les seves gravacions (em quedo amb l'EP en vinil vermell “Consumir preferiblemente”). No eren un bon grup, però eren diferents i mentiria si no digués que el seu concert a l'Apolo 2 em va deixar molt content.
A partir d'aquí, grups que he conegut per mitjà del boca a orella. Les meves més sinceres felicitacions a Nisei pels seus dos discos, “More Light” i “Continents”. Són molt bons, el que pasa és que la vaig pifiar escrivint-los sobre la mescla de “Continents”, que m'havia sobtat en un primer moment, i diria que no els vaig fer cap mena de gràcia. Les meves més sinceres disculpes, també. Sempre seran un gran grup. Aprofito per a dir que trobo fort que només trobés els seus discos a un comerç determinat de BCN i que el dependent no sabés ni de qui li parlava. El toc grotesc el va donar que també m'hi comprés dos discos més, creient que eren de El Guincho (van resultar ser del Sr. Chinarro). Al Guincho només l'he pogut escoltar pel seu Myspace, i també val la pena.
En Toni Noise (un dels millors productors de Terrassa, per cert) s'ha convertit recentment en el meu proveidor de referències sud-americanes. Està en una ona molt diferent de la de Víctor Jara, Violeta Parra o Quilapayún (que era el que jo coneixia i apreciava d'entrada). La cosa va començar amb la Javiera Mena (que amb el temps va conduir a una mare i una cançó), una cantant i songwriter xilena que, movent-se en cercles alternatius, ha tingut la sort de veure el seu disc vuitantero “Esquemas juveniles” publicat per EMI a Mèxic. No és que hi hagi molt, però de tant en tant l'encerta (sobretot amb el tema “Cuando hablamos”), i ara estem amb l'intriga de com serà el seu segon disc, que inclourà secció de cordes i que està gravant sense contracte previ, per a entregar un producte acabat a qui el sàpigui apreciar. El Toni em va passar referència de dos artistes més (el grup Matorral, amb un doble de regust setantero que podia haver estat simple però que té alguns bons temes, i el primer disc de la Ximena Sariñana, molt ben produït per cert), però la sorpresa me la va donar amb la Natalia Lafourcade, una jove prodigi autora d'un EP que no es troba en CD físic (llàstima!) i que és una obra mestra, “Las 4 estaciones del amor”, un conjunt de quatre peces amb orquestra, d'uns set minuts de durada cada una, en plan música pictòrica. No sé si el va arranjar ella o si va comptar amb un arranjador professional, però aquest impactant disc és un dels secrets més ben guardats de la música actual, una obra que la situa com la Brian Wilson de Mèxic, directament. Per demés, és tan capaç d'acabar un tema amb una bola de so amb ecos de la Björk o de fer temes llargs amb molts episodis com de fer una versió de la bossa-nova “El pato” (amb un dels videos més divertits que es recordin). Tot això encara cobra més valor si pensem que ara té vint-i-cinc anys i que les “estaciones” les va gravar amb vint-i-tres, havent començat la seva carrera quan era adolescent.

-Sona interessant, però... no hi ha cap disc conegut?

A veure, fa poc li vaig comentar al Toni Noise cinc discos que per a mi eren imprescindibles, i t'hi remeto per a no repetir-me. La llista es podria expandir amb tres discos més, “I Hear a New World” de Joe Meek & The Blue Men, que vaig comentar al meu blog fa un temps; “Sweetheart of the Rodeo” dels Byrds, que em va interessar en el country i que és bastant conegut; i “All Things Must Pass”, del George Harrison. Dels minimalistes de Nova York n'he parlat sovint, i potser un matís important és que em van fer escoltar la música com a so i informació, cosa que m'ha permès escoltar molta més música i més diversa que si hagués conservat l'enfocament “emocionant” tan típic del Conservatori i amb el que havia crescut de petit. Per exemple, m'encanta “Four Organs” de Steve Reich, però només us funcionarà si l'escolteu analíticament i sabent que és un procés musical que implica una transformació del material molt profunda però molt lenta i gradual. La meva profe de cant se la va escoltar fa poc esperant una cosa típica i es va passar l'estona esperant coses que no hi eren i passant-ho malament. Llavors, jo prefereixo la meva manera d'escoltar, encara que signifiqui haver de discutir llargament amb professors que et demanen “sentiment”, cosa que per a mi és només una projecció altament individual de funcions cerebrals sobre la música, que en si mateixa és només so, amb les seves lleis físiques. L'absurd és encara més patent quan els directors fan peticions “emocionals” sobre partitures orquestrals o de cor, que en realitat són puzzles que s'han de muntar amb precisió mil·limètrica. Jo sempre seré el primer a reconèixer que la música és un absurd en el qual participo perquè em permet tenir la ment ocupada. I això no fa que m'agradi menys. I si algú hi busca significat, més val que miri cap a d'altres arts (o ciències) com l'escriptura o el teatre.

-Però t'has apartat de la pregunta.

OK. Et puc parlar de bossa. Quasi tot el que tinc a la fonoteca en aquest gènere està bé, potser et destacaria “Os afrosambas de Baden & Vinicius” (que necessitaria una remasterització), “O canto livre de Nara”, de Nara Leão, o “Wave”, d'Antonio Carlos Jobim. Tots ells coneguts, crec. També me n'intriga “João Gilberto”, de 1973, per com pot resultar d'interessant una cosa tant mínima. En altres gèneres, et puc parlar de “Katà”, del Miquel Gil, o dels dos discos de la Franca Masu, així com de “Baraka”, de l'Orquestra Àrab de Barcelona. I, en el món de la clàssica, et puc parlar de descobriments recents meus com el Requiem de Maurice Duruflé (1947), amb un últim moviment bonic com pocs, o del meu descobriment gradual de Charles Ives, potser el millor compositor de tots els temps. La “Missa Glagolítica” de Janaceck és també una obra potent i original per a descobrir. I podríem parlar de Julius Röntgen...

-Podries fer-te crític (je, je...), però... no estàs tractant d'imposar un determinat model de música a la gent?

Sincerament, no, almenys ara. Però... sabeu que heu apuntat en la bona direcció? Hi ha gent que es pensa que així és. I ara recordo que una de les motivacions per a començar a treballar en el meu primer disc (estem parlant de quan les “maquetes del '94” en caset) era que en aquell moment estava envoltat de gent que escoltava “bum-bum-bum” (exactament la mena de soroll que em posa dels nervis, tant de bo Roland no hagués inventat mai la TR-808) i vaig arribar a la conclusió que criticant-ho cada dia només em faria antipàtic i que convenia que els mostrés que podia existir una música millor creant un exemple propi. Incidentalment, en el procés vaig deixar enrera aquella gent i vaig trobar amics de veritat que m'entenien. Però per a mi també va significar un canvi profund de ser un paio tirant a intolerant a ser algú molt més amigable i amb mentalitat oberta. Per poc que una cosa sigui bona, la provaré. Amb dir-te que també he provat el flamenc, que amb tretze anys no aguantava...

-Una cosa que ens té intrigats, per a canviar de tema. Al teu Facebook de “Patinet” vas penjar, fa uns mesos, quatre poemes, una mica peculiars. Ja saps on et fiques?

Ben bé no. Aquesta és la part intuitiva de la meva obra. I de moment continua parada perquè ara mateix escric fatal. Crec que he de trobar temps per a llegir nous llibres i intentar capir noves maneres d'enfocar l'escriptura. No vull dir que el que ja tinc escrit sigui un desastre, si ho cregués així ho hauria deixat estar. Però tinc limitacions molt òbvies. Per a mi, escriure és el que he de fer per a expressar-me, i de vegades pot ser una cosa molt urgent. Reconec que tinc dificultats amb les rimes i la mètrica, que per a mi són un simple mitjà d'escriure frases ridícules (“Si no fem electricitat / com costarà que es mogui el gat”, etc.), o un impediment seriós de cara a dir el que vols. El problema és que per a molta gent la poesia es redueix a això, i em talla les mans. El juny passat, mentre col·leccionava mal de peus als museus de Berlin, vaig intentar fer un text sobre Wilco, i per un cop aconseguia respectar bastant una determinada mètrica, però el text em va sortir bastant buit de contingut, la veritat. Aquí puc fer una mena de manifest i dir que per a mi la poesia és experimentació amb les estructures del llenguatge, i que una de les possibilitats que me n'interessen és la d'expressar pensaments molt profunds amb molt poques paraules. A la vegada, en el context de la meva obra la poesia ocupa el lloc diametralment oposat al de la música, com a art basada en el contingut semàntic, amb una porta oberta a l'irracional. Fins i tot quan escrius frases sense un sentit convencional i lògic estàs dient alguna cosa. I, sense pretendre autoanalitzar-me en profunditat, em resulta estranya l'aparició de grans explosions sobtades en la meva obra. Hi ha textos meus que parlen literalment de “alguna llei física o lògica canvia, i tot degenera en catàstrofe”. No sé què significa això.
Sobre el poema en italià, és una excepció en la meva obra. Va ser creat en el marc d'un univers referencial (els meus estudis avortats d'italià) que ja ha desaparegut, i mai més no podré crear-ne cap de semblant. En tot cas, no crec en les traduccions en poesia. No m'atreviria a traduir a Antonio Machado al català, com tampoc no podria traduir a Espriu al castellà o a qualsevol altre idioma. És la mateixa raó per la que no llegeixo poesia alemanya. Fins i tot hi ha una instància d'haver tingut el mateix comportament en prosa, en una llunyana edat en la qual encara no m'havia radicalitzat nacionalment: a setze anys, a l'assignatura optativa de Creació Literària, vam llegir dues novel·les de Miguel Delibes (Las ratas i Los santos inocentes, molt bones totes dues) i, a l'inrevés que quasi tota la resta de la classe, jo em vaig adonar que si volia imitar bé l'estil de Delibes en un escrit propi havia de fer-ho en castellà i amb el Diccionario de la Real Academia al costat (a casa teníem l'edició de 1970, incidentalment). Pel que recordo, no eren pas del pitjor que he escrit, i l'únic que s'oposa a la seva publicació a “Patinet” és que van ser escrits a màquina i no acabo de veure com passar-los a un format informàticament acceptable.

-I no has pensat a fer una novel·la, ja posats?

Sí. I no sé ni si val la pena que ho intenti: no em surto amb les trames. El més lluny que he arribat és “Somniant amb demà (1901)”, i es tracta d'una idea senzillíssima. Però no he pogut bastir mai un esquema prou fort com per a poder-se estendre durant cent o cent-cinquanta pàgines. Les idees que he intentat estructurar van del tètric al ridícul, però no ha quallat res. El més sòlid que n'ha sortit té alguna cosa a veure amb una rierada, però no se m'integra en un esquema, són tableaux vivants que em persegueixen des de fa dècades i als quals no aconsegueixo conferir una lògica. I necessito aquesta lògica per a explicar una cosa tan horrible sense caure en el ridícul o la incoherència. Amb l'òpera em passa el mateix: una sèrie d'imatges inconnexes. Potser això últim no suposi una gran pèrdua per a la Humanitat, perquè quan vaig entrenar un fragment de Wozzeck fa més d'un any em vaig adonar que Alban Berg havia resumit en dos minuts i mig tot el que jo pensava explicar en una hora i mitja. I això vol dir que és millor plegar.

-I aquí volem confirmar un rumor: estaries preparant una mena de retorn a la pintura.

Encara és aviat per a dir si hi tornaré. Hi ha, però, una part de veritat en el rumor. Vam saber d'una conferència sobre artteràpia que es va fer a la Biblioteca Central el juny passat, hi vam anar, i he decidit intentar-ho. Però no garanteixo res. He de preparar algun dibuix o pintura per a presentar el primer dia, i em noto tens. No és només triar un tema (sempre puc copiar alguna foto del Lusitania), és tornar al nivell que tenia el 1993-94, quan a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi es van encarregar de fer-me avorrir una de les meves màximes passions en només tres mesos. Quin caos. Cada professor anava per un camí diferent, algun només apareixia de tant en tant a la classe, et feien treballar massa i massa ràpid, i això sí, tots preguntaven “què és l'art?” Estic segur que ho feien perquè ni ells mateixos no ho sabien. Després d'abandonar la facultat encara vaig fer una última pintura, per a un concurs a on vaig descobrir que no havia estat seleccionada... per la grandària! I no era una pintura petita. Ho vaig deixar. Em van tallar les ales. I ara em costa, no estic relaxat. Per sort, també podré ensenyar la música que porto feta, i aquí ja em veig més segur. De totes maneres, el que busquen és analitzar la teva obra i trobar-hi coses. Amb la meva música es trobaran amb un buit, però no crec que passi el mateix amb altres branques de la meva obra. És la diferència entre un sudoku i un manifest.

-Però per què analitzar-te? Sembles bastant normal.

No ho sóc. Fa anys que estic diagnosticat com a esquizofrènic. Pel que sé, crec que tinc raó en considerar que els meus anys a l'Escola Pia van suposar la meva destrucció per part d'una gran part dels meus companys de curs, mentre els professors miraven a una altra banda. Està clar que si un energumen comença tirant-te daltabaix d'una paret (vaig patir commoció cerebral, i la meva mare em va haver de mantenir despert tota la nit a la Mútua perquè si no jo hagués entrat en coma), més de mitja classe es passa tota la EGB insultant-te, fent befa de tu i agredint-te físicament, i un altre impresentable t'ensenya el membre, és que alguna cosa no va gens bé. I el resultat va ser que a dotze, tretze anys jo tenia tots els trets de la extrema dreta (incloent una doble vida pel que fa a certs temes), i a catorze anys vaig acabar petant. Estava començant un canvi pendular cap a l'altra punta de l'espectre polític, però no sense esculls (en especial, encara vaig estar uns mesos proclamant-me orgullosament masclista i tenint a les dones per monstres estranys. He canviat, però diria que hi ha gent que encara em veu així). Una psicòloga a la que em van portar a petició meva no em va saber diagnosticar correctament el que em passava, malgrat els seus esforços. A més, a tretze anys vaig trobar-me amb el meu pare accidentalment. Ell estava boig. No em va fer mal, però jo sabia què havia fet als meus familiars i vaig tenir por. Per primer cop, no ho vaig dir: havia après que tot el que digués seria immediatament emprat en contra meva. A sobre, a divuit anys em vaig enamorar d'una impresentable que es va casar amb un altre, i pot haver estat un altre factor en què des de finals de 1994 patís una important disminució intel·lectual. Mai no he estat res de l'altre dijous, però era com si de sobte tingués un CI de 15. Anava pels carrers tòrpid, veient el món a través d'un tel, odiant a tothom i incapaç de reconèixer a ningú o de pensar: tots els pensaments eren simultanis en mi i no podia articular res. Només em mantenia viu el record de les “maquetes del '94” que havia gravat just abans de la debacle. La meva relació amb les noies era caòtica i agra, sense aconseguir res. I llavors va passar el pitjor. El 27 de juny de 1996, sortint de fer unes fotocòpies, una noia em va mirar malament. No vaig poder fer més que seguir-la, sense saber en realitat què estava fent. Jo no duia males intencions. El cas és que em va veure, va entrar en un banc i, sense que jo em pogués imaginar què estava fent, va trucar a la policia municipal, que van venir en dos o tres minuts (jo, mentrestant, estava molt frustrat). De sobte els vaig veure arribar, un agent em va demanar el carnet d'identitat amb molt males maneres, i va seguir mitja hora de terror, amb els agents escridassant-me en plena Rambla i amenaçant-me amb la presó (cosa que no podien fer perquè jo no havia fet cap delicte, només havia perdut el control de mi mateix però sense mala intenció). Quan em van deixar anar, jo era un altre. Procurava no sortir de casa, girava cap a un altre carrer si veia policies de patrulla, i durant set o vuit anys vaig posar una barrera profunda entre jo i les dones. Només pensava a matar policies i estava situat en un anarquisme irreflexiu i apartat del món. A vint-i tres anys, quasi vint-i-quatre, vaig començar el tractament que probablement m'ha salvat i lentament vaig anar adoptant idees més moderades i sociables. Però el mal està fet. Probablement el meu cervell hagi perdut massa, i jo em trobo en perpètua contradicció. Una última vegada em vaig enamorar. Endebades. El mur va caure, i porto un parell d'anys intentant reconstruir-lo. No em val la pena tenir sentiments. No he trobat parella, ni crec que la trobi ja. Seria incapaç de fer feliç ningú. Sóc incapaç de cuidar de mi mateix. Tot és molt trist.

-Hi té a veure tota la teva obsessió amb el militarisme i els uniformes?

Pot ser, però l'abast de tot plegat se m'escapa. Aquests dies he anat recordant com va començar tot: quan jo devia tenir dotze o tretze anys, un diumenge vaig veure, en un suplement dominical de La Vanguardia (a la que estàvem abonats), tot de fotos propagandístiques de Franco, i per alguna raó em van imposar molt. Sabia que havia d'odiar aquell impresentable, però se'm va quedar l'uniforme. D'alguna manera, els uniformes – no Franco - m'han aclaparat la ment des d'aleshores, i els “uniformes de broma” que duc als concerts de To Be Continued no són si no exterioritzar això en una situació en què no ha de suposar cap problema per a ningú. De fet, els aconteixements m'han conduït a ser un pacifista, però un de molt peculiar que de tant en tant llegeix llibres sobre batalles i que ha vist les seves opinions sobre política modulades pel llibre del Dixon. De fet, diria que tinc coneixements sobre geoestratègia molt inferiors als d'un general però molt superiors als de bastants polítics. Una altra cosa és en què s'ha d'aprofitar aquest coneixement. Penso que exèrcit significa risc de cop d'estat, i això és el que em fa por.

-Per què no mires programes roses a la tele?
Per una banda, em costa posar-me a veure la tele, per a mi és un soroll que té engegat la meva mare per a dormir. I per l'altra, fa molts anys un familiar em va fer llegir premsa rosa. Això em va deixar en una mena de nebulosa en què no sabia molt bé el que sentia... fins que em vaig adonar que quasi tothom allà era de simpaties monàrquiques o directament ultres. Aquí vaig parar, i no n'he volgut saber mai més res. Una colla de vividors a qui hem de riure les gràcies, una autoèlit. Que no comptin amb mi.

-D'aquí la teva afiliació a Reagrupament?
Potser hi hagi més algun motiu relacionat amb haver estat educat per la meva mare, haver tingut un pare quasi absent i poc presentable, i l'ambient estrany a Corrales, on el meu avi patern va ser (per poc temps) cap de Falange. Sóc l'únic de la familia a no haver trepitjat aquell poble, i el que en conec és a través de la familia (materna i paterna: la part Sánchez és ara molt reivindicable) i d'internet (et puc dir que fa tres mesos el pis més barat de Corrales valia 78.000 €, i que hi ha una seu important de FE-JONS, els que han portat problemes a Arenys). Però també hi tenen a veure les conferències d'Òmnium Cultural i llegir els llibres correctes. I el meu desengany amb ERC, on vaig militar entre 2001 i 2007. Vull la independència, no tant perquè l'espoli fiscal m'afecti directament (sóc pensionista, de fet) com perquè veig que els espanyols s'estan sortint amb la seva d'acabar amb el català (un conegut m'ho va resumir l'altre dia amb què “Terrassa és l'estranger”) i perquè no vull ni veure'm amenaçat pels ultres espanyols ni córrer el risc d'un altre cop d'estat per l'estil del del 23-F (que va tenir molt més èxit del que es diu: va acollonir tothom). Som la darrera colònia d'Espanya, i ens tenen una paranoia terrible, junt amb ganes de fer-nos mal. I no vull que torni el PP.

-No vols dir que ets sempre massa dens?
Seguríssim. Ocorre que durant anys no sabia què dir, i vaig intentar sol·lucionar-ho documentant-me sobre una sèrie de temes. Tot plegat per a trobar-me que les converses solen anar de futbol o de programes televisius (dos temes que m'avorreixen, sincerament). Així que al final continuo estant callat quan som tres o més persones a la taula.

-Tornem a la música. Què ha passat amb el Requiem?
Allà està, amb les demos al Myspace per sort. De moment sé que no s'estrena. No exactament culpa de ningú. Però m'estic repensant el meu vell pla d'escriure peces per a concert clàssic, perquè si no et dius Mozart o Beethoven tothom passa de la teva música. I n'estic fart que em diguin que la meva música és estranya. Faig servir els acords de sempre. I no hi ha res estrany en això, oi?

-Passem al nou disc. Una pregunta obligatòria: què ha passat amb “Sospirant per Candlestick Park”?
Certament és la explicació més clara de per què no hi ha hagut cap gran concert de Lluís Paloma. Estic cremadíssim. Com he dit abans, he deixat la coral i he hagut de demanar a altres persones que conec que no em facin fer més concerts corals. Simplement és massa per a mi. Et mates a assajar, fas concerts on ets dirigit -no sempre bé-, i tornes a casa, on t'espera una feinada de compromisos que has hagut d'anar ajornant perquè tenies concerts. I quan creus que has acabat te'n venen de nous (de concerts). Estic havent d'aprendre a dir que no, realment no puc amb tot. Havia de ser la lletra de “John”, però era tan potent que l'he haguda de treure del disc, per a no enemistar-me amb ningú ni alienar cap fan. No sé què fer-ne.

-Quan estarà el disc?
Tornem al de sempre: em cal temps. Pot ser que ara en trobi. En aquest moment, deu de les cançons estan acabades. Sis més tenen la pista base acabada o quasi, la partitura feta, i esperen la meva veu. Creia que el tindria per a finals d'agost. El cansament i els nervis l'han posposat. Finals de setembre, potser? No falta molt, però s'ha de fer ben fet.

-Fes-nos un comentari dels “tracks” del nou disc. “Automatic Day”?
És la única coincidència total entre el “Busco Feina” original i el nou disc. Va ser gravada cap a mitjans de 2005, potser al juliol, i en aquell moment la odiava, l'únic propòsit d'aquesta cançó era demostrar que es podia fer una cançó així en tres hores d'estudi, incloent la lletra i tot (bé, en dues sessions). Un any després, per demanda popular, vaig afegir veus a la tonada, sumant mitja hora d'estudi. L'entusiasme dels meus amics m'ha fet reconsiderar la meva posició envers ella, sobretot en comparar-la amb el lamentable material de farciment que constituïa la major part del projecte original abortat.

-“Amsterdam”?
No em pensava que generaria tant d'entusiasme. El seu lloc aquí estava assegurat. Això sí, el 2008 vaig dur a terme un laboriós treball d'acondicionament de la demo de 2006, que havia estat gravada amb molta pressa. No sembla notar-se molt, però la intro sincronitzada i un orgue molt fluix darrera les veus del final són maneres de distingir les dues versions. Però originalment va sortir bé per casualitat. Ha estat tocada en directe amb To Be Continued.

-“Tot el que s'ha perdut”?
Fideus, atanseu-vos.
…..?
Fa alguns anys que tenim a sobre un problema molt gros. I tant fa que aquest problema s'atreveixi a fer el ridícul amb sentències... una mica substàndard, perquè sap que no hi perdrà res. Res, excepte un munt de gent. Us puc dir que no vull tornar a actuar en llocs de culte.

-“La crucifixió dels Beatles”?
Originalment pensada per a To Be Continued, la demo que vaig preparar (i que sentiu al disc sense modificacions) era tan completa que el Jordi Ibañez em va dir de fer-la servir per a un nou projecte meu enlloc de per al grup. No només parla dels Beatles, sino també d'en Dimebag Darrell de Pantera. Els sons de guitarra es van obtenir amb la Strato de 6 passada per pedals Boss Metal Zone i FDR-1, i de fet el baix de la tonada està gravat amb un d'aquests dos pedals per cada canal respectiu.

-“George Harrison”?
Quasi directa del “Busco feina”, però ben condicionada, de manera que no ha calgut regravar-la. Sona com la música del biografiat, i per això l'he inclosa.

-“U.F.O.”?
La lletra va sobre l'underground londinenc el 1967 i com la policia i l'”establishment” es van carregar injustament un moviment perfectament inofensiu, en una de les pitjors actuacions policials de la història (de fet, al sergent Norman Pilcher el van condemnar anys després). Musicalment és una reescriptura desvergonyida de “Masia Freixa”, una peça de circumstància que va guanyar un premi al Conservatori fa uns mesos, però que no he vist portada a escenari i que durant un temps té els drets compromesos amb el Conservatori. Per sort no perd molt amb la comparació.

-“John”?
Originalment havia de ser “Candlestick”. He hagut d'alterar molt la melodia per a encaixar la nova lletra. No n'espero molt. La pista base és un sobrant del “Partisà”. Del montón.

-“Llàgrimes”?
Pot semblar inusual. Parla del primer concert al que vaig saber dir que no malgrat que tothom m'hi esperava, i al que vaig anar, però com a espectador. I de sobte sento a una de les sopranos carregar-se ella soleta tot un número, per pura inseguretat. T'admeto que no em vaig privar d'escriure certs comentaris perquè en altres àmbits no interactuàvem bé. Jo sóc molt insegur, però almenys ho admeto d'entrada. Musicalment, però, no és una cançó que em cridi massa.

-“Somni Andorrà”?
Una altra cançó del “Busco feina” original. Em va costar molt posar els sons de bateria, perquè no està a una sola claqueta i vaig haver de fer l'operació manualment, cosa que no he aconseguit fins després de molts intents (ara, el 2009). És com una “cara B” d'”Automatic Day”, però no ha aconseguit el mateix reconeixement.

-“Vol de nit”?
Un mica de sons planadors i una lletra lleugera. No te res més.

-“Hotel Renaissance”?
No ocorre a Chicago. Més aviat en un hotel lluny de l'agitació mundana (quin, no ho diré. Per a evitar polèmica). Un home escapa a un present angoixant tancant-se en una habitació de l'hotel, en secret. Jo mateix sé el lliure que em sentia quan estava sol vivint a Kanga. Aquelles matinades del Corrupció, sentint que per primer cop la meva vida tenia algun propòsit... Vull tornar a allò. Sobre la música, per un cop n'estic content, sens dubtes. Vaig regravar una idea d'una demo que tenia i que havia agradat al Jordi de To Be, i de sobte tot encaixava, no sobrava ni faltava res. No és la Vuitena de Mahler, però és la cançó que està agradant a tothom, i això era el que buscava.

-“Hindemburg”?
Una mena de “disc de vaixells” en miniatura. La lletra és el que faria amb aquell tema, així que podeu dir si va la pena intentar-ho o no (igualment, “vaixells” està aturadíssim, així que va per llarg). La pista base és una idea que el Jordi (sí, el mateix d'abans!) em va dir de rescatar, i el so de trompa és la Strato de 6 en so cancel·lat (4) passada per reverb sense so directe.

-“Misticismes”?
N'he parlat altres vegades. Composta el 1996 i reescrita el 2004, en proposo aquí una versió definitiva d'estudi.

-“Funeral”?
Tenia els acords de piano, amb pretensions d'inestabilitat tonal, però tonals a la fi. La lletra és la primera que he escrit mai sobre noi-noia. Una noia m'havia putejat, i el problema era que me la trobava molt sovint, i em sentia fatal. Ara estic més distanciat, amb l'estiu pel mig, però amb el curs poden tornar els problemes.

-“2000 mosquitos...”?
Regravada, per sort. Data de 1993. Crec que és prou bona, però està aquí per completisme.

-I la “pista fantasma”?
Es titula “El cotxe del gat”, i és una cançó que en si mateixa és discreta, però que va aportar bona part del material harmònic de la Torradora. Gravar-la va ser difícil (el 1998-99 no disposava de multipistes) i va implicar sincronitzar manualment els seqüenciadors d'a bord dels meus dos Casios, disparar des d'un d'ells un clavicèmbal del DX-7 i passar el senyal resultant per dos faders (per a obtenir un bon fos final), EN DIRECTE. Va sortir al segon intent. Admeto que també aquesta està aquí per completisme (com hi estava al disc original). No sé on més l'hagués poguda posar. Però li tinc un cert afecte.

-Per a acabar: estàs treballant molt amb guitarra. No és extralimitar-te?
Potser sí, però crec que ho he de provar igualment. Estic molt frustrat perquè aquest curs, d'entrada, no havia pogut entrar a Guitarra, presumiblement per edat (bé, de fet ja he hagut de renunciar a les altres coses que volia fer i centrar-me a acabar Cant, per les raons mèdiques que ja he explicat). Realment em considero un guitarrista presoner en un cos de manasses integral. Molts dels meus músics preferits són guitarristes. I vull aconseguir una mica de reconeixement en aquest sentit, ni que sigui el mínim per a poder proposar idees a la guitarra i gravar-les jo mateix, en la situació que sigui. M'he preocupat d'aconseguir un bon to amb uns equipaments mínims. I solc gravar els meus solos sense correccions. Amb una sola excepció: a “Hotel Renaissance” hi ha dos petits editatges. Però no et diré quins: serà part de la màgia.

-I la teva col·lecció de guitarres...
Tota fotografiada a “Patinet”. La major part no val gran cosa. Bàsicament empro les dues stratos, més l'acústica de 12. I a “Hotel Renaissance” em vaig sorprendre del bon to que em donava una imitació de SG baratíssima. Sigui com sigui, no consideraré acabada la col·lecció mentre de tant en tant pugui reunir els diners per a una guitarra més (tot i que no podrà ser gaire sovint).

2009-08-18T10:28:00.001-07:00

Faig un primer comunicat del disc en el que estic treballant, el “(Ja no) busco feina”. Com el títol indica, hi ha una relació entre aquest projecte i l'avortat “Busco feina” original. No és directament el mateix projecte. Ni tan sols les intencions són idèntiques. El “Busco feina” era jo fent desastres, desesperat, amb l'objectiu clar de fitxar per una de les inefables discogràfiques del nostre maltractat país, tant per a trobar una nova feina com per a posar-me en una posició des de la qual poder defensar el “Corrupció”. El “(Ja no) busco feina” és jo, tres anys després, vivint d'una petita pensió, adonant-me que el futur passa per internet, sense cap gana de fitxar per una de les inefables discogràfiques del nostre maltractat país, i adonant-me mentrestant que al “Busco feina” hi havia molts desastres, però també un petit grup de cançons que, adequadament produïdes, eren prou dignes (dues més sortiran més endavant al “Partisà!”, i una última ha estat inclosa -en una partitura millor- al Requiem).
El que es tradueix en un llistat de cançons que n'inclou cinc del “Busco feina” (retreballades, a excepció d'”Automatic Day”; una d'elles és dubte), tres d'anteriors a 2006, i vuit fetes a partir de 2007 (i quasi totes aquestes darreres fetes expressament pel projecte). De moment, i d'un total de setze, nou estan ja completades, i les altres set estan en diversos estadis de completació, però totes tenen iniciada o directament feta la pista instrumental i tenen atribuïda una lletra (que pot tenir algun retoc, però vaja...). Acabar el disc abans de final de mes em requerirà un esforç concentrat que almenys vull intentar. El “Partisà!” l'he de deixar per durant el curs... Pendent de cert esforç per evitar el caos d'agenda que ha engegat a dida les meves intencions d'acabar qualsevol projecte durant aquest temps. Almenys, sembla que la meva intenció de trobar una casa per a “Automatic Day” i “Amsterdam” està reeixint i que, si bé no el presentaré mai com un segon “Corrupció”, almenys aquest disc té prou probabilitats de reeixir on el “Busco feina” original va fracassar estrepitosament.

2009-07-22T14:30:00.000-07:00

Degut a un canvi de plans (que implica que probablement no se n'estrenarien en concert més de dos o tres números) he pogut “alliberar” les demos sintetitzades d'el Requiem, que a partir d'avui podeu escoltar al meu Myspace, http://www.myspace.com/lluispaloma. No és la millor manera d'escoltar-ho, però és la que em queda disponible. I, fora de certa cançó inacabada que per uns motius concrets ha de ser presentada en format de partitura orquestral, crec que he de desestimar tornar a compondre per a alguna altra formació orquestral que no sigui la meva col·lecció de gravadores, sintetitzadors, guitarres i unitats d'efectes. Puc fer alguna excepció amb obres de petit format destinades a amics, però diria que no em té molt a compte compondre específicament per a una situació de concert.
Almenys, us puc fer una miniguia de cada un dels moviments, que en el pitjor dels casos us pot entretenir. Per a situar-vos, l'obra va ser composta entre el 7 de setembre i el 4 de novembre de 2008 intentant que no m'enganxés la temporada de concerts que semblen obligatoris quan estudies al conservatori. Tot el que diré parteix d'aquest fet. El text és el de la missa de difunts canònica en llatí, i l'elecció es va deure tant a la meva familiaritat amb el text com a la facilitat amb què una peça religiosa es pot “vendre” en els ambients de la música clàssica, amb molts concerts fets en esglésies.
-Requiem: Altres compositors l'anomenen “Introitus”. Mozart i Fauré l'havien escrit en Re menor i jo he acabat fent el mateix.
-Kyrie: El tercer moviment en ser compost, és com una segona part del tercer moviment per ordre de text, el segon en ser compost.
-Dies Irae: Un dels millors moviments de tota l'obra, deu part de la seva força a una seqüència d'acords més complicada del que sol ser consuetudinari en mi.
-Tuba Mirum: Acaba el primer conjunt de quatre moviments. Bo, tot i que amb deutes amb Fauré.
-Rex Tremendae: Inicia una llarga secció intermitja en l'estructura de l'obra en què cada moviment sembla anar pel seu compte, i de fet el principi és com un segon inici.
-Recordare: No el meu moviment favorit, és un recordatori del just de temps que vaig anar.
-Confutatis: Fet per a sonar suau, és una preparació del següent moviment.
-Lacrimosa: Construït a l'entorn d'una sèrie d'”acords de Tristany”, és el moviment més sofisticat de tota l'obra, i potser el millor. Indica una direcció que voldria emprendre amb més força més endavant.
-Domine Jesu: En essència, un recitatiu coral sobre l'únic text sense mètrica fixa de tota la missa. Va ser compost en un cert estat d'emergència, i no sé com funcionaria en directe, amb les dinàmiques especificades a la partitura (en format midi els canvis són molt barroers).
-Hostias: Molt millorat respecte dels primers esbossos, tanca la secció intermitja i ens prepara per al...
-Sanctus: Si aquesta obra hagués estat un disc, aquest moviment n'hagués estat el “single” evident. Tornant a passatges típics en mi, va ser compost en un sol dia i en un primer moment era molt més curt, fins que vaig trobar que algunes repeticions li anaven bé. Inicia la darrera secció de moviments “com un bloc”.
-Benedictus: Un exemple típic d'estructura complexa dins d'aquesta obra. M'agrada el final.
-Agnus Dei: Destaca sobretot per un passatge que estava pensat per a ser interpretat amb tota precisió i que intenta imitar les textures amb eco electrònic de Pink Floyd i Terry Riley, però sense emprar cap unitat d'efectes.
-Lux Aeterna. El gran final per a una estructura no premeditada, és una reescriptura molt millorada d'una (originalment desastrosa) cançó descartada del “Busco feina” original. Està clar que el vers de Requiem final està molt més a casa aquí que a la versió original del tema, tot i que el final em sobta fins i tot a mi.
Algú m'ha suggerit orquestrar la peça per a cor i orquestra “de debò”. És una idea que retinc, però que només podré fer si trobo un forat suficient a l'agenda, i que potser no valgui la pena si no surt ningú disposat a interpretar-lo. De fet, l'avantatge de la formació original (orgue de tubs, orgue elèctric, trompeta en Si bemoll i cor mixte amb baríton solista) és que es pot resoldre amb pocs diners i només amb la dificultat de trobar un orgue de tubs disponible (jo acceptaria fins i tot “repartir-lo” entre dos sintetitzadors, donant un total de tres teclats comptant el que faci d'orgue elèctric).
Per a acabar, us facilito un document poc comprensible a primera vista, però que potser algú trobi útil: l'arxiu on vaig anar apuntant els progressos que anava fent mentre componia l'obra. Una dada que pot ajudar a interpretar-lo és que del 3 al 10 d'octubre de 2008 vam fer una escapada a Lanzarote amb ma mare, i em vaig endur un quadern de paper pautat i un llapis per a seguir component (molt poca d'aquella feina va acabar a la partitura final). També, mentre treballo en una obra solc emprar títols per a petits fragments-en-cerca-de-cançó, títols que no solc retenir en l'obra acabada, d'aquí la menció a "Clusters Cloisters".

7 setembre 2008, 1, 3 i 4 començats.
8 setembre, treball en mov. 1. 2 començat.
9 setembre, treball en 1 i 3.
10 setembre,3 acabat, treball en 1 i considerar convertir l'últim tros en el Kyrie.
11 setembre, 2 descartat, recomençat i acabat. Es manté l'ordre previst inicialment.
12 setembre, inici moviment inatribuït. Modular de Rem a Do m a l'inici del Kyrie (solo de trompeta?).
13 setembre, matinada, acabat el Kyrie amb el solo i també el retoc al final amb trompeta... reescrit durant el dia. 3 moviments complets. Més treball en el 4.
16 setembre, començades simples idees. El cap de setmana i dilluns han estat com per a matar algú. A la nit, primera part del 5, amb dubte sobre la segona, sobre "salva me, fons pietatis".
17 setembre, acabat el 4 sota una certa pressió.
20 setembre, apunts d'idees, Dia poc productiu.
21 setembre, treballats el segon tros de 5 i l'inici de 6.
22 setembre, treball notable en 6, sobretot parts d'orgue a partir del primer minut.
23 setembre, més treball dur en 6, estructura establerta.
25 setembre, 14 acabat si no hi ha repensades, i fet solo d'orgue de 5.
27 setembre, 7 fet i acabat. Afegitó a 5.
28 setembre, buidat del final de 14, afegit un pedal al principi de 7.
29 setembre, començat treball en 9 i afegit un tros de la idea Clusters Cloisters (de destí desconegut).
2 octubre, 8 estructurat i avançat.
12 octubre, 10 passat a Finale i acabat.
14 octubre, 8 i 6 acabats.
17 octubre, separat 5 en inici 5 i final 11(?).
18 octubre, transcrits 12 i 13 de quadern de Lanzarote, s'han de corregir coses.
20 octubre, mirats tots els moviments restants. Principi d'estructura a 5. Confusió pel demés. He reunit el 12 i el 13 en 12, queda 13 per començar de nou (de moment).
21 octubre, iniciat i completat el nou 13. Afegida una idea de Lanzarote al borrador de 12.
23 octubre, iniciat de nou 12, recomençat i acabat 11, i reformat 10.
24 octubre, treballs menors d'estructuració de 9 i 5.
25 octubre, fet 9 des de zero, acabat, i retocs a 10, 8 i 4.
26 octubre, retocat 2. Treball d'esbós i reunió d'idees a 5 i a 12.
27 octubre, últim retoc (un moment) a 8.
2 novembre, treball en les estructures de 5 i 12, bones. Manca fer algunes parts d'orgue i repassar acords a totes dues.
3 novembre, acabat 5. Fet tros orgue i trompeta al final.
4 novembre, acabat 12. Fi de la composició. Fetes també les partitures de reducció pel registre i els cantaires, a falta d'imprimir.

2009-06-05T01:05:00.000-07:00

Nou "video", jo cantant un breu fragment del Requiem, per a obrir boca. Toquen en Dani García (piano) i en Pere Cornudella (vibràfon). Audició de cant, 2-6-2009.

També, avisar que m'he fet de Reagrupament.cat . Motius? N'estava fart de no poder fer res pel meu país, i almenys sembla que en Carretero té ganes i interès a moure's per les seves idees i que té un pla. Que hi hagi sort. Visca Catalunya Lliure.

2009-05-10T16:35:00.000-07:00

Aquest post l'inclouré també a "Patinet". Fa un mes que no gravo ni componc, estava cremadíssim i necessitava descansar. Bé, començo fent una confessió sobre l'encara inexistent disc de vaixells: havent desplaçat el poc material inicial que tenia cap a d'altres projectes, només em quedaven disponibles dues cançons no originals que en un primer moment havia pensat d'incloure en el disc, potser com a descriptives d'un determinat ambient. He decidit no incloure-les, per diferents motius. Una d'elles era l'himne protestant "Nearer, My God, To Thee", que havia pensat de versionar a tres veus sobre una pista d'efectes de la que no disposo. La raó d'abandonar-la és que aquí no és gaire coneguda, però fora de Catalunya està més que sobada, malgrat tenir una bona melodia, i no s'acabava de justificar que la inclogués en un punt clau del disc. La tardor passada vaig pensar a cantar-la en directe a l'Audició de Cant de gener, però una afonia molt forta ho va impedir.
L'altra cançó era "Songe d'Automne", una cançó d'èxit el 1912 que ha estat versionada fins i tot per Django Reinhardt (una versió que no té res a veure amb el clima que jo buscava). Jo la vaig escoltar principalment en una gravació cilíndrica de 1912 disponible a la web Encyclopaedia Titanica, i el fet que tingui a mig fer un text en italià que inclou el nom de la cançó és una prova evident de la qualitat de "Songe...". M'he passat des de 2005 fent proves de tant en tant, a veure si podia localitzar una partitura de la cançó (avui mateix, per exemple), i sempre he topat amb dues limitacions: els drets d'autor segueixen vigents fins l'any pum, el qual vol dir que a internet has de pagar per una partitura electrònica (cosa que jo no pede per manca obligada de targeta de crèdit), i tant la cançó com l'autor (el "rei anglès dels valsos" Archibald Joyce) han caigut en l'oblit, el qual vol dir que ho tinc chungo per a comprar partitures d'aquest autor. De fet, són els drets d'autor (que no puc pagar per a una gravació) els que han causat la caiguda de cartell d'aquesta cançó. Però, dintre de tot, hi ha una bona notícia: un bon amic em va convidar a Spotify, una mena de ràdio d'internet amb programa propi, i fa una estona he localitzat per casualitat una gravació orquestral de cançons d'aquest autor (Joyce: Toto / Dreams of You / A Thousand Kisses. RTE Concert Orchestra, amb Andrew Penny, director. Discogràfica: Naxos.), prou notable, i m'he fet un "single virtual" amb "Songe..." i "Dreaming", que he estat escoltant durant hores, sens dubte la millor novetat que he escoltat en mesos, apart de certa peça clàssica de la que parlaré tot seguit. En tot cas, recomanació absoluta.
La "altra" peça de la que parlo és el 1er moviment de l'Orchestral Set nª 2 de Charles Ives, "An Elegy to our Forefathers", també trobada a Spotify (dades: "Charles Ives. The Three Orchestral Sets. Malmö Symphony Orchestra, Malmö Chamber Choir. James Sinclair, director. També a Naxos.), i pot ser important parlar-ne, degut a que m'està donant molt a pensar des d'un punt de vista compositiu. D'alguna manera, coincideix amb Brian Wilson en què és una peça complexa feta a partir de mecanismes aparentment simples i detectables per l'oient. La diferència està en el grau de complexitat harmònica de la peça (sembla estar en diversos tons a la vegada, tot i que hi ha un pedal Re-Si que ho aguanta tot). I a mi em dóna la sensació, per primer cop des de 1992, que potser estigui trobant la clau per a resoldre el "punt dèbil" del "Corrupció" (dintre que és un punt dèbil que ha facilitat molt la comprensió d'aquell disc): la seva simplicitat harmònica. És oportú, donat que la idea que algú m'ha suggerit per a intentar canviar de rumb, les bases de caixa de ritmes, no m'està funcionant com jo voldria. Aquest proper estiu pot ser clau per a saber si el canvi és possible. I si sí, aquest podria ser ben bé el fonament sobre el qual construir el disc de vaixells, amb paciència i concentració. Aquest i la documentació que lentament vaig reunint i a la qual he de donar forma. En tot cas, escolteu la peça d'Ives, i digueu-me si per a vosaltres té tant sentit com per a mi.

2009-04-16T14:27:00.000-07:00

A la fi tenim aquí en Toni Noise, que ha produït i està mesclant la imminent segona maqueta de To Be Continued. Era de justicia que aparegués aquí i ens expliqués on és ara personalment.

1. Començo preguntant-te per la segona maqueta de To Be Continued. Com la vas plantejar, abans de començar les sessions?

Amb els To Be Continued ja havíem treballat en la primera maqueta i es van obtenir un resultats força bons. Aquest segon treball pretenien que fos més directe, amb menys producció, i així és com el vaig plantejar des del principi. Ara caldrà veure si soc capaç de que no es noti gaire la meva mà en les mescles. Prometo que ho intentaré... :D

2. Quina maquinària hi has emprat?

La de sempre, sota mínims. Gravació en disc dur, uns quants micros, algun previ i tot d'instruments diversos. La resta ho posen el talent i el virtuosisme dels músics.

3. Com enfoques cada sessió?

Sobretot que el músic es trobi a gust i tranquil a l'estudi. Prefereixo que no hi hagi ningú més a la sala, és quan millor funcionen les coses. També intentem tenir clar el que farem en aquella sessió per tal d'optimitzar i treure el millor rendiment de la mateixa.

4. Quin és el teu criteri a l'hora de mesclar un tema?

El criteri va en funció de mil paràmetres. Sempre intento escoltar el punt de vista dels músics i trobar un consens, però la majoria de decisions les he de prendre jo com a productor. Crec que la mescla és més important del que sembla i a vegades hi hauríem de dedicar més temps fins a trobar exactament allò que busquem. Però "el tiempo es oro"...

5. Quin és el teu moment favorit de les sessions?

Segurament estar escoltant aquella presa en directe juntament amb tot el que ja s'ha gravat i veure que el tema camina sol. Això ja és mitja feina feta.

6. I el més estrany o friki?

Bé, en aquest sentit soc dels que els hi agrada experimentar amb coses noves. Crec que l'enginy i l'aleatorietat poden donar uns fruits molt interessants i alhora ser un dels moments més frikis d'una sessió.

7. Quins són els teus plans respecte de l'àlbum de "covers" dels Beatles que tens començat?

Aquell projecte que vam començar amb el mestre Lluís Paloma no va acabar de caminar per mil contrarietats. De totes maneres em sembla una idea força interessant com per reprendre-la en un futur no molt llunyà i fer més temes. Només n'hi ha un d'acabat del tot.

8. En els darrers anys has indagat en la música que es fa a l'altre costat de l'Atlàntic (principalment a Xile, Argentina, Mèxic) descobrint nous talents com Javiera Mena, Matorral, etc... ¿Què n'opines d'aquests artistes? ¿Qué t'ha portat a escoltar la música que es fa en països tan llunyans?

Bé, he de començar dient que tota la cultura d'Amèrica llatina sempre m'ha atret d'una manera molt especial. Aquest fet, unit a la "saturació" de música nacional i anglosaxona que vaig patir en un moment determinat em va empènyer a anar més enllà i descobrir noves propostes de terres més llunyanes. Es pot dir que el descobriment de la Javiera Mena va ser l'inici d'una llarga llista d'artistes molt interessants, principalment xilens i argentins. Em sento molt privilegiat de viure en una època on la tecnologia et permet poder gaudir d'una música independent feta a milers de kilòmetres que d'una altra manera ens haguéssim perdut. Crec que és molt enriquidor obrir la nostra ment i anar més enllà...

09. Proposa'm cinc discos que vulguis recomanar als nostres lectors.

- Sr. Chinarro "El fuego amigo" (2005): Un disc amb un so proper a Los Planetas i amb unes lletres inusuals i brillants. L'heu de descobrir.

- Matorral "Resonancia en la zona central" (2007): Un dels grans descobriments del rock xilè. Guitarres anglosaxones mesclades amb melodies que ens transporten a la "nueva canción chilena" dels anys 70. Una delícia.

- Henry Mancini "Breakfast at Tiffany's" (1961): Un disc deliciós, una pel·lícula deliciosa. Pràcticament t'has de posar un frac per sentir aquesta meravella.

- The Smiths "The queen is dead" (1986): Per mi el millor disc dels Smiths. No te desperdici. So Stephen Street dels 80.

- Javiera Mena "Esquemas Juveniles" (2006): Segurament li queda un llarg camí per recórrer a la Javiera, però aquest disc és el testimoni dels seus primers anys com a compositora. Un bon disc amb unes molt bones cançons.

10. Per acabar, quins altres nous projectes tens pensat de fer?

De moment mesclar el nou treball dels To Be Continued que no és poc. Després veurem per on tirem ja que la feina absorbeix molt de temps. Alguna suggerència?

2009-04-09T13:11:00.000-07:00

Dilluns vaig fer, per primer cop a la vida, una compra d'art (fa uns mesos havia comprat un poster en blanc i negre d'Amsterdam, però no havia comprat mai cap pintura). Es tracta d'un quadre d'un pintor local, en Moliné, de qui la meva familia en tenia ja alguns quadres. El misteri, per a mi, és que és un quadre que m'arriba "sense història", excepte per saber que retrata una masia de Sabadell a determinar (algú m'ha suggerit Sant Julià d'Altura, però no sembla ser el cas). Tampoc disposo d'una datació. Almenys puc dir que amb la llum de casa es veu bé. Ara toca emmarcar-lo i penjar-lo a l'habitació.
Aquesta tarda-vespre he dormitat més de dues hores, en arribar de Sant Benet de Bages, de tant cansat que estava. La visita ens ha deixat amb un record discutible. Hi havíem estat l'estiu de 1998, quan encara estava per restaurar, i recordàvem un monestir enmig del camp, saborós, i una visita al nostre aire, molt personal. En canvi, hi han fet un hotel i un restaurant entre d'altres edificacions veïnes, han restaurat el monestir amb poc criteri (un ascensor en una caixa de vidre!), han posat un preu d'entrada relativament elevat, i han instituït visites amb guia i itinerari predeterminat on no hem pogut estar més de cinc minuts al claustre i ens hem passat els altres 95 minuts d'itinerari veient vídeos pretesament espectaculars però no sempre pertinents respecte del propi tema del monestir. Si a sobre s'hi afegeix l'esforç que hem fet per a arribar-hi en transport públic i a peu i que hem tingut mala combinació per a tornar, tenim un dia perdut.
La Setmana Tràgica de concerts ha acabat, però no estic fent res, pendent de visites. És el que faré aquesta setmana, fins dissabte. Llavors acabaré els articles de TERME i després aniré pel disc, que no m'acaba de convèncer. He provat de posar patrons de bateria a algunes cançons i el resultat són sots en la qualitat percebuda del disc, massa desorientat. A sobre, veig que alguns amics meus no perceben la inclusió d'Automatic Day i d'Amsterdam com a trobar una casa per a aquests dos temes, sino com repetir temes del "Busco feina", que no vaig dir mai (o no ho recordo així, sí que és cert que alguns amics van rebre de mi un CD de demos) que fós un disc acabat, i de fet era un intent gens aconseguit de fitxar per una discogràfica amb temes ruinosos, cosa que ara ja no estic en la necessitat de fer (per això considero avortat el "Busco feina"). Si fins i tot algú vol que repesqui ferralla com "Down Down", que està entre els pitjors temes que hagi fet mai! En fi, que concedir-me una setmana de pausa m'haurà convingut moltíssim. Sobre la Setmana Tràgica, és el motiu directe del cop de puny sobre la taula de l'anterior missiva. Estava en un estat de paroxisme, i tot plegat m'ha fet aprendre que a partir d'ara he de dir que no a certes coses, sota pena d'enfonsar-me en el caos. Em considero un compositor, sigui quin sigui realment el meu nivell. No em considero un músic de directe viable. I funciono fatal en situacions d'estrés. Qualsevulla cosa que hagi de fer en un futur ha d'estar condicionada a això.

2009-03-20T13:59:00.000-07:00

Escric aquesta nota per a detallar (i deixar clares) tota una sèrie de coses sobre el meu moment actual, per a qui s'ho vulgui llegir. Primer de tot, un cable urgent que espero que no ofengui ningú: he entès que he de fer un concert, inexcusablement amb música meva, o s'ensorra el món. Ara, el que demano es que, si us plau, no se'm torni a insistir amb això ni amb els plans de cadascú al respecte, perquè cada cop que em vé algú amb la pregunteta és a mi a qui se li ensorra el món. Faré el que pugui. He de demanar paciència, encara estic afrontant compromisos de fa anys y a sobre, com cada curs, encara estic embussat al coll d'ampolla de mig curs. Aquest és l'altre punt que vull detallar perquè s'explicarà per si mateix.
És un període molt densificat d'assaig i concerts al Conservatori, que sol començar a finals de novembre i s'estén fins l'abril. Et criden de tot arreu i no t'atreveixes a dir que no per no enemistar-te amb ningú, o per guanyar-te fama de fiable. Ja ho vaig fer el curs passat i el resultar va ser que vaig petar, dos cops de fet. Aquest curs m'he trobat amb un pollastre semblant. No falta molt per a tenir la setmana més densa del curs: quatre concerts (incloent un de To Be) entre l'1 i el 5 d'abril, simultàniament amb assaigs generals pels concerts del 3 i 4 d'abril. I després em veuré obligat a dir que no: NECESSITO els mesos entre la finalització d'aquests concerts i el novembre per a mi, per a poder acabar des d'articles per a TERME i una col·laboració amb la Marinetta que se m'ha retrassat més d'un any per falta d'estudi estable (espero que no ho hagi deixat per impossible, em sabria greu), fins a acabar el “(Ja no) busco feina” i avançar prou el “Partisà!” com per a -i aquí està una de les claus de l'assumpte- poder plantejar un concert amb cançons FACTIBLES (no crec que en pugui tocar més d'un parell del “Corrupció”). No serà un període del tot net: una actuació breu per la Fira Modernista (acceptada per a alliberar un altre dia) y la obligatòria audició de final de curs. Però ja he dit en ferm que no a dos concerts on “se m'hi esperava”, els del Magnificat de Bach del Centenari del Conservatori (millor, no van sortir del tot bé) i, en un altre ordre de coses, he deixat Italià (impossible aconseguir-ho). Necessitava aclarir tot això, no estic demanant paciència perquè sí. Faré el concert, però per vosaltres, no per mi.
Passo a parlar de l'estat actual del “(Ja no) buco feina”. Ja vaig dir que estava concebut com una “casa” per a les versions finals (ja existents) d'”Automatic Day” i “Amsterdam”, que obriran el disc. A aquestes s'hi han afegit, com a segures, “La crucifixió dels Beatles” (on també parlo del guitarrista de Pantera, Dimebag Darrell) i la recentíssima “U.F.O.” (sobre l'escena de Londres al '67 i com la policia se la va carregar; és una mena de segona part amb temàtica diferent de la recentment premiada “Masia Freixa”, peça que no s'exclou que un dia es toqui com a part d'un concert de clàssica), així com també “George Harrison (We Can't It Out)”, una vella cançó del “Busco Feina” original que no és tan increïble però que ha millorat moltíssim amb uns pocs “overdubs” ben posats, fins al punt que no té massa sentit tornar-la a gravar. Una altra que encara tinc pendent d'acabar però que es mostra com una segura candidata porta el títol de treball de “Clayderman” (la menys innovadora del disc, però sona decent). De la resta, el més comentable és una certa intenció, que no garanteixo que vagi a tenir èxit, d'incloure tres velles cançons del meu repertori com a final de disc, donada la seva condició de rumbs diferents que és el que justifica fer aquest disc. Per ordre de factibilitat, són: 1) “Funeral”, una peça per a piano i veu que vaig fer a principi de curs, i que és un primer intent de complicar els meus acords, encara bastant bàsic; 2) els vells (1993) “2000 mosquitos”, que dependran de si els puc regravar bé amb els meus sintes (la versió demo de 2000 està massa plena de soroll ambient i té un error important); i 3) “Misticismes Bizantins, 1683”, una peça de 1996 (revisada el 2004) que encara no sé com gravar perquè és completament acústica i necessita del sitar, un instrument complicat de gravar, així com d'una guitarra espanyola a diverses pistes. El total d'aquest material em deixaria per decidir unes tres, o potser cinc, cançons entre el material en brut que em queda per el·laborar. Semana Santa, arriba aviat! En tot cas, veig ja aquest disc com un treball de transició, gens conceptual i provant diversos estils en cerca d'un futur, mentre intento ajustar comptes amb un disc abortat, el “Busco Feina” original, del que tinc mal record però que per a alguns dels meus amics més pròxims s'ha mantingut des d'aleshores com una incògnita. Millor que l'original segur que lo serà. Només deixo obert el moment d'acabar-lo, tot i que m'estic afanyant tant com puc. El meu pla original d'anar-lo publicant al Facebook de “Patinet” se n'ha anat en orris per reprogramació de la pàgina, que no deixa pujar les cançons. Bé, més sorpresa quan acabi.
Apart, les últimes notícies sobre el “Requiem” són que, sense estar del tot determinat el quan, és ja segur que es farà. Aquell dia no em falleu, aquesta era la peça que jo habia pensat com el “meu” concert, fins i tot encara que sigui un concert (clàssic) d'una altra entitat. Apart, no descarto treballar més en la “Torradora 2” per a convertir-la també en peça de concert a la que tingui temps.

2009-02-20T03:15:00.000-08:00

Aquí tenim de nou en Ferran Baucells, ànima de Tired Hippo. Admeto que feia temps que li volia fer aquesta entrevista i que problemes amb la meva connexió a internet han retardat el moment fins ara. A canvi, conté notícies fresquíssimes d'un moment molt intens per a ell i TH, en una entrevista plena de continguts.

1. Els aconteixements em superen, però "Febrer" estaria encara fresc en termes de la carrera del músic mitjà. Com el veus, amb la perspectiva d'uns pocs mesos?

'Febrer' encara està molt fresc, i és un dels projectes del que més content n'estic... 'Potser, després' ha obert com una porta a nous temes en català (com 'OVNI' i altres a la recàmara) i és un tema que ens diverteix molt tocar en directe (i tú ho has pogut comprobar!), '(Facing up) the tide' també m'encanta amb les guitarres distorsionades i l'inici de 'Is this?' encara em sorprèn ara... és un ep molt lliure, estic molt content del procés de gravació (en el que van participar força hippos) i de tot el que vas aportar, tant a nivell creatiu com a nivell de so. I, repeteixo, 'Febrer' encara està fresc, l'estic movent per intentar que poguem tocar en un dels festivals que es fan per catalunya... de moment no dic res més, que no hi ha res segur...
Per cert, tinc una contra-pregunta... com que els aconteixements et superen? què vols dir amb això?
(Nota d'en Lluís: He perdut el compte dels discos -físics o virtuals- que han sortit aquest darrer any sota el nom de Tired Hippo).

2. Un altre disc que has acabat recentment ha estat el teu projecte d'una cançó al mes titulat "2008" (de 2008, clar). Quines han estat les teves intencions durant aquest projecte?

'2008' s'ha de prendre com un divertiment... la idea és 'obligar-se' a treure una cançó al mes... i intentar que fos escrita en el mateix mes... la idea la vaig treure d'un grup que es diu 'bishop allen' (molt divertits, per cert). Vist ja des del 2009, puc estar content amb el projecte... la qualitat de so és molt 'lo-fi' en alguns temes però l'obligar-te a escriure un tema per mes ha donat cançons com 'the river's end', 'i tot...', 'OVNI' o 'biggest ballon' que crec que poden tenir continuitat en el repertori de TH, a més vaig començar a escriure amb una afinació alternativa de guitarra que em té força enganxat darrerament. També va ser una experiència satisfactòria perquè em feia por que pogués arribar a ser 'angoixant' l'obligació de treure un tema nou al mes, però ha estat tot molt natural, van sortir els temes i també gràcies a tu (de rius i mars + OVNI) i a l'Albert Miralles (Serrat del munt, 10) vam complir els plaços tranquil·lament... amb un tema extra a final d'any fins i tot!.

3. T'admeto que aquest darrer any he anat de bòlid per a saber a quin disc estava cada cançó que gravaves. Ets dels que calculen els continguts de cada disc, o "adjudiques" les cançons a mesura que et van sortint? Et consideres molt prolífic?

Si calcular els continguts vol dir planificar el tipus de cançons que poden conformar un projecte la meva resposta és no. Penso que tot ha de ser més 'natural' i no 'calculador', no ser treballar d'un altre manera... per '2008' ja t'he explicat quin va ser el criteri per triar les cançons... i per exemple 'so last year' inclou temes gravats al 2008 que no van entrar en el projecte anterior... ara estic gravant amb els gúdar temes que vaig escriure l'any passat per gravar-los amb ells (entre ells 'i tot...' l'única 'excepció a '2008) i temes que tenia de finals de 2007 (com 'manage today'), més un tema del 2008 que no ha aparegut encara perquè la qualitat de la gravació que tenia era horrible (i ho dic jo!!). El que sí que valoro força i em fa reflexionar, és l'ordre de les cançons... una cosa que penso que és important (tot i els shuffle-addictes, entre els quals m'incloc).
Molt prolífic? La veritat és que jo faig el que em diverteix en el poc temps lliure que em dóna el dia a dia... i això és escriure cançons... prolífic ho relaciono una mica amb 'pedanteria' i res més lluny... i pot no semblar-ho però també es queden temes sense publicar, faig selecció... fa anys ja feia cintes de casset amb deu o dotze cançons cada dos o tres mesos... ara senzillament, internet em dóna la possibilitat de pujar-les i que les pogueu escoltar. Per mí és un divertiment i suposo que per la gent que les escolta (em sembla que es podria comptar amb els dits de les mans... i sobre tot, continueu allà!!) també ha de ser un divertiment. També reconec que és fàcil ser 'prolífic' si el procés d'escriure cançons és relativament ràpid, com ha acostumat en el meu cas fins ara... m'alucina quan grups com wilco parlen de deconstruïr cançons, tornar-les a començar, òbviament ells venen millions de disc i jo no sé si arribo a 10 oïents (que ningú pensi que sóc tan burro) però moltes cançons no passen de ser variantss de per exemple C G D (un A!!)... i no em diguis que això no ho pots fer en 20 minuts, lletra a part (s'obre la veda per discutir-me el que acabo de dir!! comenteuuuuuuu!!)...

4. Hi ha vegades que busques a grans noms per a ajudar-te a fer discos fantàstics, però també has fet discos sencers i quasi sencers gravant literalment amb una cinta de caset. Quina és la teva actitud davant de la producció?

Moltes gràcies pel comentari. La paraula producció em produeix sempre cert recels... mai hauràs sentit dir 'aquest disc té una gran producció'... a mí m'agraden les cançons i la seva interpretació... per exemple ara estic escoltant força The tallest man on earth, veu i guitarra, res més... a vegades en la producció es pot perdre l'essència del tema i això és sempre el que temo perdre...

5. Com veus a la Mireia com a segona cantant de Tired Hippo? T'admeto que les seves contribucions em semblen cada cop més importants.

És evident que la importància de la Mireia al grup ha anat augmentant... normal, donat el temps que passem junts i la veu tan maca que té... tot i que a vegades no coincidim en tot només puc agraïr-li lo bé que canta i tracta els meus temes... i atenció al disc que està gravant amb l'arnau... ens passará la mà per la cara a tots!!

6. Català, castellà o anglès?

És un estranya part del procés de composició el que em diu si la cançó ha de ser en català o en anglès (en castellà tret d'algun experiment fa anys i 'cabezas' no tenim res), jo que sempre havia renegat del català, i que deia que el pop havia de ser en anglès, ara sembla que s'estan repartint els dos idiomes a un 50% aproxiamdament en les noves cançons... no negaré la influència dels Manel i apropar-se a grups com els Gúdar o Orangine (tot i que canten en castellà aquests). També hi ha influït el tema 'Potser... després' i la bona acollida que ha tingut... potser seria el moment de plantejar-se un ep en català... és obvi que som a catalunya i arribes molt més a la gent en català però intentant mantenir sempre l'essència TH dels temes... fàcil d'escriure-ho però a l'hora de portar-ho a la pràctica...

7. Superarà la teva nova Gibson la Martin? Les veus potser com a complementàries?

NO. SÍ.
La martin és una part molt important de les meves cançons i quasi, et diria de mí mateix... penso que no la superarà però la complementarà... estic content de com va sonar al concert del Tribbiani, poder fer un concert amb acústica, sense haver de patir per la pastilla és un plaer i espero poder combinar-la amb la telecaster en algun concert proper i tenir textures elèctriques i acústiques. A més, també són complementàries en el so, la Martin és folk, molt suau però amb molt cos, la Gibson és més blues, power-pop, un so més directe, quasi hi ha dies que sembli et convidi a fer rock'n'roll.

8. Ara que hi ha algunes gravacions teves que inclouen passatges de Stratocaster, com la veus en comparació amb la teva estimada Telecaster? Hi intervenen motius merament estètics, o es tracta d'una cosa molt més profunda?

Els que toquem la guitarra (potser no tots però a mi em passa) a vegades no necessitem motius per dir que una guitarra ens agrada o no... són sensacions... i jo no sóc d'stratocaster, tant per estètica com a nivell de so em quedo amb la telecaster... i amb la jazzmaster i la jaguar!! Reconec, però, que a les nostres gravacions hi ha anat perfecte, gràcies a vostè!

9. Què tens previst oferir-nos amb els teus actuals projectes amb els Gúdar i Orangine?

Encara està tot una mica verd com per a que pugui parlar molt d'aquests projectes. Abans feia referència als 6 temes que estan en procès de gravació a l'estudi dels gúdar. Espero que es completi en els propers mesos i editar-ho a través del seu segell, i tenir així una versió de 'i tot...' amb un bon so. A part és un bona experiència escoltar altres veus o instrumentistes en els temes de TH (com ja s'ha demostrat). Amb els Orangine no tenim ni data per començar a treballar així que haurem d'esperar una mica encara...

10. Finalment, em consta que tens un disc a mig fer als estudis MBM. Ens en pots fer cinc cèntims?

Les 'bedroom tapes'!!! Un retorn a l'origen del 'Sweet Après-Dinner'... tornar a gravar amb el Miguel. Estem a l'espera de que torni de la seva NYC experience per reprendre-les... La veritat és que tinc ganes de que els temes que inclou (alguns ja han sonat en directe com 'Yellow Moon' o 'TBBT') vegin la llum perquè m'agraden i enriquiran força el nostre repertori quan surtin (de fet, un d'ells, '1...2...3... insomniac!' ja l'estem assajant per ordre directe del nostre manaché)... em faria molta ilusió enllestir les 'bedroom tapes' aquest any amb el dottore...

2009-01-01T04:55:00.000-08:00

Nomenclàtor alternatiu de Terrassa (i III)

Azcárate - Haz Kárate
Badalona - Se despista la ola
Duquessa de la Victòria - Hem guanyat!!!!!!!!!
Salvà - Rescatà
Galileu - Un gal que es deia Ileu??????
Infant Martí - La Martin quan era petiteta
Iscle Soler - Xiscla solet
La Rasa- L'arrasa - La NASA
Salvà - Saved
Irineu - Pirineu - trineu
Pardo Bazán - Pan del bazar
Edison - Epiphone
Crta. Rellinars - Renillar
Milans del Bosch - Torins del Siemens
Mare de Déu de les Neus - Abriga't bé
Guillem de Muntanyans - Toquem el 2!
Borges Blanques - Cortázar per escriure
Sant Pau - Sant Peu
San Honorat (II) - S'ha enamorat
Rosa Puig - Vermell Loreal
Canonge Rodó - Esfèric
De la Bardissa - Ai que em punxo!
Califòrnia - Surfin' USA
Casp - Caspa
Dr. Turró - Ara vé Nadal
Falset - Molt Agut
Ptge. Comercial - 40 Principales
De l'Era - Ja no és
Jocs Olímpics - Ring ring ring ring ring
Mestre Serrat - Mediterráneo
De la Mina - Boooom!!!!!!!!
Matagalls - Pollastre a l'ast
Pius XI - Ocells "tres en un burro"
Roc Blanc - Blues Negre
Pl. Del Tint - del "tint-tint"
Sescomes - Puntuació
Del senglar - Obèlix
De la Tramuntana - Gone With The Wind
Ptge. de Venècia - Inundat
Del Xot - Del xut.
De la Sardana - Peus entortolligats
Ptge. de la Previsió - Encara no hi veig
Lleó - Metro Goldwin Mayer
De les Lletres - Abcdefghijklmnopqrstuvwxyz
Maó - Immobiliàries
Mas Arús - Força Barça
Del Foc - Avisem els bombers!
Girona - Revolt
Àries - Recitatius
L'agut - Piiiiiiiiiii!!!!!!!!!!!!!!
Balmes - Caríssim
Del bosc - Silvestre
Dels mitjaires - 50%
Salou - Port Aventura

2008-11-04T11:41:00.000-08:00

Aquesta tarda he acabat el Requiem. Una obra que em desconcerta a mi mateix, però que diria que com a música funciona. El que no sé és com sonaria en una interpretació en directe. És la primera vegada en 12 anys que faig una peça específicament per a concert, i la primera vegada absoluta que componc una peça només amb la referència d'una partitura electrònica, sense treure la música d'una interpretació al teclat o a la guitarra. I la cosa té el seu intríngulis, perquè crec que serà música tocable, però no sé si serà molt difícil d'interpretar, si sonarà millor o pitjor que en format "sinte midi"... Almenys puc dir que, sense escapar del tot del so més típic en mi, hi ha algunes diferències respecte dels meus treballs "del segle XXI" que el fan interessant: el "Lacrimosa", basat fonamentalment en els acords de 7ª "del Tristany" (un tipus d'harmonia bonica però inestable), i alguns dels altres moviments contenen progressions harmòniques bastant arriscades si les comparem amb el to classicista del "Corrupció" i del "Partisà!" en progrés. Fins i tot diria que l'invent de fer sonar a la vegada un orgue de tubs i un d'elèctric "tipus Farfisa" pot quedar força bé (però això és tal com ho imagino, no sé si a la realitat serà així). En fi, primera etapa resolta. Ara...

2008-10-25T13:25:00.000-07:00

Aquesta tarda he assistit a la darrera missa de mossèn Pausas a Sant Pere. A l'esplanada, més ben dit. Estava plè. Els catòlics, quasi tots, estaven allà per a despedir a l'últim sacerdot que els quedava (i que, donat l'ambient en què ha hagut de treballar, en el fons fa bé de marxar cap a territori amic). Jo hi era una mica en plan manifestació silenciosa. També jo penso que és, com a home cultural, insubstituïble. No el coneixia personalment, malgrat haver cantat a Sant Pere en algunes ocasions i haver-hi assistit a concerts d'orgue, però a molts músics clàssics se'ns tanca una porta. I una de molt valuosa.

2008-10-21T09:16:00.000-07:00

A petició d'un amic, faig un resum de com està ara la meva obra:
Requiem? Avança, però he tingut compromisos i he perdut aquesta darrera setmana. Almenys avui al matí he compost íntegre el 13è moviment, amb el que tinc assegurada la recta final de la peça. Els altres moviments fets són els 1 a 4, 6 a 8, 10 i 14. Però amb els quatre que queden la cosa serà més difícil, no sé com estructurar-los i em falten passatges sencers, o en tinc algun que no funciona. En principi, la cosa havia d'estar per demà, però aquesta tarda la "colf" vé a netejar i he de perdre el temps aquí a Kanga. Per tant, no ho podré acabar almenys fins la setmana que vé.De totes maneres, no s'estrenarà fins l'any pum, si tot va bé. Pels curiosos, hi ha fragments de dos temes del "Busco Feina" i una cosa no gravada de l'època "Corrupció" per allà al mig.
Party, S.A.? Encalladíssim. No m'hi tornaré a posar mentre no acabi el Requiem. Admeto que, essent una cosa continuista, hi he perdut l'interès, només el faré perquè crec que la penya té dret a sentir aquest material.
(Ja no) Busco Feina? Serà això: les mescles definitives, ja conegudes, d'Automatic Day i Amsterdam, més coses disperses en cerca d'àlbum, des d'unes cançons fetes per a un concurs fins a dos "oldies" com són els 2000 mosquitos i Misticismes Bizantins, 1683. Es pot dir que, a falta de poder gravar un piano de veritat i fer la partitura de dues coses llargues, és un àlbum que no em fa témer. Encara no sé si anirà bé penjar-lo a internet el juny de l'any que vé, però. Depèn de què faci amb un dels temes.
I, apart d'això, poc més. L'últim text que vaig escriure "de debò" va ser el de la jove que marxa de casa. I d'això en fa ja uns quants mesos. M'he d'acontentar amb textos tècnics com el dels Beach Boys. Almenys, la producció que he fet de l'EP "Febrer" dels Tired Hippo (amb cançons del Ferran Baucells, entre elles les ben rebudes "Facing Up The Tide" i "Potser... Després") m'haurà permès un breu respir de novetat (i, sí, sóc fan de TH).
En resum, tinc un gran problema: tinc moltes coses que estan "a punt de", però en tots aquests anys no n'he poguda acabar cap, i això em posa nerviós, perquè hauria de presentar una novetat ja.
----------------------------
"Another Look at Harmony, Part 4" és una peça de Philip Glass que vaig escoltar per primer cop la tardor de 2003. En el CD la tracten com si fós una simple peça de transició, però jo hi tinc bastant entusiasme, tot i que no m'he parat a analitzar-la com fa molts anys feia amb cada cosa que escoltava. És una peça per a cor mixte a 6 veus i orgue elèctric. Té diverses seccions, en un sol moviment llarg, i cada una consisteix a establir una situació senzilla de partida i desenvolupar-la gradualment fins a un punt màxim molt treballat. De fet, comença amb una certa èstasi harmònica i acaba amb unes successions d'acords molt el·laborades (de fet, té la mateixa dinàmica d'agafar elements simples de l'harmonia tradicional i emprar-los de maneres inesperades emprada a "Einstein on the Beach"). Però potser aquesta descripció tècnica no reculli la bellesa d'aquesta obra. El millor consell que us puc donar és mirar d'escoltar-vos-la.

2008-10-18T17:27:00.000-07:00

Bona nit a l'Auditori Municipal. Tired Hippo han fet un dels seus millors concerts. En la meva modesta opinió, "Only Unhappy People Dance Bad" i "Disillusion" han marcat els millors moments, fent-me recordar què hi havia estimat la primera vegada que les vaig sentir. D'alguna manera, eren Tired Hippo tancant el cercle iniciat amb les demos de mbmstudios de 2005. Única pega: la lletra de "Potser... després" no s'entenia prou, segurament pel problema combinat d'una mescla correcta però no perfecta i de posar alt el volum de PA en una sala molt brillant i pensada per a concerts clàssics. El mateix els ha passat als Manel, un grup excel·lent amb mil històries per a explicar però de les que en devem haver entès un 40% pel mateix motiu. El públic? Relativament petit, però tots interessants.
El Requiem va progressant. Nou moviments són ja al sac. Quatre més estan començats (dos d'ells, avui, revisant coses fetes "de coco" a Lanzarote), amb el que queda només un per començar... i tinc un parell d'idees per a fer-lo. A veure què em depara demà al matí. A la tarda, misteri a l'entorn d'uns vaixells de joguina. Això sí, l'estrena de la composició trigarà. Ja us avisaré.
Algú de vosaltres ha vist "La muchacha de Londres" del Hitchcock? A mi em va agradar molt.

2008-10-11T12:29:00.000-07:00

Lanzarote? Es troba molt bé, gràcies.
Amb un quadern de paper pautat he traçat les línies mestres dels moviments restants del Requiem. He decidit, almenys, acabar-lo. A partir d'aquí, misteri...
Em sento cansat.

Oceà Atlàntic.

2008-09-30T03:20:00.000-07:00

Tan bon punt anuncio que estic a mig compondre un Requiem, i passa una desgràcia: mouen a mossèn Pausas a una església de Sitges. Coneixent als del bisbat, temo molt que posin a un dels seus a Sant Pere. I això seria la fi de tota l'activitat cultural en aquell lloc. Com a intèrpret clàssic li agraeixo a mossèn Pausas els concerts que, amb uns o altres, he pogut fer allà, i els que hi he pogut escoltar. Pel que fa al Requiem, intentaré acabar la partitura, però em reservo el dret a fer modificacions sobre la meva intenció original.

2008-09-27T13:20:00.000-07:00

El post núm. 100 que faig en aquest blog m'agafa en un moment interessant. Vaig aproximadament per la meitat d'un Requiem, una obra nova per a directe que m'està resultant difícil de compondre. En estudi tens ecos i reverbs per a fer-ho tot bonic, però ara ho estic fent a l'antiga manera, per a instruments reals, i no és tan fàcil. Sobretot perquè ho estic fent tot una mica de butxaca, per a reduir costos. Crec que és l'obra més difícil de fer des que vaig acabar el Corrupció, i ara vé el més difícil de tot: mantenir-me i acabar-la, especialment perquè m'he marcat un plaç per raons de possibilitat d'execució de l'obra. Igual no es fa i tot queda en res, però vull intentar-ho. Almenys, el nivell del que porto fet és bastant acceptable.
Deprés aniré pel "Partisà!" L'horari d'aquest any, el millor en el que porto de vida (quasi tot concentrat en dimecres) pot acabar fent-lo possible, encara que sigui amb almenys un any de retard sobre la meva intenció inicial. No vull tornar a viure un curs com el passat. Mai més!

2008-09-16T07:00:00.000-07:00

Us passo aquesta nota d'urgència que he rebut avui, sobre Bolívia, sense traduir:

Matanza con sicarios en Bolivia

Avui a les 03:09

La situación en Pando es desesperante, acabo de contactarme con un dirigente de Santa Cruz y otra de Pando, por cuestiones obvias no puedo mencionarte sus nombres, pero el reporte obtenido de la matanza ocurrida la madrugada del viernes es la siguiente:
- 13 cadáveres de campesinos en la morgue de Cobija, siendo la mayoría altos dirigentes campesinos, ellos que se suman 2 de cívicos.
- cerca a 150 heridos que no pueden ser atendidos en los hospitales ya que son agredidos en estos centros, donde más de uno ha desaparecido en manos de los sicarios de la prefectura.
- 100 compañeros reportados en la confederación.
-17 secuestrados, torturados y luego encarcelados, acusándoseles de ser los autores de la masacre.
Estos datos son de una marcha de casi mil campesinos que marchaban a un ampliado a tratar temas, como tierra y que fueron enboscados en la madrugada por grupos de la prefectura, entre los que se encontraban sicarios brasileros y peruanos, narcotráficantes y cívicos, que, con maquinaria de la prefectura, habían abierto una poza de más de 6 metros de ancho y más de tres de profundidad que cortaba el camino de los marchistas, que fueron masacrados en la oscuridad de la noche con ráfagas de armas de fuego entre las que se pudo distinguir el uso de ametralladoras, los compañeros, que marchaban como estilan los campesinos, hombres, mujeres y niños fueron literalmente ejecutados al cer alcanzados por las hordas asesinas del prefecto, testimonios dan cuenta de que muchos cadáveres fueron arrojados a los caudalosos ríos amazónicos, incluso valiéndose de camiones de la prefectura.
La estimasión de estos compañeros es que al menos 80 campesinos habrían muerto, este dato se obtiene por la aseveración de los sobrevivientes, entre los caídos se cuenta a mujeres, algunas embarazadas y por lo menos 30 de ellos serían niños, hasta el momento solo se han encontrado los cuerpos de varones, en una situación donde las posibilidades de rescatar cuerpos no está al alcance de los campesinos.
Ante la magnitud de esta matanza es que el gobierno ha decretado el Estado de Sitio, y ha retomado el control del aeropuerto, en medio de una intensa balacera protagonizada por los sicarios del prefecto, el saldo un soldado muerto así como un civil, que por las pocas imágenes que los medios privados muestran no fue auxiliado salvo por militares y dos civiles.
El Sábado 13, una nueva emboscada ha cobrado la vida de tres estudiantes normalístas en la localidad Pandina de Filadélfia, afín al Gobierno, el saldo es de 3 estudiantes normalístas ejecutados, se asegura que fueron selectivamente asesinados por tratarse de estudiantes "collas" o sea nacidos en La Paz.
Frente a este escenario, los medios privados han iniciado una feroz ofensiva en contra del gobierno, el más descarado, UNITEL no informa en absoluto sobre la matanza de campesinos, limitándose a denunciar la muerte del cívil en la "violenta implementación del Estado de Sitio en Pando", este medio que es el referente informativo de la media luna demuestra que la vocación de pacificación que tendría el diálogo con el gobierno y que desde el viernes desarrolla en La Paz el prefecto de Tarija Mario Cossio no tiene otro objetivo que el de viabilizar la feria exposición de Santa Cruz, el más importante evento empresarial de Bolivia y donde los insurrectos mueven algunos de los millones de dólares que ganan al año.
Por su parte los reportes de la gente de Santa Cruz habla de la sistemática persecución contra dirigentes afines o no al MAS, las permanentes amenazas contra su vida y la falta de conexión impide que la situación de Santa Cruz y el resto de la media luna sea clara,
por ello la verdarera dimensión de esta masacre no ha salido a la luz.
La Iglesia, en manos del Cardenal Terrazas, de ascendencia cruceña y miembro de la oligarquía de esa región legitima permanentemente los hechos violentos, al ser el centro donde se reunen los instigadores de la violencia y autores intelectuales de esta crísis, realizandose en el mismo momento en que escribo estas palabras, una misa donde se ora por la paz y que cuenta con el selecto auditorio de cívicos, prefecto, unión juvenil cruceñista y nación camba y que la pronuncia el mismísimo Cardenal.
El embajador gringo al abandonar el país ha sido claro y desnuda su posición y actitud con respecto al gobierno al que le advierte del terrible error que ha cometido y lo vincula falazmente con el narcotráfico, lo que da pié a la defenza de las regiones autonomístas en sus intenciones sediciosas.
En estos momentos nuestros compañeros campesinos necesitan ayuda, alimentos, ropa y medicina es lo primordial, así como también la incondicional solidaridad de una comunidad internacional que no es indiferente a lo que está sucediendo pero que debe conocer los testimonios de nuestros hermanos.
Seguimos.

José Gerald Rodrigo Tórrez Jordán
Red de Responsabilidades Humanas
Red de Jóvenes del Cono Sur

----------

Llegiu també http://ukhamawa.blogspot.com/2008/09/justicia-crcel-para-culpables-masacre.html

2008-09-13T19:47:00.000-07:00

La manifestació? Depèn. No vam ser centenars de milers, i això ens impedeix fer força. Però vam ser uns 20.000, i fins i tot vam fer una certa gresca i xerinola, omplint la Ronda de Sant Pere. Va estar bé, sobretot si tenim en compte el mutisme de TV3 sobre aquest tema (clar, qui mana a TV3? Els mateixos criticats!). Almenys, jo m'ho esperava molt pitjor, i hi anava per convenciment ferm. Vaig veure-hi de tot, des d'Estat Propi fins a gent d'ERC (una mica contradictori, però va estar bé que hi fossin), passant per un parell de persones amb banderoles d'RC, i també Acció Cultural del País Valencià. Una tarda per a recordar.
El "Partisà"? Parat. Si a l'octubre resulta que ja no hi ha caos, intentaré acabar-lo. Si hi ha caos, doncs queda per a d'aquí a un parell d'anys. Havent posat les lletres en aquest blog fa uns pocs missatges, admeto que ja no em corre cap pressa acabar-lo (o sí, però d'on trec el temps? No vull petar un altre cop). I hi estic perdent interès, vull anar en noves direccions. I aquí, almenys, hi pot haver notícies per part d'altres projectes que de moment no comento (potser perquè estan molt embrionaris i no vull dir gat que no sigui al sac).
Bon concert de Tired Hippo a l'Altaveu. Per a mi, el més destacat de la nit. Els Telecaster Brothers hi eren, of course, però la Mireia acaparava bastanta atenció, i m'ha resultat curiós observar-ho, tenint en compte que el Ferran Baucells és l'ànima i el cervell indiscutit del grup. El Jordi (II), el nou bateria, ha passat la prova de foc amb bona nota. I, pel que es veu, sóc el Romàntic Paloma i no hi ha res a fer (encara que jo, de romàntic, no en tinc absolutament res). Almenys, "Febrer" funciona...

Bentley.

2008-08-29T11:43:00.001-07:00

Passa alguna cosa amb la manifestació de l'11 de setembre: sembla que aquí l'únic mico que hi anirà serà un servidor de vostès. Just la manifestació que necessitaria dos milions de persones per a mostrar el nostre descontentament amb com se'ns està tractant i provocar un canvi polític, independentment de si s'és independentista o simplement apolític, corre el perill de ser un ridícul total amb IV convençuts fent crits en solitari. No per res, però això és exactament el que volen els nostres polítics: desgana i desmobilització. Hem de dir prou i resulta que no ho farem. Som divertits, els catalans. Hauríem d'anar a més i en canvi ens deixem timar inimitablement bé. Ens mereixerem el que ens caurà a sobre.

2008-08-20T12:30:00.000-07:00

Enllaç al videu en directe a l'estudi de "Buy Guitars", la meva cançó amb To Be Continued (a l'espera que n'acabi dues més que tinc a mig gestar). M'acompanya al videu el Ferran Valldeperas, que per cert m'entrevista a http://valldeproject.blogspot.com/ (20 d'agost de 2008).

2008-08-16T12:13:00.000-07:00

Avui, sessió de repàs de les mescles de "Febrer" fetes en dies passats (no us recomano pas mesclar en 16 pistes!). Amb el Ferran Baucells hem repassat les mescles de treball que he acabat exactament cinc minuts abans que ell vingués a les 5. Pensava que seria feina dura, però crec que només hem mogut un parell de faders a dues cançons. Fins i tot ens ha donat temps de gravar-li un tema ràpid (ja està mesclat i tot), per a algun moment del projecte de Tired Hippo "2008" (per tant, sortirà en algun moment abans de final d'any, no patiu). En fi, ja només esperem una portada (a ser possible de la Itzi, tot i que hi ha alguna altra opció oberta), i a escoltar que són quatre dies (i dos plou).
Pregunta retòrica de rigor? Encara es creu el Montilla i demés que tenen un mínim poder de negociació a Madrit? Si el que ens cal (i ja hi ha un manifest al respecte a ANNA notícies) és canviar completament de forces polítiques al Parlament (i potser a Madrit), i fins i tot així sóc pessimista: què tal si 800.000 persones ens n'anem directament a negociar a Madrit sense passar per aquesta colla d'inútils que són els nostres polítics? Així, de passada, potser faríem una mica més de por.
La Stratocaster es troba bé.

2008-08-11T12:18:00.000-07:00

A falta de notícies del Partisà (excepte aquesta, que el posposo indefinidament fins que pugui trobar un forat a l'agenda per a acabar-lo sense cremar-me), notícies sobre la producció de "Febrer", d'en Ferran Baucells i amics. A la fi he aconseguit acabar els multipistes, cosa que no deixa de ser un miracle si tenim en compte que la tecnologia emprada és molt inferior a la que potser hagués estat necessària. Però Kanga necessita una remodelació que de moment no és al meu abast.
Però el cas és que, si al Ferran li sembla bé la feina feta, ja només ens quedarà mesclar quatre dels cinc temes. "Potser... després" ja compta amb una bona mescla feta a l'inici del projecte, i "Nigatsu" serà de mescla senzilla, i això si no emprem un dels dos rough mixes de l'inici del projecte. Penso que són les millors. Però les altres tres no es queden pas gaire enrera. "Tide" compta amb un bon multipista, una balada que ha quedat transformada per una Strato, un Metal Zone i molta reverb. "Silent Word" és country, i també hi he posat guitarra mutejada. La més difícil de mesclar serà "Is This", no per falta de qualitat precisament (hi ha una part de trompeta del Jorge que li dóna molta distinció), si no perquè hi he posat massa coses a l'arranjament. Que què he fet? La idea era que el Ferran gravava les cançons (i, sí, "Nigatsu" va ser una idea capturada quasi al vol a l'estudi), els Tired Hippo que volguéssin hi podien participar (al final, només la Mireia, el Jorge i el Jordi ho han fet, problemes d'agenda i una llarga avaria elèctrica a Kanga han impedit la participació dels altres), i al final jo hi afegia arranjaments per a fer-ho més luxós, partint del que haguessin gravat ells. Durant la primera setmana de projecte, per allà a principis de juny si no vaig errat, vaig fer dos arranjaments que han quedat més o menys fixats en pedra (el Jordi va intentar una segona guitarra a "Nigatsu", però a causa dels efectes que hi havia en mescla aquesta guitarra està dessincronitzada amb la resta i no la podrem incloure a la mescla final. Sorry, Jordi!), i els altres s'han materialitzat aquests tres darrers dies (amb una sessió prèvia de sincronització i acondicionament dels multipistes), començant per una sessió de baix en injecció directa, continuant per ahir a la nit amb una llarga i intensa sessió on la Antàrtica hi va tenir molt protagonisme, i acabant avui a la tarda amb una gravació de DX-7 a "Tide" i una pista de bandúrria a "Is This". Demà, la veritat.

2008-07-27T10:16:00.000-07:00

Divendres, després de veure a temps un anunci al Myspace, aní al Crossroads a veure un grup que no coneixia, els "Black Corbatas". Ell sí que em coneixien a mi, el que em va representar una novetat. El concert va ser bo, potser em convé més passar-me per allà que per un altre lloc que sé. Curiosament, en una cançó hi van participar les Jiggy. Són molt simpàtiques, com les recordava del concert del dia 19 amb To Be (llàstima de l'incident amb el bateria! Podria ser una relació productiva, però els altres del grup recorden més al bateria que a elles). En tot cas, jo faré per un al públic si hi ha més concerts d'ambdós grups.
Porto una setmana sense fer res, tinc por de no relaxar-me a temps abans del setembre. Ho admeto, no m'atreveixo a acabar ara el "Partisà" pel mateix motiu, manca molta feina per fer. Si a final d'agost he avançat força les partitures em donaré per satisfet. Almenys, sí he fet un toc en una peça inacabada que m'ha servit per a saber que no la podré acabar amb una nova orientació que li he donat, he de tornar enrera. Però tinc la sensació que per a mi les veritables vacances seran durant els dies que no hi hagi ningú a casa i jo pugui organitzar-me el temps sense distraccions.
I hem pogut rescatar, amb en Tonynoise, una versió de "Yes It Is" d'un projecte de versions Beatle que va quedar interromput l'hivern passat i que ha estat a punt de perdre's per agonia del disc dur on la vam gravar. M'encanta com sona. També hi ha un "Norwegian Wood" que encara no he mesclat perquè és tan inhabitual que ni jo mateix sé com mesclar-lo. I hem perdut un embrionari "Ticket To Ride", aqui sí que el Tonynoise no hi ha pogut fer res. Aprofito per a reivindicar-lo com a productor i per a aclarir que aquest projecte és, de fet, el seu nadó.
El parlament europeu ha aprovat la directiva de la vergonya per a expulsar immigrants a dojo (il·legals? Algú pot ser declarat il·legal si ho pensem amb dos dits de front?). Que consti, jo no sóc europeu. No, almenys, si Europa és només un concepte econòmic i militar i les llibertats individuals hi queden compromeses.

2008-07-05T11:31:00.000-07:00

Presentació.

Després de tres anys i mig, torno amb un disc de servei públic. Aquest disc no està concebut per a iniciar una carrera d'èxits, com sí ho estava el “Corrupció”. És una carta al meu públic, bé que trista. En aquests tres anys i mig he passat per molta tensió a nivell personal, i em sorprèn que això s'hagi traduït en tant contingut polític. Però també aquest contingut té a veure amb la meva circumstància, he tingut desenganys molt forts en àrees d'interès general i crec que ho havia de manifestar. De fet, actuo sobre el supòsit que el públic és intel·ligent i pot comprendre aquests continguts. Davant d'això, la música ha passat a ser poc important, aquest cop és només un fons, un suport per a les lletres. Almenys, si no una altra cosa, el treball de documentació per a les lletres m'haurà servit per a aprendre.

Lluís Paloma, 25 de febrer de 2008.

1. Vull ser lliure

La televisió em domina.
He romàs quiet i apagat,
receptiu i teledirigit,
mentalment controlat.

Estasi ràpida i eterna,
les imatges m'enceguen.
Tant de temps perdut,
no puc ni pensar.

Assaborim publicitat, t'ho venen tot
mentre gasten la nostra electricitat.
Els famosos s'han venut al diner,
i tots estem a les seves ordres.

Televisió ideològica,
ha arribat el Gran Germà.
Els executius han decidit per tu,
i t'han dictat les teves opinions.

Atemptats sotmesos a repetició,
excitant víctimes per a l'espectacle.
Hipnosi icònica gravíssima,
tota la merda és igual.

Plores i et sents impotent,
jo vull ser lliure, vull viure lliure.
Dona eis requiem,
doneu-los el repòs etern.

2. Sarajevo

Sarajevo.
La bala et podia arribar
en qualsevol moment,
a qualsevol lloc.

Caminar era un risc,
veies com els teus amics
desapareixien un a un,
en un paisatge acorralat.

3. Xirinacs

Lluís Maria, tan de bo encara
jo fós a temps de fer-te viure,
però ara sé que no t'hagués
pogut aturar, voluntat de ferro.

Tu, que havies estat ferm
a passar-te mesos i anys
davant de presons manifestant
la teva protesta silenciosa.

Has estat molt més digne
que els polítics que tenim
i que són els únics
disposats a oblidar-te.

Ens has deixat sols enmig
del malson sense fi.
Ens has donat la resposta
veritable a l'esperança.

Hauria de fer pensar
que només t'hagis pogut
alliberar d'Espanya
amb la teva pròpia mort.

4. Desapareixent

Des de l'avió,
cossos
caient al mar,
desapareixent,
impossibles de reclamar.

Famílies
en inquietud perpètua.
L'agressió és infinita,
però la memòria
no callarà mai.

5. Magnitogorsk

L'infern és un caos de fum i foc,
Magnitogorsk és la ciutat de la fi.
Siderúrgia i neu negra, cal fugir d'aquí.
Magnitogorsk, secret militar,
armes i tancs van generar-se aquí.
1929, filla del primer Pla Quinquenal.

Magnitogorsk, ciutat inviable,
Stalin et va fer néixer avortada.

Dins l'aire enrarit dels sulfurs
el perill de mort és constant.
La maquinária és del mil nou-cents trenta.
Gent malalta en pìsos comunistes,
en temps havien viscut en barracons.
Les temperatures esdevenen extremes.

Però milers de vides han sabut lluitar.
Val la pena parlar dels treballadors.

6. L'equilibri de la dissuassió

El món ja no serà mai més segur,
els cercles militars afirmen segurs
que el llançament d'un míssil és
un acte de manteniment de la pau.

Submarins nuclears radicalment armats
circumnaveguen el globus terraqui,
ocults als ulls de tothom,
necessàriament indetectables.

Càrregues nuclears apunten
a les principals ciutats del món.
Es vol evitar que un règim
irresponsable actui per a guanyar.

La dissuassió, però, podria fallar.

La fi podria ser molt aviat.

7. Víctor Jara

Víctor Jara,
treballador solidari, emblema
dels anys de la Unitat Popular,
de Salvador Allende i la democràcia.

Treballant voluntari els diumenges
per a oposar-te a la paràlisi
organitzada per les dretes
i recolzada pels Estats Units.

Gent morint al teu voltant,
barraques cremades per la policia,
assassinats ordenats pels rics,
preparació d'una guerra civil.

Es va desfermar el caos,
aquell matí sorpresiu,
militars envoltant La Moneda i
bombardejant la casa del president.

Trinxant els bustos d'aquells
que no havien servit a Xile,
Allende es va disparar
defensant la democràcia.

Capturat com un trofeu,
vas intentar parlar de
5000 persones que patien com tu,
junt amb tu, abans de morir.

Soldats i normalitat anormal,
furgonetes buidant-se a la morgue,
la teva dona et va haver de reconèixer
entre centenars de cossos.

8. Camp de la Bota

La gent s'allunyava de tu,
et sabies sol, acabaven
de deixar sense feina la teva mare
per roja el dia de l'execució.

No us permetien abastir-vos,
us havien confiscat la casa.

Havíeu visitat tots els despatxos,
havíeu plorat totes les llàgrimes,
us havíeu arrossegat per ell.
Se us van riure a l'esquena.

Us recordaríeu d'aquell capellà
que va córrer a demanar l'execució.

Quaranta persones jutjades
a dit en quaranta minuts,
vint-i-cinc penes capitals,
això era la seva justícia.

Cada dia, a les 7, sonava
el despertador de les bales.

Sota els emblemes de Franco al cub
ell havia passat les nits
amb la por de la llista del matí.
El van cridar: era home mort.

Camp de la Bota, la sang
relliscava directa al mar.

9. Grace

Grace, veu de lluita, San Francisco va ser als teus peus.
El teu crit eteri va proclamar la llibertat i el canvi,
desafiant a en Kennedy i al fill de puta d'en Nixon,
dibuixant visions d'entusiasme i capes de significat.

Ferm em nego a oblidar la que va ser la teva era. Grace, torna ja!

Ara la gent s'aconforma a obeir les ordres,
El capitalisme ho està destruïnt tot arreu.
Fins i tot tu t'has reduÏt a una galeria d'art.
Grace, què ha passat? La teva pròpia filla és cristiana.

Cal tornar a Haight i Ashbury. Més que mai, és necessari el somni. Grace, torna ja!

10. L'inici del caos

Ho van propagar totes les emissores,
torres caient entre fum i flames,
milers de morts i masses desorientades.
Aquell dia tots vam ser novaiorquesos.

Diguem: la llei primera del terrorisme
és fer mal als innocents i indefensos
conservant amb vida als terribles enemics
perquè saben que es necessiten mútuament.

Però, qui decideix qui és terrorista i qui no?
Hi ha massa preguntes a sota de les torres caigudes,
es van poder recuperar tots els discos durs
i les altres víctimes són a l'Iraq i l'Afganistan.

Aquell dia només va servir per a que
George Bush ens arrossegués a la violència,
i per a que la Història oblidés el que va passar
a Xile i a Catalunya uns altres Onzes de Setembre.

11. Armènia

Armènia.

Els rius baixaven vermells,
runes de temples destruïts,
mil nou-cents quinze,
mentre el món no mirava.

Primer moriren sis-cents,
després un milió i mig.
Els pocs esforços diplomàtics
van ser completament inútils.

Crema pública de llibres,
trets i caravanes de la mort,
alguns arriscaren la vida
per a poder salvar armenis.

Turquia encara no ho ha reconegut
i l'Ararat és ara en territori turc.
Quan moren bones persones
mai no se sap qui ha disparat.

Armènia.

12. Tants anys perduts

Estic decidit a no deixar-me enganyar,
em fa mal haver perdut tants anys
creient en polítics que ha fotut enlaire
els somnis d'un país trist i prostrat.

Massa cops hem patit amb genis fulgurants.
Exhultació, bravates, i després plors.
Però faran de tot per aferrar-se a un càrrec.
Com han pogut obrar amb tant de cinisme?

Ara cal parlar d'allò que importa,
d'atènyer l'alliberament nacional,
i també el de la gent senzilla,
els treballadors de cada dia.

Vull llibertat d'expressió,
vull democràcia veritable,
vull deslliurar-me d'aquest infern.
Botiflers, ens heu deixat sols!

13. Contempleu la vostra obra

Cada cop que algú moria,
vosaltres tancàveu els ulls
i predicàveu pietat.
Quina pietat?

La pietat del concordat
que vau signar amb Franco.

Aquell vell, aquella mare,
a qui havien pres el fill,
us imploraven ajuda.
Us vau tancar al Santíssim.

Déu i el cel a la terra
es troben als cementiris.

No vau fer res contra l'Holocaust
i vau ajudar nazis a escapar.
Esteu afiliats políticament,
és massa tard per a demanar perdó.

14. Steve Biko.

Controls policials arreu,
estaves acorralat, Steve Biko,
convertit en teòric ciutadà
del bantusan de Cap Est.

Ja t'havien detingut altres vegades,
no podies sospitar que
aquells policies de Pretòria
t'anaven a matar aquella tarda.

Fotografies del teu cos mort,
dotze de setembre del setanta-set.

Revolta contra l'Afrikaans,
Soweto, juny del setanta-sis:
Cinc-cents seixanta-sis nens
morts per trets de la policia.

Ara Occident és una nova Sudàfrica
i ells intenten entrar desesperadament.

15. Companys

Cinquanta dies d'apocalipsi havien passat,
després d'enfonsar-se el front de l'Ebre.
Soldats i famílies dirigint-se a la frontera,
bombardeigs feixistes contra els fugitius.

Vares exiliar-te com la resta del nostre govern,
endarrera la incomunicació amb la República.
Vas anar a París, on no vas poder fer res
per ajudar als reclosos al camp d'Argelés.

Invasió nazi el mil nou-cents quaranta,
El teu fill esquizofrènic va desaparèixer
i vas decidir ser-li fidel i buscar-lo.
Pedro Urraca et va fer detenir i extraditar.

Aquella matinada, a Montjuïc, t'esperava
la mort, dictada en un fals judici cal·lumniós.
Morires descalç, trepitjant terra catalana.
Els criminals ens van assassinar el President.

16. Drets Civils.

A Money havien assassinat al jove Emmett Till.
Montgomery, mil nou-cents cinquanta-cinc,
Rosa Lee Parks detinguda per no cedir el seient a un blanc.
Boicot als autobusos, tres-cents vuitanta-un dies.

A Birmingham s'ordenà el terror l'any seixanta-tres.
Els manifestants i els nens eren llançats
a l'aire amb mangueres d'aigua, mentre
els gossos policia atacaven a nens indefensos.

El vint-i-vuit d'agost del seixanta-tres
dues-centes mil persones marxaren sobre Washington.
En Kennedy no se'n sortia del tot amb els Drets Civils,
Luther King va somniar amb la veu ben alta.

John Lewis va avisar: "hem de dir als polítics
que no hi haurà un període de treva".
King pensava en un socialisme democràtic,
alguna cosa va malament amb el capitalisme.

Quatre d'abril de mil nou-cents seixanta-vuit,
habitació tres-cents sis del Lorraine Motel.
Martin Luther King sortí al balcó,
dispararen contra ell, les sis de la tarda.

James Earl Ray confessà i després es retractà.
L'havien amenaçat amb la pena de mort.
Agents de l'FBI observaven a King i van ser
els primers a socórrer-lo, però què hi feien allà?

I d'on venia realment la bala?

17. 1911.

Mil nou-cents nou,
vaga de treballadores
a la Companyia de Bruses
Triangle de Nova York.

La solidaritat i organització
obreres es mogueren un cop més.

Sufragistes, socialistes,
fins i tot dones burgeses,
totes lluitant per elles,
però tot va ser inútil.

L'empresari va decidir
que no hi havia res a resoldre.

El febrer de mil nou-cents deu
es desconvocà finalment la vaga.
Tot va romandre tràgicament
com era, amb conseqüències:

25 de març de 1911,
incendi sobtat a la fàbrica.
Cent-quaranta-dues dones mortes
innecessàriament.

Si s'haguessin atès,
aquelles reivindicacions
les haguessin pogut salvar.

18. Militars

Les trinxeres de la Història ens miren
amb els ulls buits dels que van morir
a mans de penombres i lògiques internes,
de conspiranoies i pàtries mentals.

Els traidors acaparen els mecanismes
d' una pretesa seguretat il·lusòria,
tenen el monopoli de la violència,
del ritual de l'agressió eterna.

La seva pretesa justícia no té més fi
que causar la destrucció i la mort,
fer mal fins i tot als familiars
d'assassinats i desapareguts.

Són milers els anys de jerarquia,
de classisme, dominació i execucions.
Què ocorre dins d'aquelles ments,
quin és el mecanisme de la por?

Com alertar a tothom que estem
sempre en perill d'un cop d'estat,
que la memòria depèn de nosaltres
I que l'enemic no para de vèncer?

Sempre és tard en plorar les víctimes,
mai no hauríem d'haver permès
que els bojos accedissin a llocs de poder.
O potser és que el poder és una cosa de bojos?

19. No ens necessitaven

Van creuar l'estret de Behring,
d'això en fa trenta-cinc mil anys.
Havien tingut temps de generar
grans civilitzacions i cultures.

Un dia van arribar uns perduts
amb molt ego i poca geografia.
Creien haver arribat a la Xina,
i amb la cristiandat portaren la mort.

Declarant súbdits a uns nadius
que no podien entendre res,
van conquerir i expoliar,
violar, cremar i assassinar.

Van destruir ciutats i tombes,
van importar nous dirigents
que amb el temps perpetuarien
la tragèdia dels crims impunes.

Per a llaurar i sembrar la terra,
els nouvinguts podien comptar
amb esclaus gratuïts obtinguts
pel sistema de l'encomienda.

Els desesperats conquerits
es suicidaven i mataven entre ells
per a no haver de viure més
en aquell món nou i infernal.

Queien als camps i a les mines,
passaven d'un milió a només cinc-cents.
Dos segles després els morts
es comptaven per centenars de milions.

El pare Las Casas ho va veure
i per a salvar aquells nadius
va proposar portar esclaus d'Àfrica.
Es començava a intuir el futur.

20. Els indefensos, 21 de desembre de 1907.

Vaga del salitre, Tarapacá, mil nou-cents set.
Milers de treballadors sud-americans
lluitaven pacíficament per una vida digna,
amb demandes elementals pel dia a dia.

Aquella nit del vint de desembre,
Una col·lumna obrera intentava
arribar al port d' Iquique
i l'exèrcit els va disparar.

Pànic sagnant en l'obscuritat,
Sis morts sobre la via fèrria.
Decretat l'estat de Setge.
Aquella mateixa nit.

Les ordres del president Pedro Montt
i del ministre d'interior Rafael Sotomayor:
concentrar els vaguistes i forçar així
el seu retorn a les salitreres.

Però deu mil treballadors es van arrecerar
a l'escola Santa María d'Iquique.
Van decidir resistir i mantenir-se.
Allà dins no hi havia cap arma.

Aleshores el general Silva Renard
va ordenar obrir foc contra els arrecerats.
Estesos entre la sang, centenars de ferits
i tres mil sis-cents morts, nens entre ells.

Els caps militars asseguraven
haver-se vist obligats
a disparar. Però un assassí
sempre ho és voluntàriament.

I segons ells els culpables
eren els dirigents obrers.
Encara ara no s'ha fet justícia,
les fosses comunes ploren el seu crit.

21. Cóndor

Operació Cóndor, originada a Xile.
Intercanvi d'informació i persecució
internacional de dissidents polítics,
amb grups secrets atemptant en tercers països.

El general Manuel Contreras,
cap de la DINA, pensà tots els detalls.
Decidida formalment el 1976,
l'operació funcionava ja des de 1974.

Argentina, Xile, Brasil, Bolívia,
Paraguai, Uruguai, Perú i Equador.
cinquanta mil morts, trenta mil desapareguts,
quatre-cents mil presos.

Assassinat d'Orlando Letelier a Washington,
atemptat contra Bernardo Leighton a Roma,
mort de Carlos Prats a Buenos Aires.
Henry Kissinger ho sabia perfectament.

Centre de comunicacions de l'operació
a una base nord-americana al Canal de Panamà.
Alfredo Stroessner sabia per la xarxa
quan morien assassinats els seus opositors.

Pels serveis secrets dels Estats Units,
l'operació Cóndor era una organització
contraterrorista legítima, però
en realitat era terrorisme d'estat.

22. Ara i aquí

Ja no queda res, estem perduts davant de la Història,
dominats i enganyats per mans tacades de sang.
Ens han traït i ens trairan, fins i tot gent d'aquí.

Les grans manifestacions han quedat en foc d'encenalls,
es torça la voluntat d'un Parlament que no té cap voluntat.
No podrem alliberar-nos mai a partir de les seves lleis.

Els nostres enemics són cada cop més forts
i tenen sempre tots els engranatges de poder:
podrien treure'ns els tancs al carrer.

I aquí remblen tots els taüts en nom de Catalunya
i ens oculten que ve de cinc minuts i no tenim democràcia.
Volem la independència i la volem ara i aquí! Ara i aquí!!!!!!!

2008-07-02T13:19:00.000-07:00

Faig un GRAN ANUNCI: el proper post d'aquest blog consistirà en les lletres completes del "Partisà!" Encara no sé quan podré acabar la feina en l'àlbum perquè el curs no té cap mena de ganes d'acabar i necessito temps i espai per a acabar la feina. Una data proposada és cap a finals d'agost, però són moltes cançons i encara he de fer una remescla (hi ha un punt de la pista base "London" que sona com si s'hagués corromput). La cosa s'ha allargat tant que fins i tot tinc les demos triades per al tercer àlbum, el "rarities" "(Ja no) busco feina", planificat per a juny de 2009. Bé, la cosa és que l'important d'aquest àlbum són les lletres, més que no pas la música, així que tant fa si surten a la llum abans que l'àlbum pròpiament dit. Una cita que no hi poguí incloure, però que resumeix bé l'esperit de l'àlbum, és aquesta de Steve Biko: "La principal arma de l'opressor és la ment de l'oprimit". Us en passo un enllaç web: http://es.wikipedia.org/wiki/Steve_Biko

2008-06-19T10:12:00.000-07:00

Escric al final d'un any horrorós, caòtic i salvatge. Úniques alegries (admeto que no és poc), la pensió, el vídeo d'en Dani del Sol per a “Automatic Day”, i la Stratocaster: l'Antàrtica, en Olympic White i amb el màstil d'auró. Però tota la resta ha estat patir i patir. La gent es pregunta què em passa. Jo també m'ho pregunto, ha estat tant el propi caos del curs com que feia tres anys que no podia descansar. No podia parar, no podia fer plans perquè l'agenda se m'omplia a només dos dies vista. He tingut canvis d'horaris permanents durant gran part del curs, fos al matí, a la tarda o a la nit. Concerts perpetus. He arribat a odiar l'escenari i la rutina d'assaigs que comporta. L'escenari és la mort. Un dia no hi pujaré més. No entenc aquesta obsessió del món clàssic amb el directe. Estem al segle XXI, amb gravadores, micròfons, ordinadors, sintetitzadors, guitarres elèctriques... El món ha canviat, per què no canvia el món més reduït de la música clàssica? Per què han de fer de reducte? Total, els concerts són perdre el temps: ho sentiries millor en un CD i sense tos ni mòbils per part del respectable. Respecte de l'òpera, els directors d'escena en plan prota l'han distorsionada tant que ja no val la pena anar-les a veure. Et fas amb el CD i el llibret o amb un antic vídeo de la Renata Tebaldi i ho veus o imagines en condicions, tal i com ho van pensar els autors d'aquestes obres.
El “Partisà!” continua encallat. Vull treballar-hi durant l'estiu, ja amb més calma... però és que fins i tot estic ja treballant en un projecte que no sé quina forma tindrà, que sembla ser més un sac de neteja que una altra cosa, que en té per un any abans de sortir (i encara està una mica “verd”), que es dirà “(Ja no) busco feina”, que contindrà dues gravacions conegudes en la seva forma definitiva (“Automatic Day” i “Amsterdam” remix -a l'espera de la versió To Be Continued en estudi, que pot ser completament diferent), més les quatre cançons que he compost pel concurs del conservatori (presentades com a cicle), una gravació definitiva dels “Misticismes bizantins, 1683”, una altra dels “2000 mosquitos”, i una àrea de cançons a determinar (“Oda” i “Andorra Dream” entre elles? Qui sap.). Bàsicament servirà per a dir la darrera paraula sobre l'avortat “Busco feina” de 2006, que com a conjunt em sembla un disc fallit i fet de mala gana, encara que amb algunes cançons rescatables si es graven correctament. “Grace” i una reescriptura de “Bonneville Salt Flats” aniran a bord del “Partisà!” en mescles molt millorades, i dues cançons més queden penjades però tinc interès a fer-ne alguna cosa quan trobi on i com presentar-les, “George Harrison (We Can't It Out)” (a regravar) i “1 de maig” (aquesta darrera, en la seva mescla original de quasi deu minuts en plan destroyer i cutre). Temes com “Sobre un Estatut” i “El cotxe del gat” són més difícils de rescatar, encara que no voldria condemnar-los, i sé que algú dirà “i “Down Down Blues”?”, però crec que aquest és dolentíssim. La resta ni els comento, de tant patètics o inacabables que em semblen. Va ser una cosa feta depressa i corrents per a intentar colar-me en el món de les discogràfiques. Ara que tinc una pensió, penso fer les coses a la meva manera, prenent-me el meu temps i mirant d'oferir qualitat a qui es vulgui acostar al meu treball. A l'inici del text en poso una possible portada: la recordareu, però no essent un projecte trascendental pot anar bé, m'agrada l'expressió que tinc en aquesta foto i n'he pogut treure els detalls cutres (a canvi de perdre una mica de definició, això sí). Per a portades seriosotes, la del “Partisà!”

2008-05-19T03:50:00.000-07:00

Aquests són els enllaços a "Automatic Day" (dirigit per Dani del Sol, amb música meva. Un vídeo mestre) i al videu experimental amb una cançó descartada del "Corrupció". A la fi els tenim amb nosaltres.

2008-05-14T13:51:00.000-07:00

Una certa decepció aquest any amb els llibres llegits per a Italià. Vaig començar el curs amb "Il cavaliere inesistente" d'Italo Calvino. Em va decebre. Igual resulta que és el llibre fallit d'I.C. i no ho sabia. Almenys, es nota que el tio domina bé l'italià, però la història falla bastant. També em va decebre "Oceano mare", d'Alessandro Baricco, de qui he de dir que té almenys una bona novel·la, "Seta" (Seda). "Oceano" és molt diferent, el que no seria tan greu si no fós perquè a mig llibre encara no habia entès res. Digueu-me burro, però no és el més agradable quan has de llegir perquè t'ho demanen a classe. Però molt pitjor ha estat "Il bar sotto il mare", de Stefano Benni. A alguns de la classe els agrada aquest autor. No sé per què. Són contes, però sense sentit, anant-se'n per les branques i oblidant el punt de partida. Ni tan sols es tracta d'un italià meravellós. Clar, avui a l'exàmen tothom ha rigut de tan verd que l'he deixat. Certament no sóc un lector de novel·les, però quan he anunciat que volia llegir més aviat llibres com "Il gattopardo" o "I promessi sposi" (que tot just tinc començat) al profe no se li ha acudit res més que dir que era un italià molt antic, que llegís més aviat llibres en italià modern. No sé com, els llibres nous en italià semblen ser del mateix nivell que el cinema actual d'aquell país: "Manuale d'amore" és un cas molt extrem, però pel·lícules que semblen anar a un lloc i acaben en aigua calenta són el pa de cada dia allà. Serà la italiana una cultura en passat?

2008-05-10T11:41:00.000-07:00

Dintre de tot, una bona notícia: aquesta tarda el Dani Machado i jo ens hem tirat dues hores i tres quarts muntant el videu d'Automatic Day. Ell ja tenia un muntatge provisional del primer minut de cançó. Avui l'hem perfilat millor i hem deixat fet un muntatge (que es pot considerar definitiu, fins a aquest punt) que arriba fins al final de la meva veu. Queda pendent l'últim minut, al qual tornarem la setmana que vé i que serà comparativament fàcil de fer. En fi, que ja li tenim el peu al coll.
També, em van trucar que al DX-7 no li passava res. Jo el vull provar, però tan de bo sigui així. Em van dir que m'hi podien posar una targeta (que no sé si és la famosa E! card) amb 128 sons ROM i capacitats ampliades, i jo diguí que endavant. De totes maneres, he decidit comprar també un teclat midi de 88 tecles, senzill, per si he de fer anar sintes virtuals al meu portàtil i emmagatzemar-hi SysEx del DX-7 i el mòdul Korg. Havia mirat el mòdul de síntesi Motif-Rack de Yamaha junt amb una targeta de síntesi FM, però tot plegat és massa car per a la meva depauperada butxaca, així que ho deixo per a temps millors, a almenys un any vista i potser més.
I, com dic, el Partisà queda per l'agost. Porto un caos horari que no li desitjo a ningú.

2008-05-01T11:57:00.000-07:00

Nomenclàtor alternatiu de Terrassa (II):

Bòbila Almirall - Tòtila al mirall
Arquímedes - Fletxibalears
Pare Font - de la Inundació
Pisuerga - Mi suegra
Miño - niño
Crta. Matadepera - Crta. de Valldeperas
Sant Honorat - Samba Torrat
Beethoven - Meet the oven
Mosterol - Som el rot
Cisterna - Del Císter, ná!
Martí Alegre - Marta Trista
Sant Tomàs - Un santo más
Mare de Déu del Carme - Aigua del Carme
Mare de Déu dels Socors - S.O.S.
Mare de Déu del Mar - Glu, glu, glu
Sant Crispí - Krispies
Vírgen de las Angústias - Qué angústia, soy virgen!
de Navarra - Quina Barra!
Mont Perdut - M'he perdut
Las Palmas - Clap, clap, clap
Camí dels Monjos - Monges no passeu per aquí
Segòvia - Se agobia
d'en Prim - Bidimensional
Turó de l'Argila - Torró a piles
Torres i Bages - Àlfils, vaja!
Camí de les Martines - Camí de la Martin
Salvador Gros - Enorme
Calderón de la Barca - Rallentando del Transatlàntic
Salvador Seguí - Saver Followed
Palet i Barba - Pallet amb barba
Ferrer i Guàrdia - Pluriempleo
Gaudí - S'ho va passar bé
Pantà - Ai que em mullo!
Sant Ildefons - La Grossa
Sant Valentí - I love you
Pardo Bazán - Aparco, bazar!
de l'Anoia - of the Girl
Dulcinea - SweetLumiera
La Manxa - La Marxa & Ballaruca
Avinguda del Tèxtil - Avinguda Estem en crisi
Martín Díez - Gibson Eleven

2008-04-26T10:44:00.000-07:00

Nomenclàtor alternatiu de Terrassa (del bar):

La Rutlla no rutlla
Topete - Trompeta
Cremat - Carbonitzat
C/. de Baix - C/: Raül Barbero
Portal de Sant Roc - Portal de St. Jimi Hendrix/La guitarreta
Pintor Vancells - Ferran Baucells
C/. del Vall - C/: del Vallde
Fontvella - Aigua lleugera
Sant Pere - Ets la pera
Sant Francesc - Frisco
Pl. Progrés - Pl. dels "progres"
Àngel Sallent - Àngels seient
Avda. Tarradellas - Avda. Espetec
Antoni Bros (o Brothers) - Dani Machado
Sant Gaietà - Santa Gaita
Lepanto - L'espanto
Bruc - Brückner
Crta. Castellar - Crta. que està allà
Colón - detergent
Unió - Convergència
Gavatxons - Mitjons
de la Vila Nova - Geltrú
Pl. Vella - Gerontoplaça
de la Palla - de la Paia
Bernat de l'Om - Resistència elèctrica
Watt - dels Amplificadors
Pg. Comte d'Egara - Pg. Compte amb l'Egara!
del Passeig - Xino- xano
Doctor Robert - Tomorrow Never Knows
Doctor Pearson - Doctor Piercing
Pasteur - Spaghettieur
Dona Treballadora - Modulor
Bonaventura Castellet - Indiana Jones a la torreta
Sant Mateu - Assassineu
Sant Marc - de la Pintura
de la Lluna - Neil Armstrong
Marquès de Comillas - dels Claudàtors
Ronda de Ponent - Ronda Gallinàcia
de Magallanes - a mogollones
Josep Trueta - de la Truita
Mozart - Esmorzar
Catorze d'Abril - Enfonsament del Titanic
Severo Ochoa - Permisiva la Anchoa
Doctor Turró - El Lobo (que gran turrón)
Pare Llaurador - Mare Ramadera
Alexander Bell - Ring!
de Volta - de Cap per Avall
Marconi - Mir (mar con "i") - Estació Espaial
Rambleta del Pare Alegre - Rambleta Ja, ja, ja!

To Be Continued...